divendres, 26 de desembre del 2008

Contradiccions o cafeteres (text sense fi...)

[...]
Si ara hagués de triar l’adjectiu que més sento a dir de mi, matemàticament, seria 'feliç'. Dic matemàticament perquè a vegades no s’adequa a la realitat. I tothom, ‘ah, és que tu ets feliç’ i jo per dintre pensant: 'si tu sabessis'. Quan era petita em feia molta ràbia que la sorra de la platja se’m quedés enganxada entre els dits dels peus però ara ja no. Sóc alta i m’agraden els macarrons. Sóc alta però no extremadament alta. Sóc alteta. I els macarrons, doncs sí, i si són gratinats millor. Ah, i em dic Anna i ahir vaig conèixer una nena que també se n’hi deia. Ah, i també era rossa. Perdoneu, sóc rossa. Ara ja us lliga tot, oi? Doncs això del meu nom, que abans pensava que era lleig, suposo que per la poca originalitat. Però cada vegada més, li veig alguna cosa especial al meu nom. I no sé què és, eh. Potser és que comença i acaba igual? Doncs quin avorriment! Però, i què, eh eh? Ara cada vegada es fica menys aquest nom o m’hagués pogut dir cafetera o, “no a la guerra”. Llavors potser és més original del què sembla. Vergonya no en tinc. O si. O no. Ara me n’adono que tot és relatiu, hòstia. Me la pela el què diu la gent, o no, o si. Vale, prou! Me la pela molt més que a la majoria, o almenys, això intento. Però m’agrada la roba. Ara s’ensorra el castell de sorra (ensorra la sorra), teòricament, caram! Però jo encara veig onejar la bandera al capdamunt. No s’ha ensorrat! no s’ha ensorrat! us ho prometo! La gent me la sua però m’agrada la roba. Les dues coses crec que van amb mi. I ara sé que algú podria dir que això no és conseqüent, però també me la sua, com la gent. Sóc forta i ara també podria fer l’o no, o l’o si. Però no el faré. Jo sóc més forta que fluixa, que això no treu que sigui sensible. Sóc sensible i forta. No ho sé si tot plegat lliga, però jo encara veig onejar la bandera. Hi ha temporades que m’agafa per menjar moltes galetes. Aquestes, les suco amb la llet fins que queda aquell punt dur i tou alhora i que, si t’arrisques i esperes més, es trenca i se’n va al fons del got. Quina ràbia, oi? L’hagués matat (a la galeta!). Però m’agrada arriscar-me i esperar el punt just fins que s’està a punt de trencar pel pes de la llet que duu però que finalment no es suficient perquè la puguis aixecar, sencera, i se’t pugui desfer a la boca. I quan vaig amb tren per no perdre'm el paisatge m'encantaria tenir un ull a cada costat per poder veure les finestres de la dreta i de l'esquerra alhora. I odio les generalitzacions però ara en faré una: Puta Igualada! I sóc totalment una 'ment inquieta' i, com em van dir l'altre dia, un 'desbarajuste'. Quines coses de dir, oi? Ah, me n’oblidava, sóc independentista... si, dels Països Catalans i de qualsevol territori que així ho decideixi (perquè li ho han de deixar decidir com a dret que tenim, col·lectiu i individual). Per què? Perquè em sento catalana i no espanyola i ara estem a Espanya i no em sento bé estant-hi, perquè no em sento espanyola sinó que em sento catalana. És un cercle lògic. Per fi m’ha quadrat alguna cosa! I m'encanta dir les coses en percentatge i dir-les en minuts com: 'vull 20 minuts de truita de patata, mama!'. M’encanta perdre’m pel món, pels carrers i places de ciutats enormes sense saber on és el meu destí perquè, ben mirat, no tinc destí. I llavors i, de cop, parar a algú... aquell algú que el teu instint tria... i preguntar-li, tot ensenyant-li el mapa: On sóc? I llavors t’assenyalen el mapa i et quedes tot parat del tros que has arribat a caminar. I m'encanta quan el meu pare demana un 'carejilloderon' i ho diu tan ràpid que sempre ho ha de repetir dos cops i quan ho repeteix, sempre, somriu i li fa gràcia. I sovint penso per què he nascut jo i no ha nascut un altre, o, per què jo vaig ser l’espermatozoide elegit. Vaig ser l’elegida de trilions de peixets com jo! Que realment guai. La paraula ‘guai’ la faig servir molt però no m’agradalagentguai. M’agrada dir “en fi” perquè sempre queda bé quan no saps què dir. Per tant m’agrada quedar bé millor que quedar malament però sempre que no em contradeixi amb el que pensi, que no vol dir que contradexi dos paraules del llenguatge, d’aquelles inventades per aquells espermatozoides ditxosos que van guanyar. Ah, i odio la paraula "colla". Ai, perdoneu! m’he prohibit esborrar, odio el significat d’aquesta que no la paraula, ai pobre! Odio tota mena d’agrupacions limitades. Odio la gent tancada i odio les ments tancades. M'encanta aportar coses noves als meus ulls. Ulls! Mireu el meravellós món! I que el meu pare em vacil·li amb les capitals del món i que quan li expliqui alguna cosa em doni com a sol·lució una 'dita' m'enamora... vale, vale! El meu pare és molt guapo! M’agrada anar amb cotxe sola, de nit, i escoltar la música que em ve de gust en aquell moment... parar les llums del cotxe i mirar les estrelles. Sé que és perillós però ho he fet més d’un cop, de dos i de tres. I quan era petita li vaig preguntar a la mama: 'Per què hi ha guerres? I la meva mare em va respondre que sovint era perquè es barallaven per trossos de terra.... i jo em vaig imaginar pilons de sorra i tots lluitant per a veure qui se'n podia quedar més. Ara em fa molta gràcia! Santa innocència... No m’agrada que només em funcioni un casc de l’mp3 i prefereixo engegar-los a dida els dos plegats i que dormin en pau (tot i que fa més de mig any que vaig amb només un... en fi!). Em sé totes les lletres de les cançons dels Esquirols i canto fogosament la cançó del ciclista de pega, que va donar una volta i va caure dins del fang, que es va fer un foradet al culet i que se'l va tapar amb un paper i en el paper i deia tot això. Odio amb totes les meves forces quan vaig passejant pel carrer i em trobo un gos i em segueix durant tot el recorregut perquè llavors penso que es perdrà i no sabrà tornar a casa i em poso molt nerviosa, però moltíssim i penso sisplau gos no em segueixis i torna cap a casa. I em fot molt fàstic quan l’Administració diu que tanquem l’aixeta mentre ens raspallem les dents i, mentrestant, ells, malgasten l’aigua regant la gespa a les entrades dels pobles. I em fan molta pena els arbres de nadal que els han tallat expressament per adornar però m’encanten els rams de flors. M’enamoren els cementiris però només els que tenen les tombes a terra... i si estan abandonats, i són super tètrics i antics, millor. Ah, i adoro els chatarreros, m’hi perdria remenant, ho reconec! I..i.i.i.i visca els bidets! Realment són molt inútils però jo em prometo que en tindré un "quan sigui gran". I m'encanta buscar al google el tractat de la comunitat europea i que em surti 'traumatisme craneoencefàl·lic'! Que friqui! I quan estic trista dormo de cara amunt i quan estic feliç de panxa a terra. Tinc molts somnis, però el millor és caure al buit i poder volar mentre caus... al buit! M’encanta quan em creuo amb algú i els dos volem sortir pel mateix lloc i ens estem dos minuts per veure quan finalment l’instint ens deixa seguir el camí, el meu. I sempre m’han fet gràcia les botigues de llums, on en trobes d’aquests de tota mena, encesos com bojos de dia i de nit, pobres llums... deuen pensar que estem sonats, oi?! M’agraden molt les tortugues però encara que m’agradin molt no n’he tingut mai cap. Em fa molt feliç escoltar la Rosana i detesto que se m'obri el moneder i totes les monedes caiguin al bolso... ni t'ho imagines. Bé, però millor que no que caiguin al terra.... sort que sempre hi ha un pitjor! M'emociona parlar de química i quan en parlo veig que tot el món és absurd i que realment tot acaba sent possible. Odio els xampús de Camomilla a mort perquè et transformen el color del cabell. I de gran vull ser defensora del poble, amb un vestit de zebra i treballant, a les hores lliures, en una fàbrica de boles de patata d’aquelles del menjador de la Universitat. Buf, que dolentes! Odio les injustícies, fins la mort, i quan en veig una, encara que no sigui del meu interès, m’hi foto pel mig, fins la mort... tant que no em sé contenir les llàgrimes. Encara recordo quan, entre una enorme aglomeració de gent que quasi no es podia respirar, hi havia un arbre que encara podia respirar menys... entremig de la multitud...i jo, veient el pobre arbre com estava patint per culpa dels estúpids humans que de tant en tant se’ns envà la pinça i decidim ‘aglomerar-nos’ uns a sobre dels altres, vaig cridar, amb totes les meves forces: ‘vigileu amb l’arbre!’