dissabte, 30 d’agost del 2008

Part IV. S/T. (Busca't...)

Vaig córrer sense parar. La mà agafava aquella pàgina amb tantes ganes que la suor regalimava fins arribar al colze. Tenia els ulls humits i els llavis inflats.
Després de mitja hora de córrer instintivament pels carrers em vaig parar davant d’un quiosc. Una noia estrambòtica en va sortir amb una revista d’aquelles que surten cada mil·lenni. Vaig entrar-hi.
La botiga semblava una conillera. Tots els avis feien el xafarder i comentaven la jugada del partit de la nit anterior. Quan vaig obrir la porta, miraculosament, el silenci va fer-se espai entre tant aldarull. Aquells avis amb veu estreta van deixar de parlar al mateix segon. Em va recordar un director d’orquestra. Em vaig fer espai entre mirades arrugades i encuriosides i, a la fi, vaig arribar al taulell. A darrere d’aquest hi havia un home d’uns cinquanta-bastants, bigoti inclòs i ulleres de cul d’ampolla. Em va mirar sense dir-me res, implícitament dient-me què volia. Realment no en tenia ni idea.
-Miri, sí... Que tinc aquest diari d’ahir...
- Sí, la portada de
la Veu de Barcelona.

- Sí, i a les cartes al director he trobat un escrit que... bé, no l’he trobat, sinó que només n’he pogut llegir un tros. És a dir, l’he trobat però no el text complet perquè l’he agafat per no mullar-me, ahir va ploure molt i clar...
- Bé, noieta, tinc molta feina. Ben bé què volia?
Després d’haver reflexionat exteriorment, provocant un conjunt de frases inconnexes entre elles i una mica de ridícul d’acompanyament, vaig aconseguir deslligar els cables cranials.
-En guarda algun, de la Veu de Barcelona d’ahir?
- Osti, haguessis hagut de començar per aquí! Doncs no, se’ls acaben d’endur fa una horeta. Els diaris que no es venen es tornen a la mateixa impremta que els fabrica.
Vaig marxar fotent empentes. Vaig sentir lo injust que era la vida i potser sense motius. Des de darrere, alçant la veu més que ningú, vaig dir una frase que, després de dir-la, em va semblar del tot absurda:
- Ei, ha tirat avall el camió?
El ramat d’avis es va posar a riure i l’home que m’havia despatxat em va fer un gest indicant-me la direcció del carrer. El director va aixecar la batuta i la marxa Radetzki va començar a sonar. Vaig sortir com un coet i em vaig dirigir corrent carrer amunt, tal i com m’havia indicat el botiguer. Vaig córrer i córrer. L’Avinguda Valldaura es resistia i vaig haver de parar. Em vaig agenollar, desesperada. Les llàgrimes s’escorrien avall, sense traves. De cop i volta, una noia d’una edat similar a la meva es va acotar i em va atansar un mocador.
- Estàs bé?
Farta de comèdia vaig explicar-li tot, sense embuts. M’havia precipitat, les il·lusions em van menjar viva i els somnis em van vèncer... una altra vegada.
Em va fer seguir-la fins a casa els seus avis. Dos homes grans van obrir la porta, agafats de bracet, desconfiats. Quan van veure la seva neta va aparèixer el somriure més dolç del món. Els avis em van donar la direcció de l’impremta on van treballar de joves i em van explicar que els diaris que no es venien es retornaven allà i, un cop allà, eren trinxats per a fer diaris nous. Els hi vaig estar molt agraïda, vaig somriure i vaig marxar.
Vaig arribar a la fàbrica amb un tres i no res; per sort, era a prop. Un gegant de formigó s’alçava als meus peus i una voleiada de papers formava part del paisatge urbà. Camions que descarregaven i que carregaven, obrers a punt d’entrar a la dura jornada laboral i obrers que en sortien per a seguir el caminet de les seves vides. Vides plenes d’il·lusions o potser desil·lusionats de la vida. Potser els esperava algú o potser no volien ser esperats. Potser no els esperava ningú i potser volien ser esperats.
Jo només volia acabar de llegir.
[...]

dimarts, 19 d’agost del 2008

'Si estàs conduint mira la carretera'









