Cansada d’esperar l’oportunitat, em vaig obrir pas entre la multitud. En aquest món ens hem d’aferrar a l’embranzida del moment i no deixar-nos dur per la inèrcia monòtona i repetitiva. Aquella gola de llop era a rebentar de gent. L’atapeïment em feia circular amb dificultat però vaig aconseguir arribar a la barra. El cambrer, sense deixar anar paraula, em va mirar les mans. Encegat en elles, em va dir que eren les més maques que mai havia vist. Vaig alçar-les a la llum dels meus ulls i vaig contemplar la vermellor que hi havia en elles. El contrast, a l’entrar, les va transformar fogosament en color vermell sangonós. La picor punxeguda del mateix contrast em feia sentir com si tingués milions de formigues entre els dits que em foradaven lentament la pell fins a fer-hi nius en l’interior. Em va donar una gerra gegantina de cervesa negra que em va fer necessàries les dues mans per sostenir-la. Les formigues em van ajudar. Abans d’obrir-me pas entre la multitud distreta, vaig apropar els llavis i vaig beure-me'n un glop; estava a punt de sobreeixir... que amarga! I que bona...
[3]
Per veure 1 i 2: prinre
5 comentaris:
Amb el que em fas més enveja d'estar a Irlanda és per la cervesa negra.
xd. Només per aixòooo, no pot ser xddddddd :=)
A mi em foteu enveja perq esteu a Cal Mussen malpariiiiiits!
encara stas a irlanda?????? quina vida, nooooooooooooooooooooo?? ;p
vaa Anna! desequilibreeeeeeeeeeeeeeeeeeee'l jaaaaaaaaaa! :)
where you come from!
Publica un comentari a l'entrada