...encara recordo les mirades snobs,... puta España! I encara que a l'inici de Pulp Fiction diguin que els massatges als peus sempre són especials és mentida! Al Parc de la Ciutadella un desconegut me'n va fer un i no va ser especial. O si? Adoro adormir-me als transports públics i quan hi estic, asseguda i amb els ulls tancats, només espero que aquell moment sigui interminable. Quan era petita adorava de mala manera estirar les cintes dels cassets,... ara potser també però ja no m’hi dedico (ja hi podria haver l'ofici!). I em fa ràbia la gent diu 't'estimo' abans d'hora! I m’encanta l’acuarius però ara ja en començo a estar cansada. Suposo que em passarà com les croquetes. Detesto veure dos nens petits fent-se un petó a la boca o com aquests fan petons a la boca al pare o a la mare. Odio els joguets amb piles dels nens que no paren de sonar i són super estridents. I un dia m’estava dutxant a Irlanda i el mànec del telèfon es va despendre del tubo i em vaig quedar amb el mànec i l’aigua no queia... òbviament! I va ser un fet que em va xocar molt perquè tenia a la mà el mànec sense aigua i no ho sé... va ser molt paranoic, moltmoltmolt. Odio els cutres que es pensen que el mòbil és un radiocasset i obliguen a escoltar la seva música a tothom. És impressionant sentir quan l'avió està a punt d'arrencar el vol, i corre per la pista, com un ocell tocant la primera llibertat... enfadat per haver estat tant de temps engabiat, se m'encén l'instint! I m’agrada portar la contraria però no ho faig expressament, ho faig perquè m’agrada, per tant, no ho faig expressament. M’agrada fer el tonto i el faig i me’n surto prou bé, però tampoc ho faig expressament. Reconec haver fet moltes bestieses però crec que és la gràcia de viure. Que la monotonia no m’agrada sinó que la detesto. I per mi l'èter és aquella substància màgica que forma el buit.... el buit, allà on no hi ha res, o potser hi ha 'buit' que ja és alguna cosa. I hi torno! Jo hi vull caure tot volant! I em va fer molta ràbia quan em van prendre les sabates a l'hostal de Cork, però moltíssima! I m'hagués encantat veure el lladre i veure com cony ho va fer, tant, que si ho hagués vist fent-ho ja hagués valgut la pena haver-me-les robat. Les discoteques m’agraden però trobo a faltar els concerts perquè m’agrada més el seu rotllo. Doncs això, que sóc extremadament polivalent i que tinc una aliena estima a La Gossa Sorda. Sóc rara, eh? No!! Sóc extraordinària perquè no sóc ordinària. Retallar noticies de diaris o fotografies de revistes m’agrada. Les guardo totes en una carpeta i no les miro més, però ho segueixo fent i ho seguiré fent perquè potser algun dia me les miraré. Tinc moltes idees descabellades però com sóc ultrament instintiva les segueixo. Idea -> resultat! I vull una persona al meu costat que em pinti amb boli bic per tot el cos perquè m’encanta el contacte del boli sobre la pell. I quan se m’acut una idea interessant me l’apunto al mòbil i potser tinc més de cinquanta missatges amb idees. I m’encanta exprimir i mossegar els fils que pengen del jersei perquè tenen un gust a suavitzant comestible que t’hi cagues. La persona que estimo i que trobo a faltar més al món és la meva àvia... i només em cal mirar les mans per recordar-la. M’encanta aprendre coses curioses i en general m’agrada aprendre. I quan era petita separava les mosques quan follaven i me les quedava mirant quan es fregaven les mans i m’agradava fer llistes amb paraules que comencessin per “ll” com llimona o lluç. Estar sola m’encanta però massa no, només una mica. Si, i només una mica però m’encanta. M’encanta el significat de la paraula ‘encantar’... no trobeu que és màgica? Hipnotitza! Hipnotitza el triple que la paraula hipnotitza. I m'encanta adormir-me sentint el soroll de la pluja encara que sigui hiper típic. I què, eh eh. A mi m'agrada moltíssim! I no m'agrada gens els pals de les piruletes que estan mal fets, molt mal fets, i se't desfan a la boca. I em fa molta gràcia els parabrises del cotxe quan van a tota merda, oi? Ieah! I es veu que quan era petita, estava al jardí i ma mare tallava l'herba, ella estava super enfeinada, suava i estava cansada, i jo va i li faig parar la màquina i li pregunto tota seria: 'mama, per què talles l'herba?'. Em mola escriure les paranoies que em passen pel cap i fer-ne metàfores que només entenc jo. Jo i cadascú, cadascú amb la seva interpretació. La cosa que em fa sentir més ignorant del món es buscar al diccionari anglès-català una paraula en anglès i no entendre el significat en català. És la polla! A ple hivern m'agrada sortir amb tirants al jardí i sentir aquell fred tan horrible per després córrer i seure al costat de la llar de foc. I sé que mai entendre quan he de 'push' i quan he de 'pull' però també sempre ho intentaré entendre. El meu número preferit és el 8 perquè quan tenia 6 anys el meu número preferit era el 6, quan en tenia 7, el 7 i quan en vaig tenir 8 em vaig cansar. Quan m’avorreixo encenc mistos i els apago i tot això per esnifar l’olor del fum lliure que surt del foc conservador. I sempre toco la pera però l'any que ve tocaré el violoncel, de nou, una altra vegada! I m'encanten les patates, les de bossa, i quan estan super recargolades són una obsessió. I odio a mort quan esta plovent i fa molt vent i el paraigües no s'està quiet, t'ho juro que el mataria a cops de puny. Viatjar crec que serà una de les coses que faré més tot i que també m’agradaria tindre una vida tranquil·la, amb una casa tranquil·la i una família tranquil·la. M’agrada això i m’agrada allò, no sé on aniré a parar. Quina emoció!!! Odio els calendaris que el primer dia és el diumenge i no em preguntis el perquè però trobo que el diumenge ha de ser l’últim. La meva frustració infantil màxima va ser mai haver estat elegida als zoo’s per a tocar un dofí. Vull anar al Camerun, a Nicaragua o a l’India i anar amb una moto per tot Sud Amèrica com el Che. I no és broma! I m’encanta quan sovint somnio coses sense sentit perquè em llevo tota exaltada i ric del què he somniat. No vull ser mai una maniàtica i agafar la forquilla de la flor, tot i que em fa riure i acabo barallant-me per ella. I visca el quién es quién i aquells hipopòtams que menjaven boles i que feien aquell soroll tan escandalós. M’emociono quan veig una ambulància amb les sirenes enceses perquè veig com tots els cotxes s’aparten i es solidaritzen i llavors somric. I visca els coloms que no són rates amb potes sinó coloms de la pau. I buf! Odio les gomes que no esborren però encara és més horrible quan no trobes la punta del celo. Sistema caòtic. M’encanta iniciar una frase amb “bé”. Així que: bé, vull disfrutar de la sorra que trepitjo, fer-ne un castell ben aaaaaaalt i ficar-hi una bandera a dalt de tot. I que no caigui, que no caigui mai... que la sorra, aquella que s'enganxada entre els dits, ja no em fa res!

