Contradiccions o cafeteres (text sense fi...)

[...]

Si ara hagués de triar l’adjectiu que més sento a dir de mi, matemàticament, seria 'feliç'. Dic matemàticament perquè a vegades no s’adequa a la realitat. I tothom, ‘ah, és que tu ets feliç’ i jo per dintre pensant: 'si tu sabessis'. Quan era petita em feia molta ràbia que la sorra de la platja se’m quedés enganxada entre els dits dels peus però ara ja no. Sóc alta i m’agraden els macarrons. Sóc alta però no extremadament alta. Sóc alteta. I els macarrons, doncs sí, i si són gratinats millor. Ah, i em dic Anna i ahir vaig conèixer una nena que també se n’hi deia. Ah, i també era rossa. Perdoneu, sóc rossa. Ara ja us lliga tot, oi? Doncs això del meu nom, que abans pensava que era lleig, suposo que per la poca originalitat. Però cada vegada més, li veig alguna cosa especial al meu nom. I no sé què és, eh. Potser és que comença i acaba igual? Doncs quin avorriment! Però, i què, eh eh? Ara cada vegada es fica menys aquest nom o m’hagués pogut dir cafetera o, “no a la guerra”. Llavors potser és més original del què sembla. Vergonya no en tinc. O si. O no. Ara me n’adono que tot és relatiu, hòstia. Me la pela el què diu la gent, o no, o si. Vale, prou! Me la pela molt més que a la majoria, o almenys, això intento. Però m’agrada la roba. Ara s’ensorra el castell de sorra (ensorra la sorra), teòricament, caram! Però jo encara veig onejar la bandera al capdamunt. No s’ha ensorrat! no s’ha ensorrat! us ho prometo! La gent me la sua però m’agrada la roba. Les dues coses crec que van amb mi. I ara sé que algú podria dir que això no és conseqüent, però també me la sua, com la gent. Sóc forta i ara també podria fer l’o no, o l’o si. Però no el faré. Jo sóc més forta que fluixa, que això no treu que sigui sensible. Sóc sensible i forta. No ho sé si tot plegat lliga, però jo encara veig onejar la bandera. Hi ha temporades que m’agafa per menjar moltes galetes. Aquestes, les suco amb la llet fins que queda aquell punt dur i tou alhora i que, si t’arrisques i esperes més, es trenca i se’n va al fons del got. Quina ràbia, oi? L’hagués matat (a la galeta!). Però m’agrada arriscar-me i esperar el punt just fins que s’està a punt de trencar pel pes de la llet que duu però que finalment no es suficient perquè la puguis aixecar, sencera, i se’t pugui desfer a la boca. I quan vaig amb tren per no perdre'm el paisatge m'encantaria tenir un ull a cada costat per poder veure les finestres de la dreta i de l'esquerra alhora. I odio les generalitzacions però ara en faré una: Puta Igualada! I sóc totalment una 'ment inquieta' i, com em van dir l'altre dia, un 'desbarajuste'. Quines coses de dir, oi? Ah, me n’oblidava, sóc independentista... si, dels Països Catalans i de qualsevol territori que així ho decideixi (perquè li ho han de deixar decidir com a dret que tenim, col·lectiu i individual). Per què? Perquè em sento catalana i no espanyola i ara estem a Espanya i no em sento bé estant-hi, perquè no em sento espanyola sinó que em sento catalana. És un cercle lògic. Per fi m’ha quadrat alguna cosa! I m'encanta dir les coses en percentatge i dir-les en minuts com: 'vull 20 minuts de truita de patata, mama!'. M’encanta perdre’m pel món, pels carrers i places de ciutats enormes sense saber on és el meu destí perquè, ben mirat, no tinc destí. I llavors i, de cop, parar a algú... aquell algú que el teu instint tria... i preguntar-li, tot ensenyant-li el mapa: On sóc? I llavors t’assenyalen el mapa i et quedes tot parat del tros que has arribat a caminar. I m'encanta quan el meu pare demana un 'carejilloderon' i ho diu tan ràpid que sempre ho ha de repetir dos cops i quan ho repeteix, sempre, somriu i li fa gràcia. I sovint penso per què he nascut jo i no ha nascut un altre, o, per què jo vaig ser l’espermatozoide elegit. Vaig ser