El què de les discoteques

Entre empentes, mosques i discoteca, vaig pensar.

 

A quarts de dues de la matinada arribes a la destinació esperada. Sempre et proposes arribar una mica abans però mai ho aconsegueixes, ja sigui per a o per b, que la “b” és que ara està de moda començar la festa tard i la “a” ja no me’n recordo. Quina colla de sonats!

Hi ha com cinc-centes persones fent cua. T’ho mires esglaiada i, fins i tot, te'n rius, com si no pogués ser que existissin tants borregos al planeta disposats a fer tal bogeria. Pestanyeges, obres bé els ulls i te’n adones que realment forma part de la crua realitat.

Desesperada, intentes marxar, però la mala consciència del "ja hi som” et col·loca, com aquell qui realment no vol, a la cua d’aquestes cinc-centes. Totalment traint els teus sentiments, acotes el cap i segueixes el camí dictat per la majoria. És indignació, el que se sent.

A la cua si està com una llauna de sardines, com si els de la fàbrica s’haguessin equivocat i n’haguessin ficat tres de més. Entre un i l’altre, a part de no sobrar-hi ni un mil·límetre, la pressió és tan elevada que quasi et deixen sense respiració. De reüll, ja que moure un dit és totalment impossible, pots arribar a veure una part de la teva amiga mig torçada i recargolant-se de patiment. Commoguda per la situació, crides i fas saber a tothom que la vida és injusta. Tothom et mira amb cara de fàstic com si fer cua d'aquella manera i per anar a aquell lloc fos el més normal del món. Estàs predestinat a avançar al pas que marca el ramat i no hi pots fer res, no pots deixar-te anar, no pots fugir, no pots buscar el carnet de cotxe a la bossa perquè la bossa està massa ensota o massa endarrere. -Bossa! No pateixis! Aviat s’acabarà el patiment i ja podrem entrar a ballar!- “Per ballar s’ha de patir”, supera, fins i tot el “per presumir...”. Tot plegat supera els límits del patetiquisme però seguíem allà, com autèntiques guerreres.

Al cap d’una hora ben bona, i després d’haver-nos colat ja que era l’únic mitjà per a sobreviure, veiem l'entrada. Els segurates o, altrament dit, aquells mastodonts amb cara de mala llet i de cervell minúscul, fan encarrilar el ramat per a pagar. Si, la cosa té gràcia! Et pensaves que sortiria gratis, tant patiment?

Entrem gairebé a les tres. Ens sentim les persones més felices i afortunades de l’univers. La nit és llarga, la música està de puta mare i l’ambient s’aguanta però ja arriben.

Ja arriben els moscardons. Són aquells éssers siderals que els veus venir d’una hora lluny, et creues la mirada de pura casualitat, perquè miraves en aquella direcció o perquè miraves l’horitzó de la puta caixa de sabates, i ja s’han pensat que t’hi declaraves! Fot gràcia, realment.

S’apropen i et miren amb cara de "gato salvaje". Tu, que no et talles ni un pèl, els mires malament. Ells no s’immuten i fins i tot s’han pensat que era una mirada d'allò més sensual. Llavors, et gires i comences a fotre cops de colze al ritme de la música. I, ei! Tampoc s’immuten. Per mi que els posa catxondos i tot. Llavors rius de desesperació, pensant com cony és possible tal grau d’idiotesa. Tot s’aguanta, fins aquí. De cop i volta, però, sents com una mena de fregament mal disimulat. Et toquen, em giro amb mirada assassina i el paio em diu qualsevol xorrada per cridar l'atenció com un: "Hola, donde estudias?"I ja la tens. El miro, me’n ric a la seva cara i li dic que no l’importa i que foti el camp. Ho aconsegueixo. Llàstima, però, que de moscardons n’hi ha més que de mosques a la merda i la nit és llarga.
Podria seguir amb el tema del guardarobes, l'euro de més que has de pagar pels cubates de redbull i els balls exòtics de certs personatges però ho deixaré aquí.

La nit va estar bé, malgrat tot!