dimarts, 16 de desembre del 2008

ED [4], 234

2.
El menjar precuinat en sí no m’entusiasmava. Si no hagués estat pel fuet que vaig portar de casa se n’hagués anat de pet a les escombraries. Era una aixerreïda amanida d’espiancs.
El fuet, que va fer la funció de pa, em recordava a casa meva. Encara recordo l’obrir la porta i sentir aquella flairança de fusta barrejada amb un perfum propi indescriptible en paraules, només deduïble a la pràctica. Era el perfum de la meva pell. I no era res estrany, de fet, cada racó de món tenia la seva pròpia olor.
La mescla de l’amanida d’espinacs amb el fuet, doncs, atrapava el punt d’ebullició i em feia tocar el cim després de fer esbategar les ales efusivament per tal de sentir el ‘no sé què’ propi d’aquells éssers que caminen amb certa inquietud pel món.
En resum, la barreja de tasts feia que sentís un regust amarg al paladar i, instintivament, em fes pensar en la nit passada on en aquella cova rogenca vaig experimentar el significat de l’efervescència de l’amor. Amor o, potser, ni això.

3. Cansada d’esperar l’oportunitat, em vaig obrir pas entre la multitud. En aquest món ens hem d’aferrar a l’embranzida del moment i no deixar-nos dur per la inèrcia monòtona i repetitiva. Aquella gola de llop era a rebentar de gent. L’atapeïment em feia circular amb dificultat però vaig aconseguir arribar a la barra. El cambrer, sense deixar anar paraula, em va mirar les mans. Encegat en elles, em va dir que eren les més maques que mai havia vist. Vaig alçar-les a la llum dels meus ulls i vaig contemplar la vermellor que hi havia en elles. El contrast, a l’entrar, les va transformar fogosament en color vermell sangonós. La picor punxeguda del mateix contrast em feia sentir com si tingués milions de formigues entre els dits que em foradaven lentament la pell fins a fer-hi nius en l’interior. Em va donar una gerra gegantina de cervesa negra que em va fer necessàries les dues mans per sostenir-la. Les formigues em van ajudar. Abans d’obrir-me pas entre la multitud distreta, vaig apropar els llavis i vaig beure-me'n un glop; estava a punt de sobreeixir... que amarga! I que bona...




4. Ell era a la meva esquerra. La mirada de reüll només em servia per percebre els seus cabells. Aquell color terrós fluorescent barrejat amb el rínxol més superb de muntanya russa però capgirat, gairebé atrapant els tres-cents seixanta, deixava anar un caliu amarg, però bo. Nectari! Llavors em vaig girar de cop, donant un gir sobtat de coll que ningú al planeta Barruf se l’hagués imaginat mai i... els seus ulls!, els dos nius de mel, palplantats entre la foscor, fogosos com una serp de cascavell en un desert gelat, geladíssim, em miraven. De fet, res de tot allò hagués tingut sentit si no m’haguessin estat mirant. Llavors, em va deixar anar mig somriure, idèntic a la millor obra de Da Vinci però en versió cinematogràfica, i el joc ja va destapar-se per entrar a iniciar la marxa de les mirades. I un, dos...dos. I és que a mi, els espinacs sols no em tibaven gens ni mica!

divendres, 12 de desembre del 2008

L'EQUILIBRI DESEQUILIBRAT [3]


















