Una flama en deixa anar una altre, com una cadena de diamants vermells i brillants. No saps veure on acaba una i on comença l’altra. Tot és una continuïtat fogosa, un remolí salvatge d’arenes movedisses, un desig persistent en el temps amb tan sols un nom rebotant a l’aire: present. Just en aquest punt és on es determina tot; la vida no té un altre fil que aquell, creia, només el present més poderós, la mà que estreny els llençols de bon matí, sense força però convençuda que després, fins i tot , els podrà estripar. Llavors, només calia esperar.
Convençuda que n’extrauràs alguna cosa més, no deixes de mirar-lo. Quin foc! Aquell planeta em captivava. De sobte, però, te n’adones d’una cosa. Aquelles substàncies que donen força a les flames, es perden amb el seu contacte: Les escorces del tronc, concebudes per a protegir, es desintegren. Els branquillons fa estona que s’han convertit en filaberquins prims i llargaruts fins que desapareixen en l’oblit. Les pinyes, bombes de l’amor, cremen esbojarrades pensant que ja no es pot tornar. Finalment, el tronc, espetegant de ràbia, resisteix com pot aquella calor inhumana, fins que aixeca bandera blanca i cau rendit, fuig, mor, marca aquell punt i final que acaba explotant boletes d’Homeopatia per tot arreu. El present ens deixa. Cal més combustió per a passar la nit...
La claror és tan estrident, tant, que costa fixar la retina a aquell sistema a pressió. Enlluerna tant! i com més troncs, més flames, i com més flames, més enlluerna. És una cadena de producció en massa que si prems l’interruptor d’off el desastre podria ser tal que només quedaria aquella substància del record: la brasa.
Tan sols per tornar a començar. Només una guspira per tornar-hi... dona’m la mà!
