El món dins d'una capsa.

De petita tenia la mania d’aixafar cargols. Després d’haver plogut tota la nit, sortia disparada al jardí amb l’únic objectiu de trepitjar tants cargols com pogués.

*

La claror esbiaixada que penetrava a través d’aquells núvols de negra nit, encara visibles a aquelles hores del dematí, m’anava despertant a poc a poc. Entre badalls hipòcrites i lleganyes del malson aniria produint allò que la societat adquiriria per vici en un futur de càlculs matemàtics. Aquella costum era viure, deien llavors.

Però la veritat és que no hi havia rajos; tot era increïblement fosc dins d’aquella capsa tancada en un punt incert cantonada sud-oest del districte de la vergonya. Humans amb llanternes per combatre la foscor. Aquella era l’essència, allò era el que falsament ens il·luminava. Apuntaven cap a nosaltres i, nosaltres, afamats, trepitjàvem. I és que ens havien marcat aquell indigne número a l’esquena mentre els aixafàvem convençuts del nostre poder i no ho varem ni notar. Érem uns esquelets d’indústria pesada en torn rotatiu. Trepitja fort, ens deien. I nosaltres, obeiem.
Els aniquilava mentre anava sentint aquell soroll de destrucció al petar la seva closca contra el terra humit i fred. La meva mirada innocent residia concentrada en la recerca d’aquells petits animalons indefensos. Més, més, en volia més. Mai n’hi havia prou, era un cercle tancat de magnituds voluminoses i de rapidesa absurda. La seva lentitud no m’era motiu de llàstima, ans al contrari, em corroïa de ràbia aquell pas babós, i els arravatava sense pensar-m’ho ni una sola vegada. Pur instint assassí. I seguia endavant, com si res hagués marcat el segon anterior.
Aquella era la meva vida. Segura de mi mateixa i convençuda que com més en trepitjava, més rajos apareixerien al fons de l’horitzó. L’espera eterna.