Ell era viu com una flamarada de foc, com un volant de cotxe a ple sol. L’ estar-se quiet el molestava tant que preferia tenir problemes pel sol fet de tenir alguna cosa a fer. El sol bullia, sol. I ell se’l mirava sota aquelles ulleres roges de foc, a contrallum, mig amagat, fent servir-les d’escut. De cop, s’aixeca a posar-hi més llenya.
El miro. L’estic mirant. Me l’estimo molt (que tonta que estic aquests dies).
Anar cremant Anna, anar cremant...
1 comentari:
el foc va cremant com els teus cabells a les fosques...
Yanne guapin!
Publica un comentari a l'entrada