(Altra vegada, de nou, reflexions en època d'exàmens): La inutilitat vol véncer.

Et lleves, tranquil, com cada dia dels anteriors, i ets un tros de paper. Bé, matitzo, ets una simple partícula d’aquest “tros”, perquè, ja em diràs tu com cony t’has quedat quan t'he dit que, doncs això, que ets un tros de paper. Suposo que al dir-te “partícula” ja t’has quedat molt més alleugerit, oi?

Doncs, imagina’t tio, això és la hòstia perquè a sobre de ser una partícula d’un maleït (ja me’l carrego) tros de paper, et trobes situat, concretament, en una zona un poc (com diría la meva companya de Menorca) feixuga (sí, ella també utilitzaria aquesta paraula). Sí, ni més ni menys! T’ha tocat! Potser qüestió de sort (o mala sort) o simple probabilitat d’aquella intel•ligent de gràfics i pocions de l’experiència… Putes classes socials!
T’ha tocat. T’ha tocat ser aquella partícula dins d’aquell tros de paper. Paper format per molts altres papers (la probabilitat s’engreixa) i recollida en un espiral ben bufó que uneix el vincle matrimonial fruit de l’amor desesperat i poc convincent… perquè sí, perquè n’hi ha d’altres, de papers, i tots ballen i es mouen, i surten a caçar truites al riu Anoia. Coses de la raça humana. I tu, precisament tu, particuleta del meu cor, has anat a parar, matemàticament, a la punta esquerra d’aquest paper. [Atenció espectador (pista, piiiiiista!): sabeu aquelles llibretes que es poden arrancar els fulls? Doncs sí, la partícula, protagonista d'aquesta paranoia catedràtica, forma part de la part no-full, és a dir, aquell tros de paper que queda annexionat a l'espiral i que té ben poca utilitat. Ens entenem, ara, oi?] Quina mala baba, tu! Quina mala hòstia! Així que formes part d'aquell tros poc útil, o altrament anomenat (molt més dèspota), inútil. Tu formes part d’aquell tros de paper, partícula. Desenganya’t, ningú et vol i tothom t’utilitza (sí, d'útil i poc inútil). Perquè tothom busca l’altra part, la part útil, l’intel•ligent, la poc sensible. Tu formes part d’aquella tireta de paper desenganxada del seu espiral carnívor que va a parar a les escombreries, oblidada, perduda, miserable, INÚTIL. Si tens moltíssima sort, et reciclaran, i si et reciclen molarà un huevo perquè, deixeu-m’ho dir, potser podràs arribar a ser un post-it d’aquells fluorescents que diuen coses molt importants i molt útils, o potser, i amb una mica més de mala sort (però tot és millor que la vida que dus ara, filla) un kleenex de cel•lulosa ple de substàncies al•lucinògenes que van molt bé en època de costipats, que m'ho diguin a mi!

Però seguiràs sent una particuleta, diminuta i oculta, exiliada rere una paret sense finestres ni balcons, sense aire que respirar.

A rebentar-ho tot! Estigues orgullosa de ser qui ets, nena!

Esquemorament (una pedra a la sabata)

Feia dues setmanes que tenia una pedra a la sabata. Era petita, és a dir, no era massa gran i, sincerament, no em molestava.

Encara recordo el primer dia que la vaig notar. Ho he de reconèixer, em va fer ràbia! No em va agradar gens, vaig pensar: Què hi fas tu aquí? Com si d’entrada, m’hagués de molestar pel simple fet de ser una pedra dins d’una sabata. Estúpids prejudicis! Hi poden haver pedres, dins de sabates, maques, meravelloses, exquisides, no?

