2.
El menjar precuinat en sí no m’entusiasmava. Si no hagués estat pel fuet que vaig portar de casa se n’hagués anat de pet a les escombraries. Era una aixerreïda amanida d’espiancs.
El fuet, que va fer la funció de pa, em recordava a casa meva. Encara recordo l’obrir la porta i sentir aquella flairança de fusta barrejada amb un perfum propi indescriptible en paraules, només deduïble a la pràctica. Era el perfum de la meva pell. I no era res estrany, de fet, cada racó de món tenia la seva pròpia olor.
La mescla de l’amanida d’espinacs amb el fuet, doncs, atrapava el punt d’ebullició i em feia tocar el cim després de fer esbategar les ales efusivament per tal de sentir el ‘no sé què’ propi d’aquells éssers que caminen amb certa inquietud pel món.
En resum, la barreja de tasts feia que sentís un regust amarg al paladar i, instintivament, em fes pensar en la nit passada on en aquella cova rogenca vaig experimentar el significat de l’efervescència de l’amor. Amor o, potser, ni això.
3. Cansada d’esperar l’oportunitat, em vaig obrir pas entre la multitud. En aquest món ens hem d’aferrar a l’embranzida del moment i no deixar-nos dur per la inèrcia monòtona i repetitiva. Aquella gola de llop era a rebentar de gent. L’atapeïment em feia circular amb dificultat però vaig aconseguir arribar a la barra. El cambrer, sense deixar anar paraula, em va mirar les mans. Encegat en elles, em va dir que eren les més maques que mai havia vist. Vaig alçar-les a la llum dels meus ulls i vaig contemplar la vermellor que hi havia en elles. El contrast, a l’entrar, les va transformar fogosament en color vermell sangonós. La picor punxeguda del mateix contrast em feia sentir com si tingués milions de formigues entre els dits que em foradaven lentament la pell fins a fer-hi nius en l’interior. Em va donar una gerra gegantina de cervesa negra que em va fer necessàries les dues mans per sostenir-la. Les formigues em van ajudar. Abans d’obrir-me pas entre la multitud distreta, vaig apropar els llavis i vaig beure-me'n un glop; estava a punt de sobreeixir... que amarga! I que bona...
4. Ell era a la meva esquerra. La mirada de reüll només em servia per percebre els seus cabells. Aquell color terrós fluorescent barrejat amb el rínxol més superb de muntanya russa però capgirat, gairebé atrapant els tres-cents seixanta, deixava anar un caliu amarg, però bo. Nectari! Llavors em vaig girar de cop, donant un gir sobtat de coll que ningú al planeta Barruf se l’hagués imaginat mai i... els seus ulls!, els dos nius de mel, palplantats entre la foscor, fogosos com una serp de cascavell en un desert gelat, geladíssim, em miraven. De fet, res de tot allò hagués tingut sentit si no m’haguessin estat mirant. Llavors, em va deixar anar mig somriure, idèntic a la millor obra de Da Vinci però en versió cinematogràfica, i el joc ja va destapar-se per entrar a iniciar la marxa de les mirades. I un, dos...dos. I és que a mi, els espinacs sols no em tibaven gens ni mica!
El menjar precuinat en sí no m’entusiasmava. Si no hagués estat pel fuet que vaig portar de casa se n’hagués anat de pet a les escombraries. Era una aixerreïda amanida d’espiancs.
El fuet, que va fer la funció de pa, em recordava a casa meva. Encara recordo l’obrir la porta i sentir aquella flairança de fusta barrejada amb un perfum propi indescriptible en paraules, només deduïble a la pràctica. Era el perfum de la meva pell. I no era res estrany, de fet, cada racó de món tenia la seva pròpia olor.
La mescla de l’amanida d’espinacs amb el fuet, doncs, atrapava el punt d’ebullició i em feia tocar el cim després de fer esbategar les ales efusivament per tal de sentir el ‘no sé què’ propi d’aquells éssers que caminen amb certa inquietud pel món.
En resum, la barreja de tasts feia que sentís un regust amarg al paladar i, instintivament, em fes pensar en la nit passada on en aquella cova rogenca vaig experimentar el significat de l’efervescència de l’amor. Amor o, potser, ni això.
3. Cansada d’esperar l’oportunitat, em vaig obrir pas entre la multitud. En aquest món ens hem d’aferrar a l’embranzida del moment i no deixar-nos dur per la inèrcia monòtona i repetitiva. Aquella gola de llop era a rebentar de gent. L’atapeïment em feia circular amb dificultat però vaig aconseguir arribar a la barra. El cambrer, sense deixar anar paraula, em va mirar les mans. Encegat en elles, em va dir que eren les més maques que mai havia vist. Vaig alçar-les a la llum dels meus ulls i vaig contemplar la vermellor que hi havia en elles. El contrast, a l’entrar, les va transformar fogosament en color vermell sangonós. La picor punxeguda del mateix contrast em feia sentir com si tingués milions de formigues entre els dits que em foradaven lentament la pell fins a fer-hi nius en l’interior. Em va donar una gerra gegantina de cervesa negra que em va fer necessàries les dues mans per sostenir-la. Les formigues em van ajudar. Abans d’obrir-me pas entre la multitud distreta, vaig apropar els llavis i vaig beure-me'n un glop; estava a punt de sobreeixir... que amarga! I que bona...
4. Ell era a la meva esquerra. La mirada de reüll només em servia per percebre els seus cabells. Aquell color terrós fluorescent barrejat amb el rínxol més superb de muntanya russa però capgirat, gairebé atrapant els tres-cents seixanta, deixava anar un caliu amarg, però bo. Nectari! Llavors em vaig girar de cop, donant un gir sobtat de coll que ningú al planeta Barruf se l’hagués imaginat mai i... els seus ulls!, els dos nius de mel, palplantats entre la foscor, fogosos com una serp de cascavell en un desert gelat, geladíssim, em miraven. De fet, res de tot allò hagués tingut sentit si no m’haguessin estat mirant. Llavors, em va deixar anar mig somriure, idèntic a la millor obra de Da Vinci però en versió cinematogràfica, i el joc ja va destapar-se per entrar a iniciar la marxa de les mirades. I un, dos...dos. I és que a mi, els espinacs sols no em tibaven gens ni mica!
1 comentari:
where you come from!
Publica un comentari a l'entrada