Els liants de troques

Sí, senyor! Espectacular! Magnífic! Patètic!

M'apropava al Fossar a pas tranquil quan dos nois embogits em van empentar per obrir-se pas entre la multitud. Em vaig girar, els vaig escridassar i vaig veure que duien uns fulls en blanc i negre que deien: Botiflers. Em vaig apropar més al centre, allà on tots els partits independentistes hi fan les respectives ofrenes cap al nostre MATEIX sentiment de derrota en aquest dia, 11 de setembre de cada any, recordant el 1714 en aquestes dates.
De cop, com un suddenly, vaig veure els de les JERC entrant atrafegadament cap al centre. I dic atrafegadament perquè els desesperats de la CAJEI ja feien el millor que saben fer: ATACAR L'INDEPENDENTISME. Si, mirat fredament i només analitzant el títol, sona dur i, fins i tot, costa de creure. Però certament és el que van fer. Es van apoderar del nostre Fossar (i dic "nostre" referint-me a tot sentiment independentista, aquí està el kid) i no els deixaven entrar.
Sincerament aquell espectacle tan marrano mai me'l hagués pogut imaginar. Commoguda, vaig anar corrents cap al sector on rebien i m'hi vaig incloure. Pel camí hi havia gent gran impressionada i amb cara d'incògnita total. Allà vaig veure com les JERC reculaven a crit d'independència i jo em dirigia als patètics aquells, cridant precisament: PATÈTICS. Van venir cap a mi i summament desfasats em van començar a cridar. Suposo que no em van fotre una hòstia perquè sóc una tia i sóc rossa i, això, vulguis o no, crea retenció, però poc em va faltar, suposo. Jo els hi vaig dir que cridant no parlava i, de mitja dotzena que van venir només un es va disposar a parlar civilitzadament o el més semblant a aquesta paraula. Fins i tot, una dona gran revolucionària em va venir a ajudar i em va dir, literalment: "Aquests només fan que liar la troca".

Sí, borrokillos somiatruites, esteu totalment desfasats i fora de sí. Teniu els collons, perquè òbviament sou molt valents, d’atacar a un grup independentista, i després veieu un grup d’espanyols que ens reprimeix una cosa tan primària com la llengua, i ni els mireu. Això fot trallar de vergonya, és ultrament patètic i m’entristeix d’allò més. I a sobre, és incoherent al màxim. Però vosaltres seguiu tancats amb aquest tarannà tan especial i tan rebel que tan es porta i que tan mola, seguiu somiant amb tots els somnis que qualsevol ésser d’esquerres somia però només somia, perquè no tots els somnis es compleixen i, menys, tots alhora. Jo ho tinc clar. Jo, per sobre de tot, vull la independència del meu territori, Catalunya. Després, havent aconseguit la plena sobirania dels PPCC, cosa un xic complicada però no impossible, ja em preocuparé de com s’organitza. El que no puc pretendre pas és fer-ho tot de cop perquè ja és prou difícil somni per somni, que ajuntar-los tots, fer-ne una pilota, i fer-los complir alhora. Sona força lògic, no?

Enllesteixo això que faig tard, deixant aquesta imatge tan demagògica, com els interessa desviar la nostra mateixa lluita! Va, hòstia, no siguem subnormals i no els hi donem peu a fer-ho. Pensem-hi!