Això precisament estava fent jo, quan un enorme cartell em va tapar la vista! Una massa blanca a escaix metres de la carretera em va quasi obligar a llegir. Era un senyor cartell el qual va fer que mirés detingudament les seves lletres i, així, perdre aquells dos segons que trigues a agafar el mòbil, per exemple. ‘Si estàs conduint, mira la carretera’. Ja la tens, tu. Com voleu que miri la carretera si em foteu aquest cartellot als morros? Només hagués faltat ficar: 'Ei, burro! No miris al cartell!! Au va! D’això se’n diu coherència amb majúscules! A què juguen?
Burxant la web de la Generalitat he trobat aquest pdf de la campanya. No tenen excusa!



dijous, 14 d’agost del 2008

*

La bellesa d’un cos nu en ple cel estrellat em va commoure tant que no ho vaig saber explicar amb paraules i ho vaig haver de fer amb silencis. Mireu-ho sinó. El cel i tot aquell seguit de meravelles volàtils feien una decoració perfecte per a dibuixar-hi la bellesa corporal d’aquell cos tan desitjat, juntament amb el meu i, fer, de tot, un somni imprevisible.

Vaig agafar el pinzell i vaig començar a inundar l’habitació amb pintura blava. Em vaig cansar i vaig tirar enfurismada la pintura per les parets. La paciència ja no m’era de profit, el temps ja s’havia cansat de tanta comèdia i ja contava a l’invers com a càstig per a la poca eficiència en l’amor. La pintura regalimava com les llàgrimes fluctuoses cara avall en aquells temps difícils, com remolins de vent en un mar blau, blavíssim. Els buits mal pintats deixaven traspassar aquell color del silenci esperançador, el blanc.
Les estrelles brillaven com mai sota aquell cel entelat de passió. El desig era persistent a voltes, tant, que el temps no hi va poder posar remei.

I, de fet, ja m’agradava.

