Però ara no vull parlar del futur. Vull parlar del present que crec, malauradament, que ja tenim prou feina. Mòbils i residències o residències i mòbils. Ja ho diuen que el creixement desmesurat, infinit i immens no col·labora amb el real progrés humà.
Per una banda, les residènciess. Sí, els geriàtrics, que quedà més tècnic-cool. I n’hi ha un colló, per això parlo en plural desorbitant. Ara, la gent desaturada (d’atur) i saturada (de saturar), deixa els seus familiars, grans i que no valen per a res (això últim, molt qüestionable) enxufats en una espècie de guarderia per a gent gran. I ara no es que estigui en contra d’elles, exactament com em passa amb els mòbils, d’aquí el títol. Sinó que estic en contra del creixement aquest, o el progrés, si és el mateix, clar. Ara es veu que la gent té més feina que mai, carai, i no poden tenir a casa la persona que sempre els ha cuidat, que els ha donat tot el que necessitaven i, que bé, els ha parit. I allà, entre aquelles quatre parets, al menjador principal, aquelles persones que, amb, no dos dits de front, sinó, tres, passen el dia fent trencaclosques d’allò més patètics. I què deuen pensar, mentre el fan? Han passat la guerra civil, la mundial, la internacional, i, joder, tot el que faci falta, i ara, es troben assentats entre gent afectada psicològicament, gent també respectable però més d’acord d’estar al lloc on estan, fent un simple joc infantil. Quin respecte és aquest? I ja tenia raó, la meva estimada àvia, ja, quan anava a visitar tots els malalts i no tan malalts de la residència. Aquells, els de tres dits de front, estaven amargats i mai ningú els visitava, deia. Són una nosa, ara els vells, Anna. Quin MALAURADAMENT més gran que dic a la societat i com ho nego jo. I diuen que les residències són el negoci del futur. Del futur i, del progrés? No n’estic segura que ambdós paraules vagin juntes, de moment, ho nego.
I, per l'altre, els telèfons mòbilss. Aquell aparell que fa tres dècades, encara no, no haguessin sabut dir exactament què cony és. I veus, arreu, tot de gent agafant, entre mà-orella, aquest estrany aparell el qual et pots comunicar. Sí, gran invent, si senyor! Encara recordo, abans d’embarcar per anar a Escòcia, allà, a l’aeroport de Barcelona, ai! Del Prat de Llobregat, els problemes que vam tenir i la sort de dur mòbil. Gràcies, senyor mòbil. Però, societat humana, no n’estem fent un gra massa? Reflexionem-hi.
L’altre dia estava al consultori mèdic culpa de dracs que treuen foc per la boca, o, pel cul! (sí, em basaré en exemples que crec que és la forma més real de plasmar la crua realitat). Tota la sala plena de persones, persones i MÒBILS. Potser, durant tota l’estona que va durar la llarga espera, fruit del nostre progrés TAN desorbitant, aquell que dèiem, de la sanitat, van sonar una vintena de telèfons. I, la meva pregunta, o una de les meves, és: Quina diferència hi ha ara, respecte fa 20 anys, o 30? Estem més ocupats? Som més necessaris o, coneixem més gent? Què passa? Per favor, fem un elogi a la independència! Anem on anem estem o, podem estar controlats. Depenem exageradament d’ells, tan que molts de vosaltres, els que llegiu això, em llançareu els plats pel cap dient-me que si vols, l’apagues. Sí, però no ho faràs. Ja estem (parlo amb la primera persona del plural però no m’incloc, de moment), dependents d’aquest aparell i, si no el duem amb nosaltres, apagat o encés, tan me fot, ja ens posem nerviosos, com si ens faltes alguna cosa per a caminar, beure d’una font o, jo que sé. I, torno a repetir, què passa? Això és el progrés del qual parlem? Persones i mòbils ja es converteix en personesmòbils. És una unió que, mica en mica, a pas d’elefant, és més evident. Avui, els nadons neixen amb un mòbil sota el braç, sense saber que aquest és radioactiu.
