A corre-cuita baixo, jo i maleta, els graons fins arribar a l’andana. Pujo al tren i sec als seients que hi ha horitzontals, potser per portar la contrària, però jo ho faig perquè així la meva companya de viatge, la maleta, no obstaculitza el pas a la resta de tarats que, com jo, es decideixen a agafar una andròmina que triga una hora i mitja a fer 50km.I això que s’asseu al davant un senyor killo de cap a peus: altot, amb tots els músculs marcats de tantes hores mortes de gimnàs, conjunt de collaret i arracada daurats, pentinat engominat tipo “cenicero”, samarreta de color rosa arrapada mostrant sinuosament que ara els killos també van a la moda... estamoh a la moda nen, nohotro tambiéng yevamo cosah rosas i noj ponemos cinturone D&G. Vinga! A veure qui és més estúpid! És a dir, el killo clàssic ja ha passat de moda, el killo amb l’alfa i esos pantalones buenos de jarko, ja no es veu. I seguidament, i sense impressionar-me massa perquè estava cantat, obra el mòbil i, simpàticament, ens deixa escoltar, a tot el vagó, la seva majestuosa música a ritme de “sus palmas”. Que amable no?! Això és solidaritat! És allò que jo duia posats els auriculars atrotinats que tinc, els que només un d’ells funciona si no el toques gaire (si comences a moure’l bruscament ja se m’enfada) i sents de fons uns crits afamats que et fan parar l’aparell; definitivament, és reaggeton. Com si encara veies el panorama: Jo, allà palplantada al bell mig de la meva renglera de seients, al costat d'un home vell que t’hi cagues –de vell- i a l’altre costat una tia semi-pija (d’aquelles que volen però que, malgrat l’esforç, no arriben a aparentar el que desitgen) amb la típica i tòpica bossa TOUS, lletgíssima per cert: forma de rectangle amb ossos mal dibuixats, ja em diràs. Davant meu el killo per excel·lència, al seu costat mateix un home oriental que potser feia una quarta part del killo (era super nyicris) i una dona tota feliciana, ensenyant la panxa expressament per culpa (o per gràcia) de la samarreta exageradament curta (aquesta no sap on para, home, que ja no està de moda ensenyar la panxa!) escoltant música del seu mp3 i anant fent riallades cada tant en tant.
I ja em veus a mi, histèrica perquè no podia escoltar la meva estimada Gossa Sorda i plantejant-me si havia de dir-li alguna cosa. I, tot just a punt de deixar-li anar un moc tipo: “ei, la meva música també mola, mira que te(us) la poso i fem unes sessions aquí wais...”, li sona el telèfon. L’agafa i, bé, com era d’esperar, s’inicia una conversa de killos autèntica. Era un amic seu que li preguntava que on estava i que què feia aquella nit. Ell, sense cap mena de vergonya (vergonya?), respon: Javi, que e tao toh er dia con my xurri deer Hospi (us ho juro que ha dit això, m’ha mort, xd). Fins aquí tot correcte (entenent correcte com a previsible), fins que el tornen a trucar. Aquest cop és la seva mare. “Ei, mare, que ara t’anava a trucar, que he estat amb la mossa...”. I, tranquil·lament, comença a parlar amb un català perfecte, excepcional, brillant... el mateix Pompeu Fabra quedaria esparverat! Se’m van obrir uns ulls com unes taronges. FLIIIII-PA.
Res, després de delirar quasi un quart d’hora amb la baba mig caient, el tio penja i segueix amb el seu reaggeton weno y sus palmikas. Me l’he mirat com mai m’he mirat a ningú, estava fascinada. Molt fort, molt fort. Varis cops ens hem creuat la mirada i jo, com si estigués enamorada, l’he acotat. Al marxar, m’ha dedicat un somriure. Segurament, es pensava que tantes mirades eren tirades de trasto o alguna cosa del pal, però, saps què et dic? Que tant me fa. El que he vist avui no ho tornaré a veure mai més (espero!).
És allò que després et pares a pensar i hi reflexiones a consciència i veus que realment això només pot passar a PIERA.
