Avui és un d’aquells dies estranys. Un diumenge que et lleves a les vuit del matí ja podria ser-ne tot un detonant, però treure el cap per la finestra i veure un dia boirós, d’aquells de neu però sense veure les seves glorioses volves penjant del cel, ja ha estat estrident. M’he aixecat i he agafat la bicicleta. He recorregut tot Barcelona deixant anar l’aire calent provinent dels pulmons en una bufanda vella de la mare quan era més jove, d’aquelles que t’enrosques al coll com una serp a punt d’estrangular la seva esperada víctima i, finalment, després d’anar a olorar el mar –feia olor a musclos- , m’he enfilat amunt per la Gran Via fins arribar a petar a una plaça sense nom, allà on cada divendres agafo el tren que em porta fins al cau, aquell de la llar de foc al bell mig d’un oasis ennuvolat. Avui, però, no era divendres, sinó diumenge.
Durant el camí m’he plantejat moltes coses: per què el carril bici se’l passen pel forro, què se n’ha fet d’aquelles flors, per què només hi ha avis un diumenge al matí, què és l’amor i què carai tenen d’especial les sargantanes. Però, quan estaves a punt d’arribar a l’esperada conclusió, quan ja la tenies aferrada sota un puny gelat mig moribund de fred, se’t posa per davant un pamflet electoral que et fa esborrar els teus pensaments forassenyats. És la cara del President de Catalunya, Jose Montilla, tot untat de vermell i manifestant una “garantia de progrés” veritablement invisible a la davallada que estem vivint. Garantia de progrés? Sincerament, ets un primo, Jose. Aquí si que has demostrat que, com a mínim, se t’envà l’olla. Després, quan veig que acceptes fer un “cara a cara” amb el Mas quan prèviament només has fet que ridiculitzar-te segon si segon també, ja remarques que hi ha un problema de Comic Sans amb majúscules. És allò que ja et mires les coses amb altres ulls, que ja no fitxes a la primera i les il•lusions, malauradament, abans de viure-les, te les penses. Efectivament, doncs, el dia estrany és el dia de les eleccions.
Pujo al tren, vull marxar. Marxar que és fugir, que és obrir desenllaços i destapar introduccions guardades en caixes dels somnis, d'aquelles poc fugaces i que acaben amb un “per sempre”. Tan sols vols trencar esquemes. Però de cop, te n’adones que, com has estat fent sempre des d’aquell dia d’octubre quan el metge va gosar obrir la panxa de la mare amb una destral i, decidit, t’hi va treure malgrat els plors, segueixes trepitjant el terra, segueixes trepitjant el fang. La gravetat, aquella que se’t fa feixuga i maliciosa, és a hores d’ara molt més que irrefutable i el tren, un cuc ple de publicitat a les seves parets, no escala universos.