Cansada d’esperar l’oportunitat, em vaig obrir pas entre la multitud. En aquest món ens hem d’aferrar a l’embranzida del moment i no deixar-nos dur per la inèrcia monòtona i repetitiva. Aquella gola de llop era a rebentar de gent. L’atapeïment em feia circular amb dificultat però vaig aconseguir arribar a la barra. El cambrer, sense deixar anar paraula, em va mirar les mans. Encegat en elles, em va dir que eren les més maques que mai havia vist. Vaig alçar-les a la llum dels meus ulls i vaig contemplar la vermellor que hi havia en elles. El contrast, a l’entrar, les va transformar fogosament en color vermell sangonós. La picor punxeguda del mateix contrast em feia sentir com si tingués milions de formigues entre els dits que em foradaven lentament la pell fins a fer-hi nius en l’interior. Em va donar una gerra gegantina de cervesa negra que em va fer necessàries les dues mans per sostenir-la. Les formigues em van ajudar. Abans d’obrir-me pas entre la multitud distreta, vaig apropar els llavis i vaig beure-me'n un glop; estava a punt de sobreeixir... que amarga! I que bona...

[3]

Per veure 1 i 2:
prinre

dimarts, 18 de novembre del 2008

Jo em menjo les braves a la realitat

Tant blog com fotolog es poden utilitzar de varies maneres, bé, de dues maneres. Tant un com l’altre es poden utilitzar bé, o es poden utilitzar malament. Així doncs, s’inclou la categoria dels fotologs i blogs ‘bé’, els quals es basen en meres opinions, textos interessants o menys interessants, tant és, que et poden aportar o poden aportar quelcom a qui ho llegeix. Normalment el receptor (el receptor també pots ser tu mateix) és un públic limitat. Dient limitat em refereixo a que hi poden haver fotologs que només els conegui la persona que hi escriu; pots tenir fotolog i no tens perquè entrar dins el cercle-ramat. Val a dir però, que el blog, si et vols dedicar a escriure i penjar coses interessants o no tant, és molt més útil perquè pots penjar tantes entrades com et dongui la gana per dia, vídeos, fotografies,... En canvi el fotolog, tal i com diu el seu nom, es basa solament en penjar una fotografia per dia (això si, si ets gold, és a dir, ‘supermegaguai’ podràs penjar més fotografies per dia) acompanyat d’un text, no massa llarg perquè l’espai és limitat. Així doncs, fes-te un blog abans d’un fotolog si hi ha una mica de sentit comú a la teva vida.
També hi ha fotologs dolents (la majoria) i blogs dolents (menys que fotologs dolents). Aquests són carregats de tota mena d’imbecil·litats. Un exemple clar són els fotologs els quals hi publiques tota la teva vida en vers. Són els típics fotologs de nens/es de 15 anys que estan en plena efervescència i no saben què fer per ensenyar-li al seu amor que se l’estimen moltíssim i que és l’amor de la seva vida. En fi, al cap d’un any ja no se’n recordaran de qui era aquell i ja en tindran un altre el qual faran exactament el mateix. Resultat? Mires les entrades d’aquests fotologs i te n’enteres de tota la seva puta vida. Aquestes entrades normalment van acompanyades d’imatges típiques que trobes al google, com per exemple un cor trencat, un ull que plora o un ós de peluix. També podem trobar, però això ja és l’extrem de superació permès xd, les típiques fotografies tirades al lavabo, amb pose sexy (o no tant xd) i sense samarreta. Aquestes ja són brutals. A més a més, a la banda dreta hi ha la columna de friends/favorites (més col·loquial i xupi guai es anomenat f/f o effes, xd) i allà podràs trobar tots els seus amics (o no tan amics perquè potser ni es coneixien) que fan exactament el mateix. Així doncs, podràs passar d’un estúpid fotolog a un altre estúpid fotolog i enterar-te de totes les vides de la comarca. I això ho podrà veure TOTHOM. I TOTHOM és TOTHOM.
També m’agradaria parlar del
facebook. Fa poc que m’hi vaig endinsar i val a dir que ho trobo diferent per un motiu clar: tens agregades només la gent que coneixes, per tant, la informació que hi tens només te la pot veure la gent que coneixes. Per tant, informació privada. El teu facebook no el pot veure TOTHOM. Val a dir, tot i no estar-hi completament en contra, que és una estupidesa monumental. És a dir, si et poses a pensar el sentit que té no n’hi trobes. No té sentit, xd. Com a màxim pots dir que així redescubrieses les vides d’aquells amics/es que tenies a 3er d’ESO. Però ja diràs, si no saps res d’ells és perquè no t’ha donat la gana, perquè no sou tan amics com us pensàveu o perquè la casualitat del moment ha dictat que fos així, jo que sé. Total, que el facebook és pura xafarderia de la gent que coneixes. Com tot, també es pot utilitzar malament. Si comences a agregar gent que no coneixes podria esdevenir com un fotolog o una patata, però no cridem al mal temps i espero que aquest moment no arribi.
I l’altre tema que volia comentar és la pàgina web de
patatabrava, hi podeu entrar si aneu desesperats en temes sexuals i/o eròtics ioeua d'amics, o si simplement voleu xafardejar, que sempre va bé. Aquesta pàgina va començar sent una pàgina d’estudiants universitaris per fer circular els apunts de classe. És a dir, dpy. Però ara ja és brutalíssim. Ámos, ara serveix per lligar i conèixer més universitaris guais que, com tu, tenen ganes de conèixer més universitaris (i només universitaris, super guais i intel·ligents que estan fent carreres super guais i intel·ligents). Espero que entengueu que he encès la ironia (ja fa estona). Això ja és una categoria superior que el fotolog, lògicament perquè la gent és més grandeta. Superior en quant a patetiquisme? També. Aquí simplement comentes dient que t’agrada molt el que fica l'altre, com ara pot ser una cançó, una frase o simplement el que li agrada (bé, realment el que et fixes més és en la foto que té, xd). Potser no comparteixes el que diu que pensa (perquè a vegades es fica el que volen sentir...), però tan és. Tu comenta-li. Per què? Doncs perquè llavors ell/ella vindrà darrere teu a comentar-te el teu i així poder establir un diàleg d’allò més interessant. Un exemple seria: Hola, m’agrada molt aquesta cançó. Muas. Llavors ell/ella et contesta: Oh, a mi també m’agrada molt el teu escrit. Per cert, com et dius? Muas i muas, kisses, kiiikiiii. Vale, aquí ja tenim el lligam establert, ja hem fet el pas més important. Ho veieu que fàcil és lligar al segle XXI? Si els nostres avis ho veiessin no s’ho creurien. Així es creen les relacions amoroses del segle vint-i-u. Nefast. És bestial perquè veus el primer comentari i tot seguit vas veient la progressió. Perquè són tan idiotes que ho foten en via pública, xd. Primer es comenten dient oh que guai tu estudies això, la teva facultat és molt bonica, i bla bla bla i després ja són super amics i ja queden i passegen i tal i qual. I TOTHOM és TOTHOM. I jo m’imagino d’aquí mig segle, quan els nostres néts ens preguntin com vam conèixer la nostra dona o el nostre marit. I el nét digué: - Avi, com vas conèixer a l’àvia? Ell el mirà amb una cara dolça, recordant el passat, aquell passat no tan llunyà perquè els anys passen volant i li respongué amb llàgrimes als ulls: Oh fill, jo vaig conèixer la teva àvia en una pàgina web d’internet.
Desitjo que el nét no conegui aquesta pàgina...

