El cor es va menjar a la ment. I no t'ho pensis, la ment també es va menjar al cor. I van quedar tips, a rebentar un de l’altre i l’altre de l’un.
Després d’haver-se menjat, no es podien ni veure, ni tocar-se l’esquena amb els dits dels peus, ni ballar aquell disc ratllat que feia tanta gràcia de sentir atabalar.
Ja no podien més. Els fideus sortien per les orelles i la sopa de peix d’aquells fideus cansats d’estar en remull regalimava longitudinalment fins a aquell punt fix, estàtic, assentat rere la finestra (sempre darrere, no sé com s’ho feia). Violent i valent. Insensible.
Potser no ho haguessin hagut de fer, de menjar-se un de l’altre. No s’haurien ni d’haver casat, ni conegut, ni res de tot aquell origen fix que ho desendollava tot.
Només ser tu i jo, d’una vegada. Cor i ment per separat, dividits, divorciats però companys de convivència, d'existència. L'ansietat de viure, l'inquietud d'ésser i tota aquella impaciència que els feia tremolar quan es miraven als ulls feia bullir qualsevol fruit que la natura generava. I, en contrapartida, l'arbre creixia.
Ara i aquí,
Potser no ho haguessin hagut de fer, de menjar-se un de l’altre. No s’haurien ni d’haver casat, ni conegut, ni res de tot aquell origen fix que ho desendollava tot.
Només ser tu i jo, d’una vegada. Cor i ment per separat, dividits, divorciats però companys de convivència, d'existència. L'ansietat de viure, l'inquietud d'ésser i tota aquella impaciència que els feia tremolar quan es miraven als ulls feia bullir qualsevol fruit que la natura generava. I, en contrapartida, l'arbre creixia.
Ara i aquí,
*******
a tu...
