el jefe

Em vaig llevar el 23 d’octubre de 1997 amb un mal de cap considerable.  Considerable, és a dir, digne de considerar, però normal, no em vaig arribar a morir.  Normalíssim, vaja. Era un dels mals de cap que afecten a més del 70% de la població, quan aquests tenen mal de cap, vull dir. Suposo que tot aquell rebombori devia ser pel “jefe”. 

Feia un sol també força normal. Com veieu, no era un dia gaire original, però el vaig viure intensament malgrat l’ordinarietat que el caracteritzava. Estàvem, recordo, a 21 grauets centigrets, així que DPM.

-      Gandula! Aixeca’t que arribaràs tard!

 Em vaig alçar sense pensar-m’ho dues vegades, i mitja. La mitja per això, perquè malgrat vaig anar ràpid no va ser tot lo ràpid que hagués pogut (i volgut).  El dos l’hagués pogut atrapar perfectament (si hagués volgut, clar), però és allò que no t’ho expliques, i agafes el mig, sense pensar-t’ho massa.

Ma mare m’havia preparat tres torradetes. Les va deixar sobre un plat blanc de ceràmica, amb uns puntets al voltant d'aquest (motiu de decoració, suposo) que dansaven sutilment i que em feien parar boja si m’hi fixava massa. Desviava la vista.

M’hi vaig posar melmelada, malgrat no agradar-me. M’agrada contradir-me de tant en tant.  De melmelada, normal. La quantitat, vull dir. Ah, el gust també, de préssec... ves, oi?. Potser ocupava un mil·límetre, s’alçava a ran del pa i queia flonjo fins a cobrir totalment la superfície en la que es recolzava: El pa.

I després vaig sortir disparada. Doncs bé, era dimecres i havia de començar a treballar a les 08:27h. A la feina acostumava a ser puntual. Bé, havia de ser puntual perquè el jefe –que ell ho tenia tot clar- si entrava a les 08:26h em fotia una bronca considerable –normal, normal...-, i feia que em sentís relativament com una merda. Relativament jo? Relativament tu, idiota. El sentir, com una merda o no, també era normal, constant, perdurable en el temps i considerable. Uns 360 grams, va. Excessiu? Doncs no ho sé, tu. Pregunteu-li al “jefe”.

Des

d’aquell estiu dels set, que no podia veure els hàmsters. De fet, cap animaló de la família dels rosegadors li feia massa gràcia, però aquell estiu va ser  el punt culminant per a decidir, definitivament, la ruptura total amb aquella espècie.

Era una de les últimes setmanes de juny, però encara no es podia anar amb màniga curta.

TNAMERC RANA

Ell era viu com una flamarada de foc, com un volant de cotxe a ple sol. L’ estar-se quiet el molestava tant que preferia tenir problemes pel sol fet de tenir alguna cosa a fer. El sol bullia, sol. I ell se’l mirava sota aquelles ulleres roges de foc, a contrallum, mig amagat, fent servir-les d’escut. De cop, s’aixeca a posar-hi més llenya.
El miro. L’estic mirant. Me l’estimo molt (que tonta que estic aquests dies).

Em mira i em deixa anar un:
Anar cremant Anna, anar cremant...

ANAR CREMANT...

Doncs m’agrada no agafar paraigües. Sona rebuscat, potser si, però suposo que és fàcil d’entendre quan no has gosat córrer perquè et mullaves.

Ja a dins l’autobús, mirant a través del vidre entelat el rerefons del sistema, vaig saber que m’agradava no agafar paraigües. Que m’havia agradat, i no només això. Havia estat un punt d’inflexió a la meva vida. Per tant, no és que no m’agradi agafar paraigües, sinó que m’agrada no agafar-ne.

-
La jaqueta encerada deixava anar l’aigua en forma de regalims, encara. Els texans dibuixaven uns contorns més foscos que, malgrat ser arrodonits, deixaven entreveure punxes, eriçons i xinxetes. Aquells cabells de color fluorescent ja s’havien apagat. Ara repicaven contra els forats del temps i, fins i tot, mossegaven tot allò que fins ara havia estat pacífic. Les sabates verdes amb la sola foradada garantien via lliure a la imaginació. I aquesta no dubtava... perquè davant de dubte, es disposava a atacar. I així, només amb l’atac com a forma de vida, creia que mai més podria dubtar de res. Que mai més es tornaria a equivocar. De fet, fruit d’aquell atac incontrolat, els mitjons, ara impregnats d’aigua, es van enfadar molt.  

Altra volta sense paraigües. Tornant, en declivi, anava buscant les parets per repenjar-m’hi. Els balcons i les cornises que sobresortien, enganxades a les parets, em protegien esporàdicament de les bales. Les bales s’enganxaven a mi. Si tenies sort, menys. O més. No sabia que era el millor i el pitjor. Era totalment imprevisible però aquell sentiment centrífug era el que em feia ballar: El dubte.
 

I la gent contràriament em mirava amb ulls llastimosos. Piadosos, penedits, covards. Ells contràriament protegits, amb escuts del futur i amb espases làser, avançaven amb pas diligent, fent tard enlloc. Quotidianitat, experiència, el tic-tac etern. I a mi! A mi em veien contràriament indefensa, sensible i una romàntica en excés! Fins i tot, algun despistat, s’atansava a mi per curiositat. Però jo no ho volia i m’allunyava. Ho detestava. Ho odiava a mort fins que es va plantar davant meu, de cop, i em va mirar. Sota el paraigües no hi tenia ulls. La metrallada més gran de la història li havia deixat dos bales com a record.
 

Aquella massa homogènia, indiferent, sintètica, s’havia consumit sota el paraigües. No hi havia temps per recular. El termini de caducitat s’havia fos sota el foc contrari. Era una ceguesa de sentiments tan forta... tant, que el cel, ofès, indestructible, havia decidit carregar amb ells tota la seva ràbia. Com en una guerra.

Vaig fugir escales amunt. No hi volia veure. Vaig obrir la porta. Vaig obrir el balcó. Vaig destapar les mans humides que em tapaven els ulls i...

Un jardí.

Vaig mirar al cel i vaig somriure. Xopa, estava completament immergida en un món nou.

De reüll i una mica més.

- De reüll. Quan he vist que la dona que tenia al costat desembolicava un caramel d’aquells que les àvies et col•loquen a la butxaca sense gairebé adonar-te’n, fugaçment, com el temps que s’esfuma sense compassió...
- De reüll. Quan he vist que la dona que tenia al costat desembolicava un caramel d’aquells que fan aquell soroll com rugós al fregar amb els dits de l’experiència, com si estesin enfadats, sense compàs, sense consonància...
- De reüll. Quan he vist que la dona que tenia al costat desembolicava un caramel amarg com el cafè, com la vida sense ella...

Quan he vist el caramel l’he vist a ella, al meu costat, de reüll i una mica més, tocant-me les mans i dient-me que són iguals que les seves.













Culliré flors sense parar. T'enyoro.