L'art de les paraules

Doncs jo dic que potser l’art no existeix. I dic “potser” perquè sóc una cagada i aquesta cagada em fa por. Ai no, aquesta paraula. Perquè l’art és una cagada o perquè “paraula” podria dir-se “cagada” però llavors “cagar” seria "paraulota", ja m’enteneu, que ve de paraula.
I torno a dir que no existeix. I cada vegada ho dic més fort, o més alt. Alt i fort no vol dir el mateix. Alt és d’altura i fort és de força, i ja em diràs el què carai les uneix. Potser (m’encanta els “potser”, i potser és perquè mai queda malament)tots els alts són forts o totes les coses altes, com una muntanya alta, són fortes. Perquè també hi ha muntanyes baixes, aquestes fluixes, i són baixes perquè les comparem amb les altres(muntanyes), no amb mi, per exemple, perquè llavors seria alta, i jo baixa, i precisament baixa jo no en sóc i de fortalesa no me’n falta però tampoc me’n sobra. Però és allò que dèiem de les paraules. Aquestes són ambigües i vagues, però no com jo, que sóc una vaga perquè no estic estudiant. Les paraules, doncs, potser són una merda. Potser o, per mi (veus, el “per mi” o, el “segons la meva opinió/punt de vista”, etc, mai queden malament, tampoc). Com molen aquestes! Però les altres són una gran tonteria, perquè ja em diràs tu, a part de quedar al·lucinant per aquesta paranoia, que no té res a veure amb que sigui d’aquesta comarca (-par del principi), què té a veure que jo et digui: L’art no existeix, que, que vingui un altre que digui, que.... Tot és art?
No existeix! No existeix!
Ara, ara m’ha convençut, jo mateixa. “M’ha” el text, “jo mateixa” per ser-ne l’autora. I també podria estampar un gran “potser” a principi de frase o, a final seguit d’una cagada al costat de la paraula que no és una paraula ni una cagada, sinó una coma [,]. Ara, ara m’ha convençut, jo mateixa, potser.
I reflexiono i torno a dir, cada vegada amb menys “potser”, que l’art no existeix. No existeix pel simple fet que, avui dia, a tot se’n hi diu art i com que a tot se’n hi diu art, avui dia, i jo considero que l’art ha de ser allò que hi ha “poca cosa molt maca i original” i com que, “poca cosa molt maca i original” avui dia, no hi ha res, o, ho és tot, no existeix. No pot existir o si existeix, és una cagada o, una paraula immensament ambigua i vaga, de les més ambigües i vagues del món mundial. I ja hi tornem a ser amb allò de les paraules, que cada persona se les agafa com pot o, com vol, o com li han ensenyat, i això per mi és allò i allò per tu és això i aquí no hi ha ningú que se’n enteri de la missa la meitat perquè el que es diu a missa va a tot arreu però cada vegada hi va menys. “El que diu el Miquel va a missa!” Ara me’n recordo, sí, un exemple de la cruesa de les paraules, i no de cruels, pobres!, sinó de poc fetes. Jo em pensava que quan algú deia: “El que diu el Miquel va a missa” que, el que deia el Miquel no anava enlloc, que era una cagada o una paraula (cada vegada ambdues més unides potser perquè... “cagada” és una paraula?) d’aquelles que ningú en faria cas i que en prou feines sortia de la precisa missa. Més tard, vaig saber que volia dir exactament al contrari, “El que diu el Miquel va a missa”, el que diu ell és el que es farà, ni més ni menys. A callar, a obeir! Potser era per la meva poca credibilitat per l’església i que encara la segueixo conservant, “la poca”. Ho veus, ho veus! Ja hi tornem a ser amb allò de les paraules, que cada persona se les agafa com pot o, com vol, o com li han ensenyat.
Doncs veient tot aquest embolic de paraules torno a reflexionar i dic que l’art me’l faig a la meva manera i art serà tot allò que jo cregui que és art. I, què és art per mi? Art són les paraules perquè s’ho mereixen, per ser unes “liantes de cuidado”. Art són els macarrons i els raviolis i, doncs, els italians! (o eren els xinesos?). Art són els equilibristes, que saben passar per un fil, aquest alt i fort, sense caure. O potser això és d’una pel·lícula i no és de la crua realitat aquesta, o aquella. Ja no sé on sóc. Art són els fluorescents que m’ajuden a estudiar però veig que ara no ho estan aconseguint. D’acord, doncs! No són art! Fora! A la merda! Han de ser perfectes, sense excepcions perquè jo ho dic, perquè jo me’l construeixo. I ara me n'adono que no acabaria, però, saps què? Vull continuar dient que l’art no existeix perquè no vull afirmar que l’art ho és tot perquè fins i tot hi ha l’art d’arrossegament que, pobres peixos, no crec que per ells sigui gaire art aquest, o potser, algun, fart de la crua realitat seva, només seva, decideix morir tan aviat com sigui possible i afirma que l’art d’arrossegament és, precisament, un art.
Enllesteixo, no de "llest", sinó del verb "enllestir", i dic que pensis el que vulguis perquè jo no et diré pas que és el collons d’art aquest, més que res perquè no sóc ningú, més que res perquè no en tinc ni punyetera idea, i/o (que guai!) perquè no puc, no vull o, no m'ho han ensenyat!

Malgrat tot, el senyor diccionari en té una definició, potser