Per una banda, les residènciess. Sí, els geriàtrics, que quedà més tècnic-cool. I n’hi ha un colló, per això parlo en plural desorbitant. Ara, la gent desaturada (d’atur) i saturada (de saturar), deixa els seus familiars, grans i que no valen per a res (això últim, molt qüestionable) enxufats en una espècie de guarderia per a gent gran. I ara no es que estigui en contra d’elles, exactament com em passa amb els mòbils, d’aquí el títol. Sinó que estic en contra del creixement aquest, o el progrés, si és el mateix, clar. Ara es veu que la gent té més feina que mai, carai, i no poden tenir a casa la persona que sempre els ha cuidat, que els ha donat tot el que necessitaven i, que bé, els ha parit. I allà, entre aquelles quatre parets, al menjador principal, aquelles persones que, amb, no dos dits de front, sinó, tres, passen el dia fent trencaclosques d’allò més patètics. I què deuen pensar, mentre el fan? Han passat la guerra civil, la mundial, la internacional, i, joder, tot el que faci falta, i ara, es troben assentats entre gent afectada psicològicament, gent també respectable però més d’acord d’estar al lloc on estan, fent un simple joc infantil. Quin respecte és aquest? I ja tenia raó, la meva estimada àvia, ja, quan anava a visitar tots els malalts i no tan malalts de la residència. Aquells, els de tres dits de front, estaven amargats i mai ningú els visitava, deia. Són una nosa, ara els vells, Anna. Quin MALAURADAMENT més gran que dic a la societat i com ho nego jo. I diuen que les residències són el negoci del futur. Del futur i, del progrés? No n’estic segura que ambdós paraules vagin juntes, de moment, ho nego.
I, per l'altre, els telèfons mòbilss. Aquell aparell que fa tres dècades, encara no, no haguessin sabut dir exactament què cony és. I veus, arreu, tot de gent agafant, entre mà-orella, aquest estrany aparell el qual et pots comunicar. Sí, gran invent, si senyor! Encara recordo, abans d’embarcar per anar a Escòcia, allà, a l’aeroport de Barcelona, ai! Del Prat de Llobregat, els problemes que vam tenir i la sort de dur mòbil. Gràcies, senyor mòbil. Però, societat humana, no n’estem fent un gra massa? Reflexionem-hi.
L’altre dia estava al consultori mèdic culpa de dracs que treuen foc per la boca, o, pel cul! (sí, em basaré en exemples que crec que és la forma més real de plasmar la crua realitat). Tota la sala plena de persones, persones i MÒBILS. Potser, durant tota l’estona que va durar la llarga espera, fruit del nostre progrés TAN desorbitant, aquell que dèiem, de la sanitat, van sonar una vintena de telèfons. I, la meva pregunta, o una de les meves, és: Quina diferència hi ha ara, respecte fa 20 anys, o 30? Estem més ocupats? Som més necessaris o, coneixem més gent? Què passa? Per favor, fem un elogi a la independència! Anem on anem estem o, podem estar controlats. Depenem exageradament d’ells, tan que molts de vosaltres, els que llegiu això, em llançareu els plats pel cap dient-me que si vols, l’apagues. Sí, però no ho faràs. Ja estem (parlo amb la primera persona del plural però no m’incloc, de moment), dependents d’aquest aparell i, si no el duem amb nosaltres, apagat o encés, tan me fot, ja ens posem nerviosos, com si ens faltes alguna cosa per a caminar, beure d’una font o, jo que sé. I, torno a repetir, què passa? Això és el progrés del qual parlem? Persones i mòbils ja es converteix en personesmòbils. És una unió que, mica en mica, a pas d’elefant, és més evident. Avui, els nadons neixen amb un mòbil sota el braç, sense saber que aquest és radioactiu.
Residències mòbils, és futur.
És progrés?
HO NEGO!
És progrés?
HO NEGO!
5 comentaris:
La societat cada dia és més estúpida i per desgràcia no només perquè la gent gasta factures kilometriques de mòbil i guarda els vells en semi-presons sinó que hi ha molts més motius que ho demostren.
Podria fer un llistat però és innecessari, només cal observar una mica l'entorn per veure-ho.
Bé, penso que tens tota la raó quan parles de les residències, jo personalment dic que quan sigui gran si ho he de deixar tot (feina, etc...) per cuidar de la meva mare o pare ho ben juro que ho faré perque penso que cadascú té el seu moment, nosaltres el vam tenir i el tenim ara, ells ens cuiden, ens alimenten etc...per tant arribarà el dia que aquest moment serà seu i la truita haurà girat i ens tocarà fer de pares a nosaltres. Potser ens costarà, pero els hi deurem.
D'altre banda, parlant del tema dels mòbils també hi estic d'acord pero he d'afegir que son un bon invent sempre hi quan s'en fagi un bon ús. No abusan perque llavors passa de ser una distracció a ser un vici, i els vicis tots sabem que no acaben pas bé. Més d'un cop els mòbils ens han salvat la vida i ho em de reconèixer. Cadascú ha de saber posar els seus propis límits, que per el que volem bé que som grans...
El progrés ens farà acabar malament, només per estar més còmodes al món ens ho estem carregant tots. Amb lo bé que vivien els prehistòrics merda!
Ptons!
Qui ets? :P
vostè perdoni ;D
soc jo.
Cintia.
A mi m'agradaria que em cuidessin, però si realment els hi ha de trastornar per complet la vida, entendria que em portessin a un lloc on em cuidessin bé. :)
PD:Cintia fes-te un blog!
Publica un comentari a l'entrada