divendres, 14 de novembre del 2008

uniformes si/ uniformes no

Buaah, quant de temps. HOLA!
Doncs va, anem per feina, xd. Aquí a Irlanda tots els nens van amb uniforme a l'escola. Primer vaig flipar un huevo, i em vaig imaginar que tots els nens d'aquí anaven a privades, perquè sempre veia els nens/es vestits amb uniforme. Després de comentar-ho amb gent del país la meva idea va canviar, ho vaig entendre, si més no. No obstant, no sé què pensar encara. Ells diuen que així no hi ha diferències entre nens/es al col·legi i que es fa per això, per no entrar en discriminacions per puta roba. Allà, a dins, tots són iguals. Però per altra banda, no em mola massa aquesta idea i crec que, col·legi en fora, on poden vestir com els hi dongui la gana, la realitat queda pal·lesa igual, és com si vestir amb uniforme s'intentés amagar la 'malaurada' realitat. I una altra cosa que em toca bastant la pera és que els uniformes de ties són amb faldilla. Per què no poden ser pantalons, també? Bé, suposem que siguessin uniformes ideals, xd, vull dir, que les nenes també poguessin dur pantalons. Què en penseu? Esteu a favor que els nens/es portin uniforme a l'escola o esteu en contra?













fòrum uniformes si/no

dilluns, 29 de setembre del 2008

iomáint (hurling)

Ahir vaig anar a veure un partit de Hurling (en irlandès, 'iomáint'). Mola, però és més basto que una espardenya, xd. És un esport d'origen cèltic (té semblances amb el 'shinty' d'Escòcia) i hi ha evidència arqueològica que ja es jugava fa 2000 anys! Doncs és una espècie de hoquei herba però es juga sobre l'aire, res, que s'ha de veure per creure. Sí, vam guanyar! Come on Sars!!
Us deixo unes quantes fotos que vaig fer ahir (Na Bride contra Sairsealgh).




































































 


dimecres, 24 de setembre del 2008

CUL DE SAC, en puto anglès



















Això mateix m'he trobat mentre passejava el gos que parla català -la Libby- per les afores de Cork, al costat de les meves estimades moretes, xd. Es refereix, segons el NEW OXFORD Dictonary OF ENGLISH a:


cul-de-sac
noun (PL. culs-de-sac PRONUNC. same) a street or passage closed at one end.
n*
figurative a route or course leading nowhere: was the new post a career cul-de-sac?
ORIGIN mid 18th cent. (originally in anatomy): French, literally bottom of a sack.
Hi ha dubtes de l'origen d'aquesta expressió. Origen francès o català. Curiós, si més no!

dimarts, 16 de setembre del 2008

ENLAIRA'M (tu que tens ales)

Vaig dir un adéu ràpid i, seguidament, vaig sentir un buit incontrolat a la boca de l’estòmac. Tenia por però, alhora, em fascinava el que m’esperava sense saber el que m’esperava; crec que aquí hi ha la gràcia de la imaginació.
Vaig pujar sola a l’avió. Sola com quan saludes al món i sola com quan te n’acomiades.
L’avió va estar caminant una bona estona pel camp d’aviació, tranquil, sense pressa. Com m’agradava aquella terra... la dels avions. Era de nit i hi havia tot de llumetes enceses. Hi havia llums de tots colors, unes més grans, les altres més petites. A prop, al terra, hi havia les verdes per marcar el camí. Just davant hi havia unes línies grogues fluorescents que indicaven els números de les diferents pistes. I, més enllà, al fons, hi havia les llums vermelles, que eren les més altes; vaig creure que eren per indicar la limitació del camp d’aterratge. De tan en tan, veia avions aturats, esperant nous destins i noves emocions, solitaris, pensatius... desitjant fugir uns instants del planeta com havia fet abans d’arribar al món i com faria quan marxés per sempre.
Observava detingudament el que es reflectia rere la finestra, embadalida. Com poques vegades passa, em vaig sentir a mi mateixa. Em vaig sentir sola. Sí! Tenia ganes d’enlairar-me i crec que ningú m’hagués ajudat a fer-ho excepte jo mateixa.
Es van escalfar els motors i l’avió va començar a córrer com un guepard per la pista. L’estòmac se’m va enxiquir tant com va poder, vaig agafar ben fort el braç del seient amb la mà com si ella em pogués salvar d’aquella emoció... i, de cop, el vaig deixar anar. Ja no el necessitava per a res. En aquell moment no vaig necessitar ningú perquè, per fi, ja m’havia enlairat.

dissabte, 30 d’agost del 2008

Part IV. S/T. (Busca't...)

Vaig córrer sense parar. La mà agafava aquella pàgina amb tantes ganes que la suor regalimava fins arribar al colze. Tenia els ulls humits i els llavis inflats.
Després de mitja hora de córrer instintivament pels carrers em vaig parar davant d’un quiosc. Una noia estrambòtica en va sortir amb una revista d’aquelles que surten cada mil·lenni. Vaig entrar-hi.
La botiga semblava una conillera. Tots els avis feien el xafarder i comentaven la jugada del partit de la nit anterior. Quan vaig obrir la porta, miraculosament, el silenci va fer-se espai entre tant aldarull. Aquells avis amb veu estreta van deixar de parlar al mateix segon. Em va recordar un director d’orquestra. Em vaig fer espai entre mirades arrugades i encuriosides i, a la fi, vaig arribar al taulell. A darrere d’aquest hi havia un home d’uns cinquanta-bastants, bigoti inclòs i ulleres de cul d’ampolla. Em va mirar sense dir-me res, implícitament dient-me què volia. Realment no en tenia ni idea.
-Miri, sí... Que tinc aquest diari d’ahir...
- Sí, la portada de
la Veu de Barcelona.