Com estava a la frontera entre molestar i no, mai recordava de treure-la. I cada dia, quan tornava a posar-me les piles, i les sabates, i sortia gairebé corrents cap a qualsevol lloc, la tornava a notar i pensava com n’era de despistada de no haver pensat en desempallegar-me’n, d’una vegada per totes, d'aquella maleïda pedra…

Fins que la rutina del pas a pas se’m va fer còmode. Notava que hi era i això em feia feliç. Hi era en una sabata, i no a l’altra, i m’agradava. M’agradava això, deixar una lliure i l’altra sotmesa al poder d’aquell gran diamant. Per res en concret, simplement per la gràcia de la diferència. Gairebé sempre, corria des dels dits fins al taló, com una rodeta de hamster, repetitiva, monòtona, incansable. Potser era feliç, ella, de canviar de medi, o potser infeliç de no ser-hi, en el seu niu anterior, tampoc m’ho vaig plantejar llavors. De fet, en aquell estat d’èxtasi, gairebé esquizofrènica, no em vaig plantejar res de res.

M’agradava cada vegada més. Fins al punt que, l’altra sabata (i, en concret, l’altre peu) estava gelós i tot era com una bomba perquè de cop i volta no vaig tenir suficient amb un únic diamant dins d’una sabata. Volia més diamants, dins de sabates, més cames, més peus i més cordons. Res era suficient per pal·liar el meu desig de tenir més. Era impossible posar-me una sabata diferent! Us ho podeu imaginar? No hagués tingut sentit. Va arribar el moment, doncs, que tot el que feia era per sentir-la, sota els meus peus, corrent a força de canó, bellugant-se com una truita a punt de ser caçada, sense contemplacions, cada vegada més segura de sí mateixa, com menys ho estava jo… i, de fet, era exactament així: ella anava guanyant terreny i jo l’anava perdent. Aquella dependència em conduïa a l’absurd però m’atreia, em perdia, m’enamorava…

Fins que, un bon dia, cansada d’aquell cercle tancat, viciós i amb molt poca resposta, em vaig estirar al llit i em vaig treure les sabates amb tanta rapidesa i poca gràcia que la pedreta va caure. Enbojida en un mar posseït i poc seu, vaig començar a buscar-la desesperadament com si sense ella no pugués continuar navegant per aquell indret… llavors fred, inòspit, sense haver-hi un fil conductor el qual seguir. L’interruptor es va fondre. Estava perdut, semblava mentida. Era jo qui no trobava llum en l’horitzó, en canvi ella, tot i no ser-hi, havia recuperat el seu estat anterior, s’havia deslliurat de la dependència que ens unia, era tot llum, perquè potser no va ser mai feliç o potser perquè… i això ho vaig saber després: “No li agradaven els desequilibris”.

Acabo de matar un bitxo d’aquells que fan tanta pudor.

Es pot dir o pensar coses i després arrepentir-se’n. Un canvia, així és la vida, evolucionem, madurem i inclús ens contradiem. Hem de poder evolucionar i per això necessitem el dret a l’oblit. És la possibilitat de dir algun dia: Em retiro del sistema.

(Edito: Totalment circumstancial)

/cor

El cor es va menjar a la ment. I no t'ho pensis, la ment també es va menjar al cor. I van quedar tips, a rebentar un de l’altre i l’altre de l’un.

Després d’haver-se menjat, no es podien ni veure, ni tocar-se l’esquena amb els dits dels peus, ni ballar aquell disc ratllat que feia tanta gràcia de sentir atabalar.

Ja no podien més. Els fideus sortien per les orelles i la sopa de peix d’aquells fideus cansats d’estar en remull regalimava longitudinalment fins a aquell punt fix, estàtic, assentat rere la finestra (sempre darrere, no sé com s’ho feia). Violent i valent. Insensible.
Potser no ho haguessin hagut de fer, de menjar-se un de l’altre. No s’haurien ni d’haver casat, ni conegut, ni res de tot aquell origen fix que ho desendollava tot.
Només ser tu i jo, d’una vegada. Cor i ment per separat, dividits, divorciats però companys de convivència, d'existència. L'ansietat de viure, l'inquietud d'ésser i tota aquella impaciència que els feia tremolar quan es miraven als ulls feia bullir qualsevol fruit que la natura generava. I, en contrapartida, l'arbre creixia.