l’elegida de trilions de peixets com jo! Que realment guai. La paraula ‘guai’ la faig servir molt però no m’agradalagentguai. M’agrada dir “en fi” perquè sempre queda bé quan no saps què dir. Per tant m’agrada quedar bé millor que quedar malament però sempre que no em contradeixi amb el que pensi, que no vol dir que contradexi dos paraules del llenguatge, d’aquelles inventades per aquells espermatozoides ditxosos que van guanyar. Ah, i odio la paraula "colla". Ai, perdoneu! m’he prohibit esborrar, odio el significat d’aquesta que no la paraula, ai pobre! Odio tota mena d’agrupacions limitades. Odio la gent tancada i odio les ments tancades. M'encanta aportar coses noves als meus ulls. Ulls! Mireu el meravellós món! I que el meu pare em vacil·li amb les capitals del món i que quan li expliqui alguna cosa em doni com a sol·lució una 'dita' m'enamora... vale, vale! El meu pare és molt guapo! M’agrada anar amb cotxe sola, de nit, i escoltar la música que em ve de gust en aquell moment... parar les llums del cotxe i mirar les estrelles. Sé que és perillós però ho he fet més d’un cop, de dos i de tres. I quan era petita li vaig preguntar a la mama: 'Per què hi ha guerres? I la meva mare em va respondre que sovint era perquè es barallaven per trossos de terra.... i jo em vaig imaginar pilons de sorra i tots lluitant per a veure qui se'n podia quedar més. Ara em fa molta gràcia! Santa innocència... No m’agrada que només em funcioni un casc de l’mp3 i prefereixo engegar-los a dida els dos plegats i que dormin en pau (tot i que fa més de mig any que vaig amb només un... en fi!). Em sé totes les lletres de les cançons dels Esquirols i canto fogosament la cançó del ciclista de pega, que va donar una volta i va caure dins del fang, que es va fer un foradet al culet i que se'l va tapar amb un paper i en el paper i deia tot això. Odio amb totes les meves forces quan vaig passejant pel carrer i em trobo un gos i em segueix durant tot el recorregut perquè llavors penso que es perdrà i no sabrà tornar a casa i em poso molt nerviosa, però moltíssim i penso sisplau gos no em segueixis i torna cap a casa. I em fot molt fàstic quan l’Administració diu que tanquem l’aixeta mentre ens raspallem les dents i, mentrestant, ells, malgasten l’aigua regant la gespa a les entrades dels pobles. I em fan molta pena els arbres de nadal que els han tallat expressament per adornar però m’encanten els rams de flors. M’enamoren els cementiris però només els que tenen les tombes a terra... i si estan abandonats, i són super tètrics i antics, millor. Ah, i adoro els chatarreros, m’hi perdria remenant, ho reconec! I..i.i.i.i visca els bidets! Realment són molt inútils però jo em prometo que en tindré un "quan sigui gran". I m'encanta buscar al google el tractat de la comunitat europea i que em surti 'traumatisme craneoencefàl·lic'! Que friqui! I quan estic trista dormo de cara amunt i quan estic feliç de panxa a terra. Tinc molts somnis, però el millor és caure al buit i poder volar mentre caus... al buit! M’encanta quan em creuo amb algú i els dos volem sortir pel mateix lloc i ens estem dos minuts per veure quan finalment l’instint ens deixa seguir el camí, el meu. I sempre m’han fet gràcia les botigues de llums, on en trobes d’aquests de tota mena, encesos com bojos de dia i de nit, pobres llums... deuen pensar que estem sonats, oi?! M’agraden molt les tortugues però encara que m’agradin molt no n’he tingut mai cap. Em fa molt feliç escoltar la Rosana i detesto que se m'obri el moneder i totes les monedes caiguin al bolso... ni t'ho imagines. Bé, però millor que no que caiguin al terra.... sort que sempre hi ha un pitjor! M'emociona parlar de química i quan en parlo veig que tot el món és absurd i que realment tot acaba sent possible. Odio els xampús de Camomilla a mort perquè et transformen