Et lleves, tranquil, com cada dia dels anteriors, i ets un tros de paper. Bé, matitzo, ets una simple partícula d’aquest “tros”, perquè, ja em diràs tu com cony t’has quedat quan t'he dit que, doncs això, que ets un tros de paper. Suposo que al dir-te “partícula” ja t’has quedat molt més alleugerit, oi?
Doncs, imagina’t tio, això és la hòstia perquè a sobre de ser una partícula d’un maleït (ja me’l carrego) tros de paper, et trobes situat, concretament, en una zona un poc (com diría la meva companya de Menorca) feixuga (sí, ella també utilitzaria aquesta paraula). Sí, ni més ni menys! T’ha tocat! Potser qüestió de sort (o mala sort) o simple probabilitat d’aquella intel•ligent de gràfics i pocions de l’experiència… Putes classes socials!
T’ha tocat. T’ha tocat ser aquella partícula dins d’aquell tros de paper. Paper format per molts altres papers (la probabilitat s’engreixa) i recollida en un espiral ben bufó que uneix el vincle matrimonial fruit de l’amor desesperat i poc convincent… perquè sí, perquè n’hi ha d’altres, de papers, i tots ballen i es mouen, i surten a caçar truites al riu Anoia. Coses de la raça humana. I tu, precisament tu, particuleta del meu cor, has anat a parar, matemàticament, a la punta esquerra d’aquest paper. [Atenció espectador (pista, piiiiiista!): sabeu aquelles llibretes que es poden arrancar els fulls? Doncs sí, la partícula, protagonista d'aquesta paranoia catedràtica, forma part de la part no-full, és a dir, aquell tros de paper que queda annexionat a l'espiral i que té ben poca utilitat. Ens entenem, ara, oi?] Quina mala baba, tu! Quina mala hòstia! Així que formes part d'aquell tros poc útil, o altrament anomenat (molt més dèspota), inútil. Tu formes part d’aquell tros de paper, partícula. Desenganya’t, ningú et vol i tothom t’utilitza (sí, d'útil i poc inútil). Perquè tothom busca l’altra part, la part útil, l’intel•ligent, la poc sensible. Tu formes part d’aquella tireta de paper desenganxada del seu espiral carnívor que va a parar a les escombreries, oblidada, perduda, miserable, INÚTIL. Si tens moltíssima sort, et reciclaran, i si et reciclen molarà un huevo perquè, deixeu-m’ho dir, potser podràs arribar a ser un post-it d’aquells fluorescents que diuen coses molt importants i molt útils, o potser, i amb una mica més de mala sort (però tot és millor que la vida que dus ara, filla) un kleenex de cel•lulosa ple de substàncies al•lucinògenes que van molt bé en època de costipats, que m'ho diguin a mi!
T’ha tocat. T’ha tocat ser aquella partícula dins d’aquell tros de paper. Paper format per molts altres papers (la probabilitat s’engreixa) i recollida en un espiral ben bufó que uneix el vincle matrimonial fruit de l’amor desesperat i poc convincent… perquè sí, perquè n’hi ha d’altres, de papers, i tots ballen i es mouen, i surten a caçar truites al riu Anoia. Coses de la raça humana. I tu, precisament tu, particuleta del meu cor, has anat a parar, matemàticament, a la punta esquerra d’aquest paper. [Atenció espectador (pista, piiiiiista!): sabeu aquelles llibretes que es poden arrancar els fulls? Doncs sí, la partícula, protagonista d'aquesta paranoia catedràtica, forma part de la part no-full, és a dir, aquell tros de paper que queda annexionat a l'espiral i que té ben poca utilitat. Ens entenem, ara, oi?] Quina mala baba, tu! Quina mala hòstia! Així que formes part d'aquell tros poc útil, o altrament anomenat (molt més dèspota), inútil. Tu formes part d’aquell tros de paper, partícula. Desenganya’t, ningú et vol i tothom t’utilitza (sí, d'útil i poc inútil). Perquè tothom busca l’altra part, la part útil, l’intel•ligent, la poc sensible. Tu formes part d’aquella tireta de paper desenganxada del seu espiral carnívor que va a parar a les escombreries, oblidada, perduda, miserable, INÚTIL. Si tens moltíssima sort, et reciclaran, i si et reciclen molarà un huevo perquè, deixeu-m’ho dir, potser podràs arribar a ser un post-it d’aquells fluorescents que diuen coses molt importants i molt útils, o potser, i amb una mica més de mala sort (però tot és millor que la vida que dus ara, filla) un kleenex de cel•lulosa ple de substàncies al•lucinògenes que van molt bé en època de costipats, que m'ho diguin a mi!
Però seguiràs sent una particuleta, diminuta i oculta, exiliada rere una paret sense finestres ni balcons, sense aire que respirar.
A rebentar-ho tot! Estigues orgullosa de ser qui ets, nena!
