I'M LOST.

I crec que no es mereix només sortir en el meu text de les cafeteres contradictòries. “Odio perdre coses”. No sabeu la ràbia que em fa perdre coses. En serio, és un sentiment d’indignació a tal extrem que si sabés on cony reposa la cosa perduda ja m’estaria bé que s’hi estigués allà, perduda, i us juro que no la tocaria. Au té, cosa bruta, estigue’t aquí sola si tan bé estàs, au, au, que a mi, pertinença per pertinença no em fa el pes! Jo vull (que no busco) aquell amor salvatge fruit de la passió de dues mirades juganeres que s’esvaloten quan la flama espatega ben amunt, quasi tocant el cim, observant com el gel regalima, ja aigua... traaaalaralalaaa! Doncs això, ho odio.
Però aquí no s’ha acabat la història perquè hi ha una cosa que odio perdre. Per sobre i per sota de tot, ho odio, m’és insuportable. Perdre El Tap del Subrallardor. Mira, només d’escriure-ho ja se m’incendia el pensament. Que injust, no trobeu? Perds el tap i l’altre meitat, de fet, la bona, es queda sense respiració. Ja no és per tu, perquè ves, un tap és un tros de plàstic que no té cap valor patrimonial que diguem, no és cap fortuna... és per l’altre! Només per solidaritat ja no hauria de fotre el camp, perquè i, n’estic més que segura, ho fa a consciència. Diu mira, a qui te quedas, yo me las piro i au, et deixa amb un pam de nas. I l’altre part, la pobre altre part, és queda esperant, melancòlica, somniant com hauria estat si... pam! Que trist! Això és dependència absoluta! Doncs sí, l’he perdut. I sí, efectivament, em cau millor l’altre part, el no-tap o com li vulguis dir. A part de ser més bona tia és la xixa i, què collons, que em passo la vida subratllant jo! Sóc una subratlladora professional, doctorada en ciències del subratllar exactes. Doncs he estat més de mitja hora buscant-la i, res de res, ni rastre del maleït tap, ni rastre de la maleïda màscara d’oxigen. És que això ja és brutal. A part de la solidaritat que hauria de tenir el marit amb la seva esposa o l’esposa amb el marit, o bé, el marit amb el marit o l’esposa amb l’esposa (crec que ja no hi ha cap més combinació possible) el súmmum dels súmmums és la perplexitat que regna mentre tu estàs buscant-la. Perquè estàs assentada a “x” lloc, perds una cosa al mateix “x” lloc, ho remenes tot, ho gires de cap per avall, o sacseges i rastre nul de la cosa perduda. Té tela, eh. Si això és normal, feu-m’ho saber que em retiro i deixo de subratllar d’una vegada per totes. I això que era una ciència exacta! Ja m’imagino el tap allà on siguis, oh pare déu, rient a ‘carcajada limpia’, bah! Ves a parir! És això que deia abans, m’agradaria saber només on és, i contemplar-ho i us ben juro que ja li podrien donar pel cul (que malparlada que sóc, no m’ho preneu literal!), que a l’altre part del subratllador, la bona, hòstia! li diria que jo et faig un “remendu” encara que no sigui doctora i només sigui subratlladora, que el tap t’ha fotut el salt més que segur però que de mitges taronges n’hi ha per donar i vendre (més per vendre que per donar) i que la independència és el camí a seguir, que aquí o allà i, de fet, a tot arreu, si no et mous amb independència no hi tens cabuda en aquest món de màscares.