el color del cabell. I de gran vull ser defensora del poble, amb un vestit de zebra i treballant, a les hores lliures, en una fàbrica de boles de patata d’aquelles del menjador de la Universitat. Buf, que dolentes! Odio les injustícies, fins la mort, i quan en veig una, encara que no sigui del meu interès, m’hi foto pel mig, fins la mort... tant que no em sé contenir les llàgrimes. Encara recordo quan, entre una enorme aglomeració de gent que quasi no es podia respirar, hi havia un arbre que encara podia respirar menys... entremig de la multitud...i jo, veient el pobre arbre com estava patint per culpa dels estúpids humans que de tant en tant se’ns envà la pinça i decidim ‘aglomerar-nos’ uns a sobre dels altres, vaig cridar, amb totes les meves forces: ‘vigileu amb l’arbre!’...encara recordo les mirades snobs,... puta España! I encara que a l'inici de Pulp Fiction diguin que els massatges als peus sempre són especials és mentida! Al Parc de la Ciutadella un desconegut me'n va fer un i no va ser especial. O si? Adoro adormir-me als transports públics i quan hi estic, asseguda i amb els ulls tancats, només espero que aquell moment sigui interminable. Quan era petita adorava de mala manera estirar les cintes dels cassets,... ara potser també però ja no m’hi dedico (ja hi podria haver l'ofici!). I em fa ràbia la gent diu 't'estimo' abans d'hora! I m’encanta l’acuarius però ara ja en començo a estar cansada. Suposo que em passarà com les croquetes. Detesto veure dos nens petits fent-se un petó a la boca o com aquests fan petons a la boca al pare o a la mare. Odio els joguets amb piles dels nens que no paren de sonar i són super estridents. I un dia m’estava dutxant a Irlanda i el mànec del telèfon es va despendre del tubo i em vaig quedar amb el mànec i l’aigua no queia... òbviament! I va ser un fet que em va xocar molt perquè tenia a la mà el mànec sense aigua i no ho sé... va ser molt paranoic, moltmoltmolt. Odio els cutres que es pensen que el mòbil és un radiocasset i obliguen a escoltar la seva música a tothom. És impressionant sentir quan l'avió està a punt d'arrencar el vol, i corre per la pista, com un ocell tocant la primera llibertat... enfadat per haver estat tant de temps engabiat, se m'encén l'instint! I m’agrada portar la contraria però no ho faig expressament, ho faig perquè m’agrada, per tant, no ho faig expressament. M’agrada fer el tonto i el faig i me’n surto prou bé, però tampoc ho faig expressament. Reconec haver fet moltes bestieses però crec que és la gràcia de viure. Que la monotonia no m’agrada sinó que la detesto. I per mi l'èter és aquella substància màgica que forma el buit.... el buit, allà on no hi ha res, o potser hi ha 'buit' que ja és alguna cosa. I hi torno! Jo hi vull caure tot volant! I em va fer molta ràbia quan em van prendre les sabates a l'hostal de Cork, però moltíssima! I m'hagués encantat veure el lladre i veure com cony ho va fer, tant, que si ho hagués vist fent-ho ja hagués valgut la pena haver-me-les robat. Les discoteques m’agraden però trobo a faltar els concerts perquè m’agrada més el seu rotllo. Doncs això, que sóc extremadament polivalent i que tinc una aliena estima a La Gossa Sorda. Sóc rara, eh? No!! Sóc extraordinària perquè no sóc ordinària. Retallar noticies de diaris o fotografies de revistes m’agrada. Les guardo totes en una carpeta i no les miro més, però ho segueixo fent i ho seguiré fent perquè potser algun dia me les miraré. Tinc moltes idees descabellades però com sóc ultrament instintiva les segueixo. Idea -> resultat! I vull una persona al meu costat que em pinti amb boli bic per tot el cos perquè m’encanta el contacte del boli sobre la pell. I quan se m’acut una idea interessant me l’apunto al mòbil i potser tinc més de cinquanta missatges amb idees. I m’encanta exprimir i mossegar els