- Sí, i a les cartes al director he trobat un escrit que... bé, no l’he trobat, sinó que només n’he pogut llegir un tros. És a dir, l’he trobat però no el text complet perquè l’he agafat per no mullar-me, ahir va ploure molt i clar...
- Bé, noieta, tinc molta feina. Ben bé què volia?
Després d’haver reflexionat exteriorment, provocant un conjunt de frases inconnexes entre elles i una mica de ridícul d’acompanyament, vaig aconseguir deslligar els cables cranials.
-En guarda algun, de la Veu de Barcelona d’ahir?
- Osti, haguessis hagut de començar per aquí! Doncs no, se’ls acaben d’endur fa una horeta. Els diaris que no es venen es tornen a la mateixa impremta que els fabrica.
Vaig marxar fotent empentes. Vaig sentir lo injust que era la vida i potser sense motius. Des de darrere, alçant la veu més que ningú, vaig dir una frase que, després de dir-la, em va semblar del tot absurda:
- Ei, ha tirat avall el camió?
El ramat d’avis es va posar a riure i l’home que m’havia despatxat em va fer un gest indicant-me la direcció del carrer. El director va aixecar la batuta i la marxa Radetzki va començar a sonar. Vaig sortir com un coet i em vaig dirigir corrent carrer amunt, tal i com m’havia indicat el botiguer. Vaig córrer i córrer. L’Avinguda Valldaura es resistia i vaig haver de parar. Em vaig agenollar, desesperada. Les llàgrimes s’escorrien avall, sense traves. De cop i volta, una noia d’una edat similar a la meva es va acotar i em va atansar un mocador.
- Estàs bé?
Farta de comèdia vaig explicar-li tot, sense embuts. M’havia precipitat, les il·lusions em van menjar viva i els somnis em van vèncer... una altra vegada.
Em va fer seguir-la fins a casa els seus avis. Dos homes grans van obrir la porta, agafats de bracet, desconfiats. Quan van veure la seva neta va aparèixer el somriure més dolç del món. Els avis em van donar la direcció de l’impremta on van treballar de joves i em van explicar que els diaris que no es venien es retornaven allà i, un cop allà, eren trinxats per a fer diaris nous. Els hi vaig estar molt agraïda, vaig somriure i vaig marxar.
Vaig arribar a la fàbrica amb un tres i no res; per sort, era a prop. Un gegant de formigó s’alçava als meus peus i una voleiada de papers formava part del paisatge urbà. Camions que descarregaven i que carregaven, obrers a punt d’entrar a la dura jornada laboral i obrers que en sortien per a seguir el caminet de les seves vides. Vides plenes d’il·lusions o potser desil·lusionats de la vida. Potser els esperava algú o potser no volien ser esperats. Potser no els esperava ningú i potser volien ser esperats.
Jo només volia acabar de llegir.
[...]

dimarts, 19 d’agost del 2008

'Si estàs conduint mira la carretera'









Això precisament estava fent jo, quan un enorme cartell em va tapar la vista! Una massa blanca a escaix metres de la carretera em va quasi obligar a llegir. Era un senyor cartell el qual va fer que mirés detingudament les seves lletres i, així, perdre aquells dos segons que trigues a agafar el mòbil, per exemple. ‘Si estàs conduint, mira la carretera’. Ja la tens, tu. Com voleu que miri la carretera si em foteu aquest cartellot als morros? Només hagués faltat ficar: 'Ei, burro! No miris al cartell!! Au va! D’això se’n diu coherència amb majúscules! A què juguen?
Burxant la web de la Generalitat he trobat aquest pdf de la campanya. No tenen excusa!



dijous, 14 d’agost del 2008

*

La bellesa d’un cos nu en ple cel estrellat em va commoure tant que no ho vaig saber explicar amb paraules i ho vaig haver de fer amb silencis. Mireu-ho sinó. El cel i tot aquell seguit de meravelles volàtils feien una decoració perfecte per a dibuixar-hi la bellesa corporal d’aquell cos tan desitjat, juntament amb el meu i, fer, de tot, un somni imprevisible.

Vaig agafar el pinzell i vaig començar a inundar l’habitació amb pintura blava. Em vaig cansar i vaig tirar enfurismada la pintura per les parets. La paciència ja no m’era de profit, el temps ja s’havia cansat de tanta comèdia i ja contava a l’invers com a càstig per a la poca eficiència en l’amor. La pintura regalimava com les llàgrimes fluctuoses cara avall en aquells temps difícils, com remolins de vent en un mar blau, blavíssim. Els buits mal pintats deixaven traspassar aquell color del silenci esperançador, el blanc.
Les estrelles brillaven com mai sota aquell cel entelat de passió. El desig era persistent a voltes, tant, que el temps no hi va poder posar remei.

I, de fet, ja m’agradava.