Ara i aquí,

*******

a tu...

El maremàgnum de la felicitat

Ets feliç? - Li va preguntar la locutora de ràdio a través del fil sonor que conduïa la veu d’un costat a l’altre.

Un punt i un a part que dictava la indecisió. Quants cops li havien preguntat el mateix i quants cops repetia, sense capficar-s’hi, afirmativament, un sí gegant?
Però aquest cop era diferent. Aquest cop no era un ésser de la seva mateixa espècie qui li feia la pregunta, mirant-lo intimidantment, pervers, prepotent, orgullós de ser humà sense saber que se sent no sent-ho. Aquest cop només podia palpar l’auricular del telèfon que l’àvia li havia deixat com a propietat el dia del seu adéu definitiu, fet un nyap però efervescent com el primer dia i una veu, anònima, potser imaginària, que li preguntava si era feliç.
Penja i se’n va al mar.


Atemorit, arraconat entre l’immensitat de l’oceà, si és possible, intentava trobar resposta: Nens corrent amunt i avall provocant un mullader que si no fos pel lloc, habituat a la humitat, seria declarat catàstrofe, eren uns dels paisatges de davant seu. Seguint el vent, també va veure aquelles dues gavines que jugaven intranquil.lament al so de les ones al xocar contra les roques. Aquells dos senyors de vora els setanta, caminant a pas de processor pels espigons, tèrvols, emboirats, mirant el cel esperant bonança, li feien aclucar els ulls. Una barca, la del paradís, solitària, marejada, nàufrega del passat. Un noi d’uns vint-i-pico, pensatiu, políticament reflexionant per què la noia dels seus somnis l’havia deixat plantat davant del cafè de l’engany i una petxina, rovellada, clandestina, nostàlgica memorant temps millors pero al cap i a la fi feliç, al pensar que més val sola que mal acompanyada.
Fins que va veure una elefanta. Bé, tot sigui dit, primer va sentir com s’apropava. Passos decisius, llampants, a so de canó. Per descomptat, l’ultim que feien era deixar indiferència. No s’ho creia o, més ben dit, no s’ho podia creure.
L’elefanta venia d’entre les ones, corrents. El so de les seves passes acompanyava el so dels vestits amb garlandes que duien les ones i feia, del conjunt, una orquestra sense nom. Sense nom i sense músics.
Allà, però, tot semblava que continuava igual. Els avis, el noi de vint-i-pico, la barca, les gavines i les petxines.
-Va, fes alguna cosa o t’esclafara! –Li va dir la ment, cansada del silenci que el deixava amortiguat ran la superfície.
Pero aquest cop no es va moure. Es va quedar quiet, silenciós, amortiguat, palplantat amb el peu dins la sorra, mentalment sentint-la, sensiblement pensant que, per fi, ja ho tenia clar.
I no es va despertar del somni. Tampoc es va morir.


L’ELEFANTA VA ALÇAR EL VOL I VA DESAPARÈIXER AL FONS DE LA REALITAT.


- Quin dia mes maco que fa, oi?

PART I: la campanada

Entre el magnetisme de les rajoles contraposades i la flor de la vida, aquella esfera lluminosa que s’entusodia a entrar a través del vidre tintat, m’espurnava. Aquell espai era pintat de roig però les rajoles de terra, contraposades, castigades, lluitaven per veure quina d’elles guanyava la posta de sol. Blanc, negre, blanc, negre. I asseguda a la tassa del water s’hi estava bé, i allí reflexionava sobre les estones d’espera i es proposava que a partir d’aquell segon, d’aquella milèssima exacta d’instant, la puntualitat regnaria en el seu pas.

