Part III. S/T (7 mesos i mig més tard...)

Pip pip pip! El soroll del despertador es feia esgotador. Ja érem a mig curs i encara no se l’havia canviat.
La rutina m’envaïa. Sempre era el mateix però hi convivia bé amb aquella quotidianitat, suposo que el cos se’m va adaptar al costum d’un dia rere l’altre: Et lleves, beus llet i te’n vas a fer camí.
Em vaig aixecar del llit i vaig anar directe a la nevera. Vaig obrir-la i vaig beure’n un glop. Era freda. Vaig baixar les escales a corre-cuita, de dues en dues, intentant atrapar aquells minuts que faltaven per no fer tard. Normalment la jugada no em sortia massa bé, sempre apareixia algun obstacle pel camí que em feia retrocedir la meva petita batalla contra el temps. Aquella persona que es col·loca palplantada a la banda esquerra de les escales mecàniques, aquell aparell llarg i estrident que s’envela quan tu acabes d’arribar a l’andana, aquella iaiona a pas parsimoniós que circula pel mig de la vorera, aquell inesperat semàfor que parpelleja quan estàs disposat a creuar la Diagonal,... com si el temps, fastiguejat de tant córrer, decidís detenir petits instants fent-te esperar en moments que voldries que fossin fugaços. Malgrat tot, sense pendre'n exemple, seguia actuant contrarellotge. Les classes havien resultat entretingudes. Dic adéu i em desfaig entre la pluja. Camino a pas lleuger, sota un diari que m’ajuda a sentir l’eco d’aquelles gotes fredes que venen de l’infinit. Me n'adono que caminar sota la pluja amb un diari al cap és realment màgic. Quan començo a notar l’aigua rere el diari, accelero el pas i m’endinso a la cova.
Abans de fitxar la targeta se’m presenta un home vell, tot xop, que em demana cinquanta cèntims. Primerament dubto, però la innocència em fa treure el moneder. Em diu gràcies, em fa mig somriure i se’n va a treure una tarja. Encara sort –vaig pensar- que no li he negat. Sempre m’havien dit que no en fes cas, que podia resultar perillós, però no m’he pogut resistir a la carona d’un avi desemparat davant un aparell estrident.
Recupero el ritme, fitxo i baixo escales avall. Un minut seixanta-set segons. M’assec i trec aquell diari moll que m’havia ajudat a no mullar-me. Quasi no hi puc llegir res, però amb esforç desxifro un petit article d’opinió que diu: [...] T’ha mirat i tu també ho has fet. Ell no ho ha fet abans, i tu no ho has fet després. Ho heu fet a la vegada, sense decidir-ho, junts, el pur inconscient dels dos. Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava... [...]
El paràgraf em deixa fora de sí. Volia continuar llegint però el text continuava intraduïble. Vaig aixecar-me, vaig arrugar el diari gairebé a cops de puny i el vaig llençar amb empenta dins les escombraries. Seguidament sento el brunzit de la màquina, m’aixeco i em disposo a aixecar la palanca. Em quedo quieta i retrocedeixo. Agafo el diari i pujo al vagó. Pròxima estació, Urquinaona.
Baixo una mica abans de la meva parada establerta per definició, i camino carrer Gran de Gràcia amunt, disposada a trobar alguna botigueta amb menjar precuinat. Les carmanyoles de la mare ja s’havien acabat i tenia molta gana.
La ciutat era transparent, l’aigua feia camí cap a l’embornal i es deixava caure, sense impedir-ho, totalment convençuda de voler submergir-se allà per arribar a l’infinit. La pluja havia desinfectat tota aquella acidesa que caracteritza qualsevol ciutat amb més d’un milió d’habitants. Respiro profundament i miro al cel. Veig l’esfera de llum que em mira. Li torno la mirada i somric. Mentrestant, en pur inconscient, rebota en la meva ment l’eco dels intèrfons del tren quan fan anar el “pròxima estació” com aquell qui no digués res, com si aquelles paraules fossin indiferents i com si una pròxima estació fos la cosa més senzilla del món.
He trobat una botiga de menjar precuinat dos carrers més avall de casa. Compro canelons gratinats i peix arrebossat per 5,70€. - Serà el meu diumenge - vaig pensar. De diners, doncs, anava justa, i m’havia d’espavilar amb l’escàs sou de servir nens repel·lents en un menjador d’una escola de monges. A casa s’hi estava bé. El sol entrava per la finestra del menjador i deixava anar resplendor suficient per no haver d’encendre el fluorescent. Mentre dinava, em passaven pel cap aquelles paraules de l’article del diari. “Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava...”. Lògicament m’havia fet pensar en aquella sobtada trobada ara ja feia set mesos. Entre batzegada i batzegada, aquells ulls, aquell somriure, aquella vermellor de les galtes, aquella bogeria...
Aquells últims mesos gairebé no hi havia pensat però l’article em va fer tornar a reviure el moment. Vaig agafar el diari i vaig endinsar-me en aquells mots desconeguts però alhora tan propers. Commoguda pel caliu de la situació, vaig arrancar la portada del diari i vaig sortir de casa d'una revolada. Llavors el temps no em retenia.

[...]

Per no perdre el fil: Part I, Part II