dimecres, 22 d’agost del 2007

Residències mòbils o residenciesmòbils

Malauradament el futur progrés...

Sí, ben aviat veig un futur de residències mòbils. El món s’haurà desenvolupat immensament, infinitament, desmesuradament tant, que no puc trobar un sinònim per a expressar aquest progrés tan DESORBITANT que ho he de ficar en majúscules. I podràs introduir la teva ENORME casa en una càpsula minúscula i endur-te-la. Te l’enduràs al teu jet privat cap a un altre indret, estrany, misteriós i, com no, desorbitant.
Però ara no vull parlar del futur. Vull parlar del present que crec, malauradament, que ja tenim prou feina. Mòbils i residències o residències i mòbils. Ja ho diuen que el creixement desmesurat, infinit i immens no col·labora amb el real progrés humà.

Per una banda, les residènciess. Sí, els geriàtrics, que quedà més tècnic-cool. I n’hi ha un colló, per això parlo en plural desorbitant. Ara, la gent desaturada (d’atur) i saturada (de saturar), deixa els seus familiars, grans i que no valen per a res (això últim, molt qüestionable) enxufats en una espècie de guarderia per a gent gran. I ara no es que estigui en contra d’elles, exactament com em passa amb els mòbils, d’aquí el títol. Sinó que estic en contra del creixement aquest, o el progrés, si és el mateix, clar. Ara es veu que la gent té més feina que mai, carai, i no poden tenir a casa la persona que sempre els ha cuidat, que els ha donat tot el que necessitaven i, que bé, els ha parit. I allà, entre aquelles quatre parets, al menjador principal, aquelles persones que, amb, no dos dits de front, sinó, tres, passen el dia fent trencaclosques d’allò més patètics. I què deuen pensar, mentre el fan? Han passat la guerra civil, la mundial, la internacional, i, joder, tot el que faci falta, i ara, es troben assentats entre gent afectada psicològicament, gent també respectable però més d’acord d’estar al lloc on estan, fent un simple joc infantil. Quin respecte és aquest? I ja tenia raó, la meva estimada àvia, ja, quan anava a visitar tots els malalts i no tan malalts de la residència. Aquells, els de tres dits de front, estaven amargats i mai ningú els visitava, deia. Són una nosa, ara els vells, Anna. Quin MALAURADAMENT més gran que dic a la societat i com ho nego jo. I diuen que les residències són el negoci del futur. Del futur i, del progrés? No n’estic segura que ambdós paraules vagin juntes, de moment, ho nego.
I, per l'altre, els
telèfons mòbilss. Aquell aparell que fa tres dècades, encara no, no haguessin sabut dir exactament què cony és. I veus, arreu, tot de gent agafant, entre mà-orella, aquest estrany aparell el qual et pots comunicar. Sí, gran invent, si senyor! Encara recordo, abans d’embarcar per anar a Escòcia, allà, a l’aeroport de Barcelona, ai! Del Prat de Llobregat, els problemes que vam tenir i la sort de dur mòbil. Gràcies, senyor mòbil. Però, societat humana, no n’estem fent un gra massa? Reflexionem-hi.
L’altre dia estava al consultori mèdic culpa de dracs que treuen foc per la boca, o, pel cul! (sí, em basaré en exemples que crec que és la forma més real de plasmar la crua realitat). Tota la sala plena de persones, persones i MÒBILS. Potser, durant tota l’
estona que va durar la llarga espera, fruit del nostre progrés TAN desorbitant, aquell que dèiem, de la sanitat, van sonar una vintena de telèfons. I, la meva pregunta, o una de les meves, és: Quina diferència hi ha ara, respecte fa 20 anys, o 30? Estem més ocupats? Som més necessaris o, coneixem més gent? Què passa? Per favor, fem un elogi a la independència! Anem on anem estem o, podem estar controlats. Depenem exageradament d’ells, tan que molts de vosaltres, els que llegiu això, em llançareu els plats pel cap dient-me que si vols, l’apagues. Sí, però no ho faràs. Ja estem (parlo amb la primera persona del plural però no m’incloc, de moment), dependents d’aquest aparell i, si no el duem amb nosaltres, apagat o encés, tan me fot, ja ens posem nerviosos, com si ens faltes alguna cosa per a caminar, beure d’una font o, jo que sé. I, torno a repetir, què passa? Això és el progrés del qual parlem? Persones i mòbils ja es converteix en personesmòbils. És una unió que, mica en mica, a pas d’elefant, és més evident. Avui, els nadons neixen amb un mòbil sota el braç, sense saber que aquest és radioactiu.
Residències mòbils, és futur.
És progrés?
HO NEGO!

diumenge, 12 d’agost del 2007

HOMENATGE: Xirinacs, el nostre Gandhi a seguir


Ràbia, impotència...

Xirinacs te'n vas però deixes marca. Te'n vas, fart d'aquest món covard. Te'n vas encara que no hagis sigut escoltat per aquell que ho hauria d'haver fet (tothom). Te'n vas però deixes marca, Xiri.
Sí, sento impotència i t'admiro. T'admiro tant que t'envejo. I, t'envejo tant...

Seguirem les teves passes.

Gràcies!


En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,

estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007