Enxufats, magnètics, contraposats de cara a la paret, castigats, rondinàires. Rondinàires per això, perque els havíen castigat de cara a la paret, enxufats, magnètics. Connectats, ciberenganxats, electrocutats.
Vaig intentar desfer-me’n. Pero intentar foragitar la ment després de la possió màgica que havia begut aquelles nits de sentiments forts, se’m va fer complicat perqué les connexions, a part d’estar ciberenganxades i electrocutades, estaven enxufades, magnètiques i contraposades de cara a la paret, esperant aquell destí que s’amagava entre la boira que la precisa possió anava escampant a mesura que l’anaves digerint.
I com se’m resistia, vaig seguir la corrent. I com se’m resistia, vaig contar les campanades. I com se’m resistia, vaig perdre el compte, un altre cop, sí, un altre. De campanades no n’hi havia segona part.
Vaig empenyer dins, doncs, tan fort com vaig poder. Ja no se’m resistia, notava que era el seu fluxe, la seva autopista sense límit de velocitat, la senda que conduia al seu paraís, boig, palpitant d’alegria. Però melancòlic, melancòlic per aquell passat alcohòlic de passió de possió, d’estrelletes alucinògenes pervertint la ment amb nines inflables, lluminoses, d’or i de plata, posseïdes, hipnotitzades.
Fins que arribi el dia esperat. I no va ésser fins aquell dia que et vas adonar que vivies del record fantàstic d’un passat que ara ja havia quedat enrere, guardat en una caixa sense clau per poder tornar a obrir-la. I que ara, després de molt de temps, no sabies com retornar-hi, fantàsticament o no, tan se val, per poder obrir-la de nou, obrir la maleïda caixa. El dia de les frustracions, de les poques il.lusions. El dia del retrobament rutinari, esclau, persistent, obligat. Aquell era el dia esperat.
I no és que haguessis perdut la clau, no. És que va quedar dins de la caixa i, lògicament (per molt poca lògica que hi pugui haver aquí), no la van poder rescatar.

xumets per a fer callar

[I, per un cop a la vida, quan entro en un avió sóc la primera. Tothom està en tensió, tenen massa feina. Els teus ulls poden treballar sense ser descoberts]

M’assec i, simplement, observo:

Els punts suspensius fan de mal escriure… Ho veus, una altra vegada! Prou! Ara! Exclamacions, així m’agrada. Quina lletrota que faig, eh. O ves, aquests seients són d’allò més incòmodes. I aquests, de debò. Que ja sé que es tendeix a criticar sempre els pobres seients d’arreu, ja siguin d’autobusos, ferrocarrils, cinemes o universitats, però que els d’aquest avió són els més pitjors, mundialment parlant, i m’hi jugaria la bufanda de la Pat que vaig perdre en una nit descontrolada i que maleeixo frenèticament. I ara, típic gest, per cert, la dona del davant sembla que vol tirar-se endarrere fent tibades dissimulades però, alhora, enèrgiques i amb el rampell a tocar de l’orgasme. I jo, princesa de la revolta, he col·locat els genolls em posició de combat i alertant els braços per a possibles estratègies. No han calgut, sembla que se n’ha adonat, vull dir, de la meva bona defensa, i a reculat la batalla.

