dissabte, 24 d’abril del 2010

[MIRAMAR]

Llavors estava esperant a mons pares, asseguda al banc de la Plaça de Missa de Capellades. Un cop asseguda, em vaig descalçar. M’agrada molt anar descalça, em sento més salvatge, més lliure. Pum-pum, pum-pum, recordava el ritme del cor, i de com se’n riuen de Manuel Torreiglesias els d’APM. Qui espera desespera. Pum-pum, pum-pum. El rellotge del campanar marcava amb prou feines la una del migdia però l’ambient ja començava a despendre aquella olor forta de sopa amb carn d’olla, pròpia d’un dia festiu amb temps per cuinar. I jo que tenia gana!
El sol, allà dalt, etern. Els núvols anaven ensenyant els seus dots màgics de la seducció. De tant en tant tapaven al sol, provocant el dia i la nit en un sol dia, de dia. Al costat, reposava aquella motxilla de pell que el Marroc m’havia deixat per herència i a les mans hi duia uns quants papers arrugats en forma de con: el manual de les meses electorals per la consulta sobre la independència de Catalunya. I és que, com de costum, no paro massa atenció a les reunions i llavors no m’era de més fer-hi una ullada. I a tot això que havíem quedat a la una, i ja passaven deu minuts i no apareixien. Els faig un truc. Em respon mon pare amb el to burleta de sempre:
- Hola Anna, t’estàs esperant?
- Doncs sí papa.... on esteu?
- Estem a Igualada, que ta mare s’està emprovant uns vestits pel casament!

Ironia de la fina, la seva, oh, oh. És a dir, traduint-ho seria alguna cosa tal com: espera’t aquí tres quarts d’hora, xata, que això va per llarg. Qué dice usted? El vaig penjar sense més, quina barra tu! Allà, al mig de la plaça, no m’hi pensava quedar, massa rebombori. Em poso les avarques de qualsevol manera i me’n vaig a buscar algun lloc que hi hagi menys tensió que en una maleïda Plaça de Missa.
Vorejo el barret del Capelló. Sempre m’havia agradat sentir aquell vertigen sota els meus peus. Les alçades em feien ballar el cap d’una manera caòticament increïble. Em vaig parar, volia paralitzar el moment. La muntanya de Miramar, davant. Palplantada a la barana la veia mirar trista cap al mar. És la muntanya on cada 11 de setembre pujo a dalt de tot i la corono amb una senyera. Però estava trista, s’enyorava d’aquella terra d’abans. I és que havia de mirar massa lluny i la nostàlgia li pesava massa per atrapar aquells 50Km fins al mar. Em xiulava, em deia que abans no li calia girar el cap, que era suficient mirar endavant i deixar-se portar per l’energia d’aquella aigua al caure pel penya-segat. Tota l’aigua que sorgia on actualment hi ha la Bassa, baixava a corre-cuita per tota la plana i es deixava caure al buit en forma de cascada. I aquells éssers grossos com Tarzans i peluts, pescant al riu Anoia, llavors cristal•lí, observant fascinants com l’aigua es despenjava sobre seu fent cruixir les roques de Travertí i que finalment es despullava, lliure, al caure al riu...
M’estiro a l’herba, estava humida. Malgrat aquell sol, la pluja d’aquesta setmana encara residia ofegada a la terra, encara la podia sentir, s’olorava. Remeno dins la motxilla, a veure què hi ha d’interessant. Un encenedor, la càmera de fotos, un pintaungles fúcsia, un tàper amb truita de patates de fa una setmana, una Constitució de Catalunya promoguda per Carretero i... un llibre de la Llucia Ramis. Trio l’últim objecte. Aleatòriament, l’obro. Llegeixo: “Doncs jo vaig deixar la meva psiquiatra perquè només em repetia que he de veure les coses positives de la vida. No sé què es pensa, que no ho sé? Acabes creient que et retreuen la teva sort. Sé quines són les coses bones que m’envolten, sóc un artista. Però de vegades no em ve de gust veure-les. La felicitat no m’inspira”.

Pum-pum, pum-pum. Vaig tornar a mirar Miramar. Seguia allà, quieta, indecisa, pacient, trista. Llavors vaig entendre que l’endavant (que no el futur) era molt més gros que tota una humanitat junta enfadada entre sí.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Doblegada (objectiu: un vaixell)


Des que han tornat de Marràqueix el món se'ls ha complicat. És com si ara ja no fessin gràcia a ningú, amb el seu català d'Osona i els cabells sota el xador. Les reaccions de la gent han canviat molt. Al capdavall, eren dues pobres catalanetes d'origen marroquí que, en pocs anys de vida, havien viscut dues desgràcies: la mort d'una mare i la desaparició d'un germà. Des de la detenció del pare això ha canviat radicalment. Ara són les dues pobres filles d'un musulmà integrista sospitós d'haver comès crims execrables contra Occident, i el xador que llueixen sembla una prova irrefutable que les inculpa d'alguna cosa.