divendres, 1 d’agost del 2008

mi amigo extremeño y las balanzas


Mentre m'estava esperant a la sala d'espera (no podia tenir un altre nom) de l'hospital nou d'Igualada vaig tenir temps -i, de sobres- a fullejar al complet La senyoreta Vanguardia. Podríem dir que la visiteta no em va sortir massa a compte: 6 minuts de visita mèdica i gairebé dues hores assentada a aquelles merdoses cadires de plàstic (fer-les per fer ja les podrien fer una mica acotxades, si eso xd)
. Però bé, no ens hem d'estranyar pas -ni queixar!-, som catalans i som molt generosos amb aquells que ens xuclen segon sí, segon també. Bé, el diari, doncs, em va sorprendre, ho haig de reconèixer. Vaig veure un escrit d'allò més autèntic el qual dedico un copiar-pegar a continuació. Així doncs, i per no fer-vos patir més, us haig de dir que no tenia pas el dit trencat i que només era un hematoma (dir que és un 'cop' és com molt ploramiques i ho volia ficar més alarmant). I ves, em fotia molt de mal!
Apa, aquí el teniu. En serio que val molt la pena (només la feinada que m'ha costat trobar-lo per 'aquests mons de Déu' ja us hauríeu de sentir obligats). :)
Francesc-Marc Álvaro
La publicación de las balanzas fiscales por parte del Gobierno español es un hecho histórico que tendrá consecuencias, por mucho que Zapatero y Solbes le hayan querido dar un tono menor y administrativo, casi clandestino. Si hemos tenido que esperar años para conocerlas, no ha sido por casualidad. Por vez primera, el poder central del Estado certifica el enorme déficit fiscal de Catalunya. Hablamos del 8,7 del PIB en el año 2005, según los papeles recitados por Carlos Ocaña, secretario de Estado de Hacienda, lo cual significa que cada ciudadano catalán deja de tener en su cartera 2.116 euros anuales que son suyos. Recordemos que las cifras elaboradas por la Conselleria d´Economia de la Generalitat, con el concurso de reconocidos expertos, arrojan un déficit del 9,8 del PIB, cerca de 2.400 euros por persona y año. Sea como fuere, trescientos euros arriba o abajo en cada bolsillo, lo innegable es que, hace tres años, Catalunya aportó a las arcas generales del Estado entre 10.857 y 14.807 millones más de los que recibió. Y esto se viene repitiendo desde la creación del Estado de las autonomías.
Si la solidaridad perjudica objetivamente a quien la practica, es que el sistema que tenemos no es justo. Y las situaciones injustas acaban siendo insostenibles y, si no se arreglan, estallan. Ningún catalán, vote al partido que vote, puede entender que una solidaridad mal calculada le acabe empobreciendo y colocando por detrás de aquellos a los que ayuda. Después del proceso distributivo entre comunidades ricas y pobres, Catalunya pasa a la novena posición, tomando como indicador la renta por habitante en poder de compra. A los ciudadanos baleares (déficit del 14,2% del PIB) y valencianos (déficit del 6,3% del PIB) les ocurre lo mismo. El caso de la Comunidad de Madrid, como ya escribió en estas páginas el profesor López Casasnovas, no puede leerse del mismo modo, a menos que nos traguemos la trampa basada en repartir entre todos los ciudadanos de las Españas el fuerte gasto que la Administración central realiza en la capital del Estado. Comento estos datos con un amigo extremeño. Él no acepta las balanzas fiscales y, además, se enfada. Cuando califico de expolio lo que ocurre con los recursos de Baleares, Valencia y Catalunya todavía se enciende más, hasta el punto de acusar a los catalanes de lo de siempre: "Sois la avaricia en estado puro". Mi amigo ve hundirse su mundo confortable e insiste en la obligación que tienen las zonas ricas de arrimar el hombro sin recorrer a lo que él llama "excusas". Mi amigo extremeño es funcionario, uno de los muchos de su autonomía. Tal como explica un completo estudio encargado por la patronal Pimec con datos del periodo 2004-2008, resulta que el empleo público representa en Extremadura el 22,7% del total de asalariados. ¿Conocían ustedes tal fenómeno?
Agárrense bien: casi un cuarto del total de la población trabajadora extremeña depende directamente de las arcas públicas, hasta llegar a 82 funcionarios o asimilados por cada 1.000 personas. Le digo a mi amigo que esta situación es un escándalo monumental, sobre todo porque estamos en el 2008 y no en 1988, cuando podía justificarse este porcentaje aludiendo al atraso histórico de la región. Ahora, le remarco, se trata de un lastre para el desarrollo de la gente y de una forma obscena de sostener el clientelismo partidista. En la familia de mi amigo, son tres los sueldos que provienen de papá Estado. En Catalunya, la cifra de empleo público representa sólo el 8% mientras en Baleares es del 9,9% y en Valencia del 10,1%. Por detrás de Extremadura, la España con más empleados públicos es Castilla y León (16,1%), Castilla-La Mancha (15,4%), Andalucía (15,3%) y Aragón (14,5%).
Desde este mapa tan ilustrativo se puede contextualizar perfectamente la cínica reacción del presidente de Extremadura, Fernández Vara, quien ha declarado: "No reconozco las balanzas fiscales porque surgen de una idea de España que no tiene cabida en la Constitución". Tal vez se refiere a esa idea, tan bella y evangélica, de dar una caña y enseñar a pescar en lugar de regalar pescado al que no lo tiene. Comprendo que, cuando se dispone del 22,7% de funcionarios (con los votos fieles que eso representa), tal ejemplo de meritocracia elemental sea revolucionario. Aquí tenemos, pues, la cruda realidad que explica las enormes dificultades con que se enfrenta la Generalitat a la hora de negociar la financiación autonómica, asunto clave que Solbes ha concretado penosamente la pasada semana, para alarma de los indígenas.
Tengo un momento de pitoniso, ustedes perdonen. El vicepresidente económico cederá poco y por ello, ahora, le conviene remarcar una propuesta impresentable para que, finalmente, lo ínfimo acordado parezca - dentro de unos meses- algo gigantesco y digno de que Montilla lo venda como "el mejor sistema de financiación de la historia", según dijo en La Vanguardia. Ayer, Zapatero, cerrando el congreso del PSC, ya preparó el terreno del camelo. Ojalá me equivoque en mi augurio. La única duda que tengo, a fecha de hoy, es sobre el conseller Castells: ¿participará de la comedia o se plantará de verdad cuando el timo sea incompatible con su prestigio académico?
Para que vayan calibrando lo que ocurrirá, si no se consigue lo que marca el Estatut sobre la financiación y si las balanzas fiscales no se tienen en cuenta, les daré un único dato: Catalunya acoge casi el 25% de los inmigrantes residentes en España y, además, concentra el 23% de entradas. Sin recursos públicos, ni la escuela, ni la sanidad, ni la seguridad funcionarán. Con la crisis y el paro al alza, el riesgo es todavía mayor. Urge que alguien encabece la batalla y lidere la respuesta colectiva, para que, al menos, los catalanes no seamos confundidos con un felpudo.

Ho sento Isalguer, però aquesta foto em va com anell al dit i te la furto. És bonissima xd.














divendres, 11 de juliol del 2008

Espanya torna a atacar

Per veure vídio cliqui aquí.