Doncs bé, m’he disposat a escriure (ara ens conten, només ens falta el fulard), per manifestar que, encara que la gent cregui que això de viatjar amb avió és la cosa més normal del món, no ho és. Vull dir (mira! Ja ens movem!), que no, acceptem-ho, som éssers magnètics i això de transitar per les altures ens provoca vertigen. Malaltia permanent, totalment incurable. Ara la dona aquella vestida com un frankfurt embassat al buit comença a donar les instruccions perquè si ens fotem una pinya puguem fer alguna cosa per distreure’ns. Quin avorriment, us imagineu, els segons abans de menjar-nos el terra? Eterns! Infinits! Immortals! Uaaaaaau! Ja corre!!! Brutal, brutaaaaaal! Quin momentàs aquest!!! Ja, ara!!! Ja voleeeem! I ara petarà el motor, hahahah us imagineu? No, oi?
S’apaguen els llums, s’obren els ulls. Doncs no, encara estic “vivita i coleando”, però segueixo assentada a aquests seients tan incòmodes. Així que “coleando”, poc. Doncs això. Que la gent vol anar de guai. Us eu fixat que fico els punts i a part allà on m’ha pareix? I bé, com a conseq, canvio de tema quan m’ha pareix tanmateix! (D’acord, d’acord, només perquè feia rudolí, jijijijijijijij). Que van de guais! Que a mi no m’enganyen! Que tots estan acollonits i amb els nervis a flor de pell!
Això si, de dissimular, se’n sap: Uns que entren amb les ulleres de sol, avacançats. Altres que tenen problemes al posar la maleta al “compartimiento” i provoquen la fúria de tot el veïnat. Altres entren tibats, simulant que “ja ho tenen per mà”, gairebé sense mirar el que els envolta. Altres immortalitzant el moment fotografiant el que poden. Mastegadors de xiclet compulsius, badelladors professionals (que mai acaben d’adormir-se) i lectors addictes de les revistes imparcials que l’avió t’ofereix i que són tan interessants (sempre m’he quedat amb les ganes d’emportar-me’n una a casa). Uns de joves inexperts, enamorats (o també ho dissimulen molt bé). Altres de vells, encara més inexperts, ofegant els braços del seient a tot motor. També n’hi ha que van a última hora i trenquen la quietud que la música melancòlica intentava construir. No, definitivament, no cal aquesta música. Els que agafen el bitllet amb la boca ja són paradigmàtics, no m’ho explico però sempre se’n troben. Inquiets amb informació de Barcelona acabada d’imprimir, noies intel·ligents que estudien i persones com jo que llegeixen revistes del cor, i no només del cor sinó que surt aquella boja rapada que surtia a Gran Hermano de noséon. Uns són passadissos, altres, finestres: Els que han triat seure tocant al passadís, i altres que, com jo, prefereixen marginar-se arran del cel. Xulos que t’intenten lligar, aventurers amb motxilles d’aventurers i sabates de taló per aquest dia tan especial. Gent que no li fan mal les orelles quan ens apropem al terra, i jo que em moro de dolor. Remarco: em fa molta ràbia ser jo l’única que em recargolo de dolor en un seient incòmode mentre tothom segueix dissimulant, llegint, parlant, follant. Nens que ploren, sincers, sense por, sense xumets. Mares amb la cara vermella, aferrant al nen, atrafegades. Pares forçuts... i febles, alhora. Uns que no es mouen en tota l’estona, altres que s’aixequen, s’aixequen i s’aixequen. I s’aixequen. Mirades de tristor, d’un adéu i fins un altre. Mirades encara més tristes, d’un adéu sense resposta.
Ja estem al capdamunt del planeta. Mira que anar mig inclinada m’anava bé per escriure, però ja ho diuen que tot el que és bo s’acaba. Ara suposo que vindrà la dona del carritu...