fils que pengen del jersei perquè tenen un gust a suavitzant comestible que t’hi cagues. La persona que estimo i que trobo a faltar més al món és la meva àvia... i només em cal mirar les mans per recordar-la. M’encanta aprendre coses curioses i en general m’agrada aprendre. I quan era petita separava les mosques quan follaven i me les quedava mirant quan es fregaven les mans i m’agradava fer llistes amb paraules que comencessin per “ll” com llimona o lluç. Estar sola m’encanta però massa no, només una mica. Si, i només una mica però m’encanta. M’encanta el significat de la paraula ‘encantar’... no trobeu que és màgica? Hipnotitza! Hipnotitza el triple que la paraula hipnotitza. I m'encanta adormir-me sentint el soroll de la pluja encara que sigui hiper típic. I què, eh eh. A mi m'agrada moltíssim! I no m'agrada gens els pals de les piruletes que estan mal fets, molt mal fets, i se't desfan a la boca. I em fa molta gràcia els parabrises del cotxe quan van a tota merda, oi? Ieah! I es veu que quan era petita, estava al jardí i ma mare tallava l'herba, ella estava super enfeinada, suava i estava cansada, i jo va i li faig parar la màquina i li pregunto tota seria: 'mama, per què talles l'herba?'. Em mola escriure les paranoies que em passen pel cap i fer-ne metàfores que només entenc jo. Jo i cadascú, cadascú amb la seva interpretació. La cosa que em fa sentir més ignorant del món es buscar al diccionari anglès-català una paraula en anglès i no entendre el significat en català. És la polla! A ple hivern m'agrada sortir amb tirants al jardí i sentir aquell fred tan horrible per després córrer i seure al costat de la llar de foc. I sé que mai entendre quan he de 'push' i quan he de 'pull' però també sempre ho intentaré entendre. El meu número preferit és el 8 perquè quan tenia 6 anys el meu número preferit era el 6, quan en tenia 7, el 7 i quan en vaig tenir 8 em vaig cansar. Quan m’avorreixo encenc mistos i els apago i tot això per esnifar l’olor del fum lliure que surt del foc conservador. I sempre toco la pera però l'any que ve tocaré el violoncel, de nou, una altra vegada! I m'encanten les patates, les de bossa, i quan estan super recargolades són una obsessió. I odio a mort quan esta plovent i fa molt vent i el paraigües no s'està quiet, t'ho juro que el mataria a cops de puny. Viatjar crec que serà una de les coses que faré més tot i que també m’agradaria tindre una vida tranquil·la, amb una casa tranquil·la i una família tranquil·la. M’agrada això i m’agrada allò, no sé on aniré a parar. Quina emoció!!! Odio els calendaris que el primer dia és el diumenge i no em preguntis el perquè però trobo que el diumenge ha de ser l’últim. La meva frustració infantil màxima va ser mai haver estat elegida als zoo’s per a tocar un dofí. Vull anar al Camerun, a Nicaragua o a l’India i anar amb una moto per tot Sud Amèrica com el Che. I no és broma! I m’encanta quan sovint somnio coses sense sentit perquè em llevo tota exaltada i ric del què he somniat. No vull ser mai una maniàtica i agafar la forquilla de la flor, tot i que em fa riure i acabo barallant-me per ella. I visca el quién es quién i aquells hipopòtams que menjaven boles i que feien aquell soroll tan escandalós. M’emociono quan veig una ambulància amb les sirenes enceses perquè veig com tots els cotxes s’aparten i es solidaritzen i llavors somric. I visca els coloms que no són rates amb potes sinó coloms de la pau. I buf! Odio les gomes que no esborren però encara és més horrible quan no trobes la punta del celo. Sistema caòtic. M’encanta iniciar una frase amb “bé”. Així que: bé, vull disfrutar de la sorra que trepitjo, fer-ne un castell ben aaaaaaalt i ficar-hi una bandera a dalt de tot. I que no caigui, que no caigui mai... que la sorra, aquella que s'enganxada entre els dits, ja no em fa res!

[...]