ANAR CREMANT...

Doncs m’agrada no agafar paraigües. Sona rebuscat, potser si, però suposo que és fàcil d’entendre quan no has gosat córrer perquè et mullaves.

Ja a dins l’autobús, mirant a través del vidre entelat el rerefons del sistema, vaig saber que m’agradava no agafar paraigües. Que m’havia agradat, i no només això. Havia estat un punt d’inflexió a la meva vida. Per tant, no és que no m’agradi agafar paraigües, sinó que m’agrada no agafar-ne.

-
La jaqueta encerada deixava anar l’aigua en forma de regalims, encara. Els texans dibuixaven uns contorns més foscos que, malgrat ser arrodonits, deixaven entreveure punxes, eriçons i xinxetes. Aquells cabells de color fluorescent ja s’havien apagat. Ara repicaven contra els forats del temps i, fins i tot, mossegaven tot allò que fins ara havia estat pacífic. Les sabates verdes amb la sola foradada garantien via lliure a la imaginació. I aquesta no dubtava... perquè davant de dubte, es disposava a atacar. I així, només amb l’atac com a forma de vida, creia que mai més podria dubtar de res. Que mai més es tornaria a equivocar. De fet, fruit d’aquell atac incontrolat, els mitjons, ara impregnats d’aigua, es van enfadar molt.  

Altra volta sense paraigües. Tornant, en declivi, anava buscant les parets per repenjar-m’hi. Els balcons i les cornises que sobresortien, enganxades a les parets, em protegien esporàdicament de les bales. Les bales s’enganxaven a mi. Si tenies sort, menys. O més. No sabia que era el millor i el pitjor. Era totalment imprevisible però aquell sentiment centrífug era el que em feia ballar: El dubte.
 

I la gent contràriament em mirava amb ulls llastimosos. Piadosos, penedits, covards. Ells contràriament protegits, amb escuts del futur i amb espases làser, avançaven amb pas diligent, fent tard enlloc. Quotidianitat, experiència, el tic-tac etern. I a mi! A mi em veien contràriament indefensa, sensible i una romàntica en excés! Fins i tot, algun despistat, s’atansava a mi per curiositat. Però jo no ho volia i m’allunyava. Ho detestava. Ho odiava a mort fins que es va plantar davant meu, de cop, i em va mirar. Sota el paraigües no hi tenia ulls. La metrallada més gran de la història li havia deixat dos bales com a record.
 

Aquella massa homogènia, indiferent, sintètica, s’havia consumit sota el paraigües. No hi havia temps per recular. El termini de caducitat s’havia fos sota el foc contrari. Era una ceguesa de sentiments tan forta... tant, que el cel, ofès, indestructible, havia decidit carregar amb ells tota la seva ràbia. Com en una guerra.

Vaig fugir escales amunt. No hi volia veure. Vaig obrir la porta. Vaig obrir el balcó. Vaig destapar les mans humides que em tapaven els ulls i...

Un jardí.

Vaig mirar al cel i vaig somriure. Xopa, estava completament immergida en un món nou.