Màrius Serra, Farsa (Barcelona: Planeta, 2006)

 

divendres, 16 d’abril del 2010

ADVOCADA DEL DIABLE

-          Tens vocació?

Quin acudit de pregunta. Varis cops m’han preguntat si tinc vocació, o no, de ser advocada, o alguna altre professió d’aquestes que semblen obvies que has de tenir, si estudies la llicenciatura de dret. Avui mateix, a la classe de seminari de Dret Processal, han preguntat quants, de nosaltres, voliem ser advocats. I bé, potser més de la meitat de la classe ha aixecat la mà, sense dubte, quasi instintivament... que sí, que tenien clar el que volien ser i que, de retruc, tenien aquesta vocació que tan és necessària per garantir-nos un futur de segones residències. I jo... potser no cal ni que ho digui, que no l'he aixecada. L’he recolzat juntament amb l’altra, i he seguit mirant endavant, com havia fet fins llavors. No, no he mirat avall, com quan no saps una pregunta i la vista se’t desvia directament a les cuixes on tens recolzada la carpeta amb un full que omples amb gargots inútils. No, aquest cop no.

Aquesta gent, implícitament, diuen a crits que tenen vocació, és a dir, que se senten plenament capacitats per defensar tot el conjunt de residus legislatius que hi ha a l’Estat veí. Orgullosos i convençuts. Vaja, com a mínim n’has d’estar convençut. Després, si ho fas bé o no, ja dependrà de la vocació aquesta o aquella, de tenir bona oratòria, de saber argumentar, saber dir i saber deixar de dir. Però t’ho has de creure, n’has de tenir fe. Per mi, com per a ells, la pregunta també és més que òbvia. Jo vaig submergir-me en aquest caos per rescatar la idea més verge de justícia que, per cert, trobo que manca força. Diguem somniadora, endavant. Jo vull que m’ensenyin la balança, no el que ells, els que tenen vocació o el que això creuen, hi han posat a sobre, a l’atzar, per posicions polítiques, per diners... fent així, desnivellar l’equilibri que la justícia reclama, quasi sense respiració, asfixiada entre volums d’articles rovellats.

I sovint es confon, aquí hi ha el problema, entre justícia i dret. És bastant bèstia pensar que tots els que tenen vocació, creuen que el dret que tenim o, millor dit, que tenen (ja em vull desvincular, definitivament) s’equipara a la idea de justícia. Molt bèstia, de fet. Normal, ho és, que estiguem estudiant el dret que hi ha, què vols, tampoc puc demanar la lluna en un cove,  però m’impregno de ràbia al veure que hi ha aquesta defensa radical al dret, passant per alt tota mena d’incertesa que hi pugui haver, tota mena de dubte, tota mena de canvi. No m’interpreteu com si ho intentés desmuntar tot, no acostumo a ser catastrofista; sóc conscient que capgirar el món amb una sola volta de full no és factible, que tot és un procés, un desenvolupament lent. Que el principi d’incertesa és un dels trets característics de l’ésser humà, que sempre hi ha una zona fosca i, de cop, una llum que es dilata suaument sense deixar-nos veure amb precisió si allò forma part de la llum o de la foscor. L’error. Sempre hi ha error.  Però el que no pot ser és el que estem vivint, senyors. I menys, que hi hagi fidels defensors convençuts i orgullosos de tals creences. Una cosa és anar-se’n del sistema, fugir, i l’altre és haver-hi de participar. Arriba un moment que et plantes i fins aquí has arribat. Que encara tenim lleis vigents en l’actualitat que es van constituir en ple període franquista! Jo no puc tenir-ne vocació, ho sento. Si passen per alt aquella deessa anomenada justícia que amb mi no comptin. Bé, tampoc els hi deu pas interessar, que m’hi foti pel mig, total, tenen més de mitja classe disposada a sotmetre’s sota les seves ordres...

Reclamo que aquesta bella damisel·la s’imposi per sobre del dret, que el trepitgi, si cal. Que el canvi és possible i que així no anem bé.



Aprofito la imatge de la portada d'ahir del diari ABC. Ells, però, difamant, en defensa del dret rovellat. Per mi és ella, la reprimida, l'asfixiada. És la meva deessa, aquella essència que mai penso abandonar. Diguin el que diguin!