0

Qui es va inventar que batent un òvul d’una miserable gallina se’n podria fer una truita?
Veus, això sempre m’ha encuriosit. Ahir estava fent precisament això, siguem sincers, batent la menstruació d’una gallina, i la dissolució d’ambdues parts, el rovell amb la clara, em va fer rodar el cap a mesura que anava remenant a polsos compassats i, com a conseqüència, hipnotitzadors (una cosa porta a l’altre). Aquell soroll al repicar contra el plat de ceràmica em foradava el cervell i a mesura que acreixia més m'incitava a seguir i a no despertar. El somni atrapava el malson! Realment, em feia ésser aquell utensili de la quarta dimensió. Jo, rovell i clara, ballàvem el so de la deslocalització més pura que cap nàufrag del passat havia sentit, per mirar el futur, a ulls de nàufrag, tot ballant la dansa de la gallineta cega.
Jo em decanto per fer-ho amb una forquilla, però ja aquell qui és va inventar un utensili ja preparat per això. De tant en tant m’agrada canviar de mitjans per comprovar que el resultat és el mateix i ridiculitzar una mica l’inventor. Perquè a mi m’agraden els inventors que no triomfen, i no els que triomfen. Ja m’imagino l’inventor d’aquest utensili (com no el faig servir no sé com es diu i us prego que no m’ho digueu i no em desperteu del somni), el dia de l’exposició, tot cofoi amb el seu nou invent per batre menstruacions. Quin honor, oi? Honestament, jo passo de col·laborar amb el seu èxit, és una estupidesa de les més grans inventades perquè amb una forquilla ja fas el fet i amb això només provoques l’arribada d’alienígenes (podent dir alienígenes perquè hem de dir aliens?), com a les pel·lícules que no saben trobar solució als acabaments. Què t’esperaves, graciós?
I el vi? Això ja és transcendental. És a dir, qui és el maco que va trepitjar el raïm amb els peus ronyosos d’un dia de sol? El procés de després, dius, mira, anar provant, anar temptejant la sort però... qui va ésser el friqui que va trepitjar el raïm aquell remot dia, gloriós per la seva existència? És que ja el veig, un anat d’olla amassant amb el peu el pobre raïm. Us imagineu, deuria flipar el raïm. Però què cony fots, boig? Que no em trepitgis! És que faré una beguda brutal, maco, calla la boca. Espontaneïtat, que és la mare de la ciència! O el primer que va mesclar el colacao amb l’oli. Fascinant. Quina brillantíssima idea. Veus, davant d’aquests prodigis no em queda cap altre remei que sentir-me una fracassada per no haver inventat res per l’estil, per ser una conformista amb el que hi ha i no deixar-me portar, més, per la meva imaginació. Néixer en un món nou, i tornar a construir-ho tot, em direu que no seria emocionant? Bé, sóc conscient que si passes em cagaria amb l’ara, quina feinada! Però seria una experiència del tot enriquidora i sé que en un futur, remot, on les gallines ja saben volar a altures inimaginables, quasi tocant l’espai, m’ho agrairia.
També podríem dir qui es va inventar el televisor, el mòbil o l’aire acondicionat però sincerament, no tenen tan mèrit. Aquests són uns cocos, uns empollons que no deixaran mai de fer càlculs fins a l’infinit. I l’infinit no existeix, ho sento! Així que jo em deixo portar pel colacao amb oli, el raïm i la menstruació de la gallina a veure si l’infinit (o el que és el mateix, el propi buit de l'espai) no em queda tan lluny. BUIT [...]
0

Porqué me da

1, 2, 3, 7, 8...

SENSE SENTIT ARTIFICIAL I ADÉU.
L’artificial ja se l’havien menjat en l’àpat d’ahir a la nit, que va ser tot un requisit, però que havien quedat més que tips i ja no volien repetir cap altre dia d’aquell invent que els precuinïstes mai sabrien fer. I ells què han d’entendre, de receptes de la memòria? Les cendres que van deixar a la nevera van acabar congelant-se per falta d’estimulació numèrica. Saps aquella sensació quan menges i avorreixes aquell gust? I penses, és que mai més. Doncs perquè te’n facis una idea, si fa o no fa.
Realment, el fa era la nota que em queia més malament. Era com repel·lent i un xic estúpid. No m’havia atacat mai directament, la veritat, però no hi trobàvem la sintonia. En canvi el do era un feliç de la vida, el re un espavilat i el mi un burleta. El sol, mare de déu, el sol era gras perquè li agradava disfrutar dels plaers i el la em jugaria encara alguna cosa que era de l’altre vorera. Ah, i el si! El si era un incomprès, no pas per mi sinó per les formigues. A voltes el recordo repenjat al pentagrama, acompanyat de silencis, murmurant i si això, i si allò altre...
Extermini massiu! A la paella! Que s’han pensat aquestes formigues, envaint el territori sense demanar permís? I a sobre, sense saber com han entrat! Em jugaria el coll que no hi ha cap forat, per molt petit que sigui. Almenys si ho sabés, podria atacar l’arrel que ja n’estic farta d’esporgar! I prometo a les estrelles que tota aquesta inquietud no és culpa meva, que tot aquest món està més o menys endreçadet, naturalment correcte, brutícia la mínima i justícia la màxima. Però elles, com soldats arrenglerats, no es paren a escoltar el so, o el si, només fan i desfan egoistament tot sota control, fugaç, passatger, 4, 5, 6...