divendres, 1 d’agost del 2008

mi amigo extremeño y las balanzas


Mentre m'estava esperant a la sala d'espera (no podia tenir un altre nom) de l'hospital nou d'Igualada vaig tenir temps -i, de sobres- a fullejar al complet La senyoreta Vanguardia. Podríem dir que la visiteta no em va sortir massa a compte: 6 minuts de visita mèdica i gairebé dues hores assentada a aquelles merdoses cadires de plàstic (fer-les per fer ja les podrien fer una mica acotxades, si eso xd)
. Però bé, no ens hem d'estranyar pas -ni queixar!-, som catalans i som molt generosos amb aquells que ens xuclen segon sí, segon també. Bé, el diari, doncs, em va sorprendre, ho haig de reconèixer. Vaig veure un escrit d'allò més autèntic el qual dedico un copiar-pegar a continuació. Així doncs, i per no fer-vos patir més, us haig de dir que no tenia pas el dit trencat i que només era un hematoma (dir que és un 'cop' és com molt ploramiques i ho volia ficar més alarmant). I ves, em fotia molt de mal!
Apa, aquí el teniu. En serio que val molt la pena (només la feinada que m'ha costat trobar-lo per 'aquests mons de Déu' ja us hauríeu de sentir obligats). :)
Francesc-Marc Álvaro
La publicación de las balanzas fiscales por parte del Gobierno español es un hecho histórico que tendrá consecuencias, por mucho que Zapatero y Solbes le hayan querido dar un tono menor y administrativo, casi clandestino. Si hemos tenido que esperar años para conocerlas, no ha sido por casualidad. Por vez primera, el poder central del Estado certifica el enorme déficit fiscal de Catalunya. Hablamos del 8,7 del PIB en el año 2005, según los papeles recitados por Carlos Ocaña, secretario de Estado de Hacienda, lo cual significa que cada ciudadano catalán deja de tener en su cartera 2.116 euros anuales que son suyos. Recordemos que las cifras elaboradas por la Conselleria d´Economia de la Generalitat, con el concurso de reconocidos expertos, arrojan un déficit del 9,8 del PIB, cerca de 2.400 euros por persona y año. Sea como fuere, trescientos euros arriba o abajo en cada bolsillo, lo innegable es que, hace tres años, Catalunya aportó a las arcas generales del Estado entre 10.857 y 14.807 millones más de los que recibió. Y esto se viene repitiendo desde la creación del Estado de las autonomías.
Si la solidaridad perjudica objetivamente a quien la practica, es que el sistema que tenemos no es justo. Y las situaciones injustas acaban siendo insostenibles y, si no se arreglan, estallan. Ningún catalán, vote al partido que vote, puede entender que una solidaridad mal calculada le acabe empobreciendo y colocando por detrás de aquellos a los que ayuda. Después del proceso distributivo entre comunidades ricas y pobres, Catalunya pasa a la novena posición, tomando como indicador la renta por habitante en poder de compra. A los ciudadanos baleares (déficit del 14,2% del PIB) y valencianos (déficit del 6,3% del PIB) les ocurre lo mismo. El caso de la Comunidad de Madrid, como ya escribió en estas páginas el profesor López Casasnovas, no puede leerse del mismo modo, a menos que nos traguemos la trampa basada en repartir entre todos los ciudadanos de las Españas el fuerte gasto que la Administración central realiza en la capital del Estado. Comento estos datos con un amigo extremeño. Él no acepta las balanzas fiscales y, además, se enfada. Cuando califico de expolio lo que ocurre con los recursos de Baleares, Valencia y Catalunya todavía se enciende más, hasta el punto de acusar a los catalanes de lo de siempre: "Sois la avaricia en estado puro". Mi amigo ve hundirse su mundo confortable e insiste en la obligación que tienen las zonas ricas de arrimar el hombro sin recorrer a lo que él llama "excusas". Mi amigo extremeño es funcionario, uno de los muchos de su autonomía. Tal como explica un completo estudio encargado por la patronal Pimec con datos del periodo 2004-2008, resulta que el empleo público representa en Extremadura el 22,7% del total de asalariados. ¿Conocían ustedes tal fenómeno?
Agárrense bien: casi un cuarto del total de la población trabajadora extremeña depende directamente de las arcas públicas, hasta llegar a 82 funcionarios o asimilados por cada 1.000 personas. Le digo a mi amigo que esta situación es un escándalo monumental, sobre todo porque estamos en el 2008 y no en 1988, cuando podía justificarse este porcentaje aludiendo al atraso histórico de la región. Ahora, le remarco, se trata de un lastre para el desarrollo de la gente y de una forma obscena de sostener el clientelismo partidista. En la familia de mi amigo, son tres los sueldos que provienen de papá Estado. En Catalunya, la cifra de empleo público representa sólo el 8% mientras en Baleares es del 9,9% y en Valencia del 10,1%. Por detrás de Extremadura, la España con más empleados públicos es Castilla y León (16,1%), Castilla-La Mancha (15,4%), Andalucía (15,3%) y Aragón (14,5%).
Desde este mapa tan ilustrativo se puede contextualizar perfectamente la cínica reacción del presidente de Extremadura, Fernández Vara, quien ha declarado: "No reconozco las balanzas fiscales porque surgen de una idea de España que no tiene cabida en la Constitución". Tal vez se refiere a esa idea, tan bella y evangélica, de dar una caña y enseñar a pescar en lugar de regalar pescado al que no lo tiene. Comprendo que, cuando se dispone del 22,7% de funcionarios (con los votos fieles que eso representa), tal ejemplo de meritocracia elemental sea revolucionario. Aquí tenemos, pues, la cruda realidad que explica las enormes dificultades con que se enfrenta la Generalitat a la hora de negociar la financiación autonómica, asunto clave que Solbes ha concretado penosamente la pasada semana, para alarma de los indígenas.
Tengo un momento de pitoniso, ustedes perdonen. El vicepresidente económico cederá poco y por ello, ahora, le conviene remarcar una propuesta impresentable para que, finalmente, lo ínfimo acordado parezca - dentro de unos meses- algo gigantesco y digno de que Montilla lo venda como "el mejor sistema de financiación de la historia", según dijo en La Vanguardia. Ayer, Zapatero, cerrando el congreso del PSC, ya preparó el terreno del camelo. Ojalá me equivoque en mi augurio. La única duda que tengo, a fecha de hoy, es sobre el conseller Castells: ¿participará de la comedia o se plantará de verdad cuando el timo sea incompatible con su prestigio académico?
Para que vayan calibrando lo que ocurrirá, si no se consigue lo que marca el Estatut sobre la financiación y si las balanzas fiscales no se tienen en cuenta, les daré un único dato: Catalunya acoge casi el 25% de los inmigrantes residentes en España y, además, concentra el 23% de entradas. Sin recursos públicos, ni la escuela, ni la sanidad, ni la seguridad funcionarán. Con la crisis y el paro al alza, el riesgo es todavía mayor. Urge que alguien encabece la batalla y lidere la respuesta colectiva, para que, al menos, los catalanes no seamos confundidos con un felpudo.

Ho sento Isalguer, però aquesta foto em va com anell al dit i te la furto. És bonissima xd.