TRASLLAT ->

Ara cremo AQUÍ.

Petita Faye

La nena màgica que em va ensenyar a créixer, la que em va capgirar els colors fent del cel blau un de vermell intens, la que m’agafava de la mà i vorejàvem el camí que feien les formigues i la que em feia sentir l’olor a herba humida després d’una pluja d’hivern salvatge a Irlanda. La que em tibava la faldilla quan volia que l’alcés, la que em mirava i no ho deixava de fer, malgrat no em mirés, malgrat estesin tancats, malgrat la ceguera. La que trencava els núvols a pressió i en feia sortir el sol, en forma de raig, com de pluja, com de vent. La que durant 240 matins va saltar sobre el meu llit i em va despertar amb una veueta de fada dolça, una veueta acabada de florir, i jo que et collia, dia rere dia, i et veia créixer, lentament, i lentament t’estimava.

La nena màgica que tocava les meves mans suaument, tan suau, potser, com mai ningú sabria fer. La que em va encendre, la que em va il•luminar, la que em va fer imaginar com s’estima una mare a un fill.

La que em fa plorar quan la recordo... més que t'estimo, ja no puc més.

de les mirades (esbòs d'un projecte)

Sincerament, no te l’esperaves allà. Va ésser girar-se i veure’l, a darrere teu, a tan sols quatre passes. Era aquell noi que vivia just davant teu i cada matí us creuàveu per prendre direccions contràries: ell carrer avall i tu amunt, fins al metro. Aquell cabell arrissat, morè i els ulls d’un color verd bosc canadenc feien d’aquell estrany una combinació d’allò més irresistible. Encara recordo aquell primer dia d’un estiu plujós on va sortir de casa amb uns texans mig desgastats i una camisa de ratlles amb una americana negre a sobre. Vaig pensar que sabia combinar el que duia i que, malgrat la senzillesa, quedava elegant. Em va agradar. Cal dir, però, que el toc era una barba d’una setmana ben bona; bellesa masculina en essència.

Però no va ser fins aquell dia, en una cova fosca plena de gent tocada per l’alcohol i altres drogues, ell i jo. Tan sols una mirada per descriure tots aquells matins des d’aquell estiu de pluja. La seva retina es va petrificar en la meva i es van desfer plegades, barrejant-se fins a formar una massa que gairebé rascava l’essència homogènia, però amb uns grumolls clars que ens delataven com a intrusos de les nostres vides. Si hagués sabut córrer ho hagués fet, provar si s’atrevia a seguir-me a través de l’espessor d’aquella gent sonàmbula, però la por de no tornar-lo a veure en aquell estat em va fer estar immòbil tal i com si fos una estàtua de marbre.

Així que vam estar-nos tres cents segons despullant-nos en la distància i sentint el recorregut de les papallones en un cos ple d’explosions a punt d’estellar però retingudes tot esperant l’instant decisiu per sortir a la superfície en forma de foc. Llavors tot era aigua calmada tenyida de vermell, una espècie de llac ple de nenúfars per a solitaris amb canoes de fusta de pi. Tots els sentiments eren grans i forts, les pessigolles van esdevenir tremolors i les tremolors van esdevenir llàgrimes que no volien caure d’uns ulls a punt de deixar anar el tret final.

Com acaba? Acaba molt malament.