Part II. S/T

Pip pip pip! S'obren les portes. Com cada dia baixo a Arc de Triomf i em disposo a atrapar les escales, una rere l’altre, abans que l’aparell dispari i m’endugui per davant aquell vent càlid tan empipador. Ho aconsegueixo com pocs cops, atrapo la sortida abans del llançament. Estic satisfeta per la feina aconseguida. Per fi veig la claror però no aquells ulls. Que ximpleta, què creia, que me’l trobaria a la sortida, esperant-me? Em vaig quedar una estona embadalida davant una morera. Un avi que caminava mirant el terra, tot concentrat, va alçar la vista i em va mirar sorprès. Jo vaig mirar-me l’hora. Eren les 8:56, 240 segons per començar la rutina de cada dia.
Vaig anar camí contrari al meu destí quotidià per atrapar el destí d’aquell dia. Sabia que era totalment impossible trobar-me’l, aquell noi, aquella espurna que no vaig saber encendre, però no vaig dubtar.
Aquella placeta m’agradava. Mig camí entre Arc de Triomf i Plaça Catalunya, amagada i vergonyosa com si volgués desfer-se de l’ambient de ciutat, coloms afamats, ombres denses i gent de totes les edats. Plaça Urquinaona. Em vaig asseure a un banc, al costat d’un home de color que tocava l’acordió. Em va mirar sense posar-hi èmfasi i va seguir tocant. El cor m’anava ràpid. Vaig observar la plaça, havien passat 15 minuts des de l’ultima mirada. Ni rastre.
Totalment enfonsada vaig recular. En aquells moments recordo aquella bullícia que em recorria tot el cos, com una nena petita que no sap el què vol i lluita per allò, allò que no sap. Barcelona era gran i nosaltres dos quedàvem amagats dintre d’aquella massa conglomerada. Arbres, edificis, asfalt, gent, coloms, flors, papers i acordinons. Semblava que no hi cabia lloc per a ningú més, cap espai per a nosaltres perquè tot ja estava construit. Era impossible.
Aquella tarda me la vaig passar a l’habitació, escoltant música i fent anar el cap. Estava força desanimada i no hi veia sortida al meu problema. Problema de connexions, problema adolescent, problema de destí humà o, vés a saber. Volia veure’l, era l’únic que volia en aquells moments. Vaig anar a dormir d'hora, quan el sol es despedia rere Montjuic.
Em va llevar el despertador del meu company de pis. Sempre l’havia odiat i sempre insistia perquè se’l canvies. Ell em deia que no, que aquell soroll estrident l’ajudava a despertar-se. Jo, en canvi, necessitava un soroll suau per a sortir dels somnis, aquelles visions imaginàries que sortien del inconscient sense trobar-hi un perquè, com de casualitat. Jo no hi creia en les casualitats, en aquelles coses que passen, continuen passant i, finalment, et despertes amb aquell soroll estrident del despertador.
Vaig palpar el cartró de llet que havia deixat la nit passada al peu del llit i vaig beure’n un glop. Era calenta.
Em vaig llevar d’un bot, i embadalida per l’efecte matiner, vaig anar trontollant cap al balcó. Vaig sortir i vaig respirar ben fort. Vaig mirar l’horitzó, el sol m’enfocava i no parava de mirar-me, com si tota la seva expressió, mitjançant la llum i la calor, es concentrés en mi, envermellint-me les galtes, no sé si per l’efecte solar o per la vergonya de tanta indiscreció.

[...]