HOLA!

I'M LOST.

I crec que no es mereix només sortir en el meu text de les cafeteres contradictòries. “Odio perdre coses”. No sabeu la ràbia que em fa perdre coses. En serio, és un sentiment d’indignació a tal extrem que si sabés on cony reposa la cosa perduda ja m’estaria bé que s’hi estigués allà, perduda, i us juro que no la tocaria. Au té, cosa bruta, estigue’t aquí sola si tan bé estàs, au, au, que a mi, pertinença per pertinença no em fa el pes! Jo vull (que no busco) aquell amor salvatge fruit de la passió de dues mirades juganeres que s’esvaloten quan la flama espatega ben amunt, quasi tocant el cim, observant com el gel regalima, ja aigua... traaaalaralalaaa! Doncs això, ho odio.
Però aquí no s’ha acabat la història perquè hi ha una cosa que odio perdre. Per sobre i per sota de tot, ho odio, m’és insuportable. Perdre El Tap del Subrallardor. Mira, només d’escriure-ho ja se m’incendia el pensament. Que injust, no trobeu? Perds el tap i l’altre meitat, de fet, la bona, es queda sense respiració. Ja no és per tu, perquè ves, un tap és un tros de plàstic que no té cap valor patrimonial que diguem, no és cap fortuna... és per l’altre! Només per solidaritat ja no hauria de fotre el camp, perquè i, n’estic més que segura, ho fa a consciència. Diu mira, a qui te quedas, yo me las piro i au, et deixa amb un pam de nas. I l’altre part, la pobre altre part, és queda esperant, melancòlica, somniant com hauria estat si... pam! Que trist! Això és dependència absoluta! Doncs sí, l’he perdut. I sí, efectivament, em cau millor l’altre part, el no-tap o com li vulguis dir. A part de ser més bona tia és la xixa i, què collons, que em passo la vida subratllant jo! Sóc una subratlladora professional, doctorada en ciències del subratllar exactes. Doncs he estat més de mitja hora buscant-la i, res de res, ni rastre del maleït tap, ni rastre de la maleïda màscara d’oxigen. És que això ja és brutal. A part de la solidaritat que hauria de tenir el marit amb la seva esposa o l’esposa amb el marit, o bé, el marit amb el marit o l’esposa amb l’esposa (crec que ja no hi ha cap més combinació possible) el súmmum dels súmmums és la perplexitat que regna mentre tu estàs buscant-la. Perquè estàs assentada a “x” lloc, perds una cosa al mateix “x” lloc, ho remenes tot, ho gires de cap per avall, o sacseges i rastre nul de la cosa perduda. Té tela, eh. Si això és normal, feu-m’ho saber que em retiro i deixo de subratllar d’una vegada per totes. I això que era una ciència exacta! Ja m’imagino el tap allà on siguis, oh pare déu, rient a ‘carcajada limpia’, bah! Ves a parir! És això que deia abans, m’agradaria saber només on és, i contemplar-ho i us ben juro que ja li podrien donar pel cul (que malparlada que sóc, no m’ho preneu literal!), que a l’altre part del subratllador, la bona, hòstia! li diria que jo et faig un “remendu” encara que no sigui doctora i només sigui subratlladora, que el tap t’ha fotut el salt més que segur però que de mitges taronges n’hi ha per donar i vendre (més per vendre que per donar) i que la independència és el camí a seguir, que aquí o allà i, de fet, a tot arreu, si no et mous amb independència no hi tens cabuda en aquest món de màscares.