La puuuuuuuuuta.
La televisió pública de Madrid, Telemadrid, no n’ha tingut prou. No n’ha tingut prou perquè, i sent realistes, no hi ha hagut prou que valgui. Van fer un primer documental que va rebre nombroses crítiques, sí... però res més. La polèmica va existir però ara ja és passat. Aquest és el problema que arrosseguem sempre. No hi ha perdó, però tampoc hi hauria d'haver oblit. El món continua, Catalunya segueix treballant, permeteu-me dir, ‘com mai’ i el dèficit fiscal segueix en augment i permeteu-me dir ‘com mai’, també. Telemadrid ha tornat a cavalcar sota el mateix vent i no hi ha llençol per esmorteir el cop. Es veu que els catalans tenim la closca dura i anem aguantant les ventades que, sota els nostres riures i la mala baba dels altres, anem a l'inrevés, a pas de cranc tot xino-xano. De tan clar que ja es fa invisible; els nostres ulls, sota el llençol, són privats de visió. Total, que el llençol ens fa la guitza; per una banda no hi ha defensa i, per l'altre, anem mancats de visió. Ja em diràs cap a on hem de tirar.
Es de ser inútiles no entendre el senyal de tràfic, hòstia. És de ser inútiles dir que el català perjudica al turisme quan Espanya viu del turisme de Catalunya. És de ser inútiles dir que Air Berlín va ser assetjada pel catalanisme radical (ja es faria). És de ser inútiles d’entrevistar un INÚTIL i deixar-li dir ‘un antrapá da furmatxa’ amb aquest to tan arrogant. En serio, puta pena que cardeu tots, estic orgullosa de tenir una llengua pròpia, el català, i que vingueu de fora, d’Espanya, i no us kuskeu de la missa, la meitat!
Suma y sigue.
Gora el català i el basc.
Puta Espanya i puta Berta Queralt.
Cacem-los!

dilluns, 7 de juliol del 2008

IMCOMPATIBLE BRAVE HEART

Cada vegada que miro BRAVE HEART se m'encén la guspira que porto dins, sota la pell, a l'altra banda de la maleïda disfressa escarransida que em disfressa dia rere dia sense tan sols plantejar-me si és el que sóc o si sóc el que és, una maleïda disfressa.
Escòcia vol i volia la llibertat. William Wallace és la força que va guiar (i, guia) el poble escocès. Els escocesos, patriotes i amb inferioritat, van lluitar com poetes guerrers fins a aconseguir la independència (recorordem que Robert Bruce, després de la batalla de Bannockburn[1314], va garantir la independència d'Escòcia, sent ell, rei d'aquella terra) que, després de la mort de Wallace (1305), decapitat i descuartitzat, es converteix en un ídol a seguir.

FREEDOM!

Cito uns fragments brutals de la pel·lícula:
William Wallace: "Jo sóc William Wallace, i estic veient paisans escocesos al meu davant desafiant a la tirania. Heu vingut a lluitar com a homes lliures i homes lliures sou. Què faríeu sense llibertat?"
"Lluiteu, i potser morireu. Fugiu i viureu, un temps almenys. I quan moriu al vostre llit, després de molts anys, no estareu disposats a canviar, tots els dies des d'avui fins llavors, per una oportunitat, només una oportunitat, de tornar aquí a matar els nostres enemics? Pot ser que ens treguin la vida, però mai ens treuran la llibertat".

Un vídio que fa esborronar. Quina música...=)

dissabte, 21 de juny del 2008

oukillo amb sorpresa


A corre-cuita baixo, jo i maleta, els graons fins arribar a l’andana. Pujo al tren i sec als seients que hi ha horitzontals, potser per portar la contrària, però jo ho faig perquè així la meva companya de viatge, la maleta, no obstaculitza el pas a la resta de tarats que, com jo, es decideixen a agafar una andròmina que triga una hora i mitja a fer 50km.
I això que s’asseu al davant un senyor killo de cap a peus: altot, amb tots els músculs marcats de tantes hores mortes de gimnàs, conjunt de collaret i arracada daurats, pentinat engominat tipo “cenicero”, samarreta de color rosa arrapada mostrant sinuosament que ara els killos també van a la moda... estamoh a la moda nen, nohotro tambiéng yevamo cosah rosas i noj ponemos cinturone D&G. Vinga! A veure qui és més estúpid! És a dir, el killo clàssic ja ha passat de moda, el killo amb l’alfa i esos pantalones buenos de jarko, ja no es veu. I seguidament, i sense impressionar-me massa perquè estava cantat, obra el mòbil i, simpàticament, ens deixa escoltar, a tot el vagó, la seva majestuosa música a ritme de “sus palmas”. Que amable no?! Això és solidaritat! És allò que jo duia posats els auriculars atrotinats que tinc, els que només un d’ells funciona si no el toques gaire (si comences a moure’l bruscament ja se m’enfada) i sents de fons uns crits afamats que et fan parar l’aparell; definitivament, és reaggeton. Com si encara veies el panorama: Jo, allà palplantada al bell mig de la meva renglera de seients, al costat d'un home vell que t’hi cagues –de vell- i a l’altre costat una tia semi-pija (d’aquelles que volen però que, malgrat l’esforç, no arriben a aparentar el que desitgen) amb la típica i tòpica bossa TOUS, lletgíssima per cert: forma de rectangle amb ossos mal dibuixats, ja em diràs. Davant meu el killo per excel·lència, al seu costat mateix un home oriental que potser feia una quarta part del killo (era super nyicris) i una dona tota feliciana, ensenyant la panxa expressament per culpa (o per gràcia) de la samarreta exageradament curta (aquesta no sap on para, home, que ja no està de moda ensenyar la panxa!) escoltant música del seu mp3 i anant fent riallades cada tant en tant.
I ja em veus a mi, histèrica perquè no podia escoltar la meva estimada Gossa Sorda i plantejant-me si havia de dir-li alguna cosa. I, tot just a punt de deixar-li anar un moc tipo: “ei, la meva música també mola, mira que te(us) la poso i fem unes sessions aquí wais...”, li sona el telèfon. L’agafa i, bé, com era d’esperar, s’inicia una conversa de killos autèntica. Era un amic seu que li preguntava que on estava i que què feia aquella nit. Ell, sense cap mena de vergonya (vergonya?), respon: Javi, que e tao toh er dia con my xurri deer Hospi (us ho juro que ha dit això, m’ha mort, xd). Fins aquí tot correcte (entenent correcte com a previsible), fins que el tornen a trucar. Aquest cop és la seva mare. “Ei, mare, que ara t’anava a trucar, que he estat amb la mossa...”. I, tranquil·lament, comença a parlar amb un català perfecte, excepcional, brillant... el mateix Pompeu Fabra quedaria esparverat! Se’m van obrir uns ulls com unes taronges. FLIIIII-PA.

Res, després de delirar quasi un quart d’hora amb la baba mig caient, el tio penja i segueix amb el seu reaggeton weno y sus palmikas. Me l’he mirat com mai m’he mirat a ningú, estava fascinada. Molt fort, molt fort. Varis cops ens hem creuat la mirada i jo, com si estigués enamorada, l’he acotat. Al marxar, m’ha dedicat un somriure. Segurament, es pensava que tantes mirades eren tirades de trasto o alguna cosa del pal, però, saps què et dic? Que tant me fa. El que he vist avui no ho tornaré a veure mai més (espero!).

És allò que després et pares a pensar i hi reflexiones a consciència i veus que realment això només pot passar a PIERA.