el jefe

Em vaig llevar el 23 d’octubre de 1997 amb un mal de cap considerable.  Considerable, és a dir, digne de considerar, però normal, no em vaig arribar a morir.  Normalíssim, vaja. Era un dels mals de cap que afecten a més del 70% de la població, quan aquests tenen mal de cap, vull dir. Suposo que tot aquell rebombori devia ser pel “jefe”. 

Feia un sol també força normal. Com veieu, no era un dia gaire original, però el vaig viure intensament malgrat l’ordinarietat que el caracteritzava. Estàvem, recordo, a 21 grauets centigrets, així que DPM.

-      Gandula! Aixeca’t que arribaràs tard!

 Em vaig alçar sense pensar-m’ho dues vegades, i mitja. La mitja per això, perquè malgrat vaig anar ràpid no va ser tot lo ràpid que hagués pogut (i volgut).  El dos l’hagués pogut atrapar perfectament (si hagués volgut, clar), però és allò que no t’ho expliques, i agafes el mig, sense pensar-t’ho massa.

Ma mare m’havia preparat tres torradetes. Les va deixar sobre un plat blanc de ceràmica, amb uns puntets al voltant d'aquest (motiu de decoració, suposo) que dansaven sutilment i que em feien parar boja si m’hi fixava massa. Desviava la vista.

M’hi vaig posar melmelada, malgrat no agradar-me. M’agrada contradir-me de tant en tant.  De melmelada, normal. La quantitat, vull dir. Ah, el gust també, de préssec... ves, oi?. Potser ocupava un mil·límetre, s’alçava a ran del pa i queia flonjo fins a cobrir totalment la superfície en la que es recolzava: El pa.

I després vaig sortir disparada. Doncs bé, era dimecres i havia de començar a treballar a les 08:27h. A la feina acostumava a ser puntual. Bé, havia de ser puntual perquè el jefe –que ell ho tenia tot clar- si entrava a les 08:26h em fotia una bronca considerable –normal, normal...-, i feia que em sentís relativament com una merda. Relativament jo? Relativament tu, idiota. El sentir, com una merda o no, també era normal, constant, perdurable en el temps i considerable. Uns 360 grams, va. Excessiu? Doncs no ho sé, tu. Pregunteu-li al “jefe”.