Un títol, vols? Stairway to heaven, del Led Zeppelin.

El cel va guanyant color a mesura que el sol decideix que ja és hora de pondre’s, pensava mentre contemplava l’horitzó des de l’habitació dels seus pares, a aquell pis de dalt, fosc i ple d’objectes de fusta. I és que el sol, cansat d’aquella intensitat perpètua i per acomiadar-se educadament abans de la seva mort, creia que havia de donar tota la força que fins llavors no havia donat, i esclatar fugaçment il·luminant com mai aquell cel avorrit ple de núvols ensopits, fins l’endemà. Durant el dia regia la monotonia, tot era pura inèrcia, puta inèrcia, i ja n’estava cansat. Aquella bola gegantina de color groc, s’enrogia farta d’aquell cel immensament blau, es tornava tenebrosament rabiüda i deixava anar una tralla final sense sentit. Total, per acabar on havia començat: en aquella foscor de nit immensa. Llavors, el dia següent, es despertaria amb aquella vitalitat permanent com si no hagués passat res, com si la nit s’ho hagués empassat tot i la lluna hi hagués posat calma, qui sap si amb una abraçada d’aquelles fortes o un petó d’enamorats, i el conduiria fins, altra vegada, l’explosió pertinent i l’adéu d’aquell dia, fins el demà. 

Aixecà els ulls del paper i el color vermell que tacava el cel ja s’havia fos. La seva ment no podia parar d’emetre aquells sons perfectament tallants: fins el demà, fins el demà, fins el demà. El negre de la nit havia menjat terreny i s’estenia incontrolat a velocitats de pantera. Tot era res. Sabia perfectament que això era normal, que després de l’explosió, vermella i fogosa, venia la calma d’una nit d’estiu com aquella, però li va sorprendre. A vegades, la sorpresa l’atrapava quan menys s’ho esperava, amb moments normals com aquells, de lògiques inversemblants i teories estúpides. Tenia els ulls ben oberts. Era un cel negre de por, i no hi havia lluna. Ella, la lluna, era una damisel·la impulsiva, amb faldilles curtes i sense mitges, que feia el que volia perquè mai ningú li havia explicat com funcionava el món. Encara fixada en aquell horitzó indesxifrable, doncs, pensà que potser l’endemà el sol no hi seria, i que el cercle lògic petaria d’una vegada per totes. Rigué. De sobte, la sorpresa augmentà: un llampec, com aquell qui preveu alguna cosa. Seguia imaginant el demà diferent, aquella explosió que acabaria amb les relacions humanes: i es llevaria en un món ple de núvols foscos i el sol, darrere, s’ho miraria fastigosament cansat de fer cada dia el mateix i, de sobte, es giraria, i la lluna, boja, fugaça com aquella explosió, aquella de l’ahir que determina el demà, l’abraçaria fort i li faria un petó d’aquells que cremen, d’enamorats, i li diria amb un fil de veu que l'estimava. I llavors plouria, plouria molt i tot seria fosc, molt fosc.

probabilitat inexacta.

Doncs viuré així tota la vida. Amb les idees poc clares, sí. I ja que hi som, ho penso deixar anar tot, i quedar-me a gust, bu, bu. Que tinc el cap ennuvolat aquests dies, ple d’insectes punxeguts. Que, que això, que quina mania té la gent en tenir-ho tot clar, tio. O bé, creure’s que ho tenen clar, perquè després... tu diràs, que qui diu que té les idees clares en el fons és per quedar-se més tranquil, i així no preocupar-se més, “l’anar tirant” dels collons saps... Sí, zas, jo penso això, ah. Au va, flipat. Això és com creure en Déu. Quan decideixes que sí, que existeix, et treus com un pes de sobre molt bèstia. M’ho imagino, eh, no et pensis. Sempre havies divagat sobre l’origen de l’univers, sobre l’espècie humana, que si la mort, que si la vida, tot tan complicat... i, de cop, dius... calla-calla, que hi ha algú darrere de tot aquest merder. I llavors, després de cagar-te amb tot per no haver-ho descobert abans (que dur), et quedes tan tranquil, però tant... Doncs no, les coses clares, jo no sé si existeix o no. Poc clar, poc clar. És com quan vaig anar a casa l’Aida, ahir, a Barcelona. Em vaig parar davant el número 72 d’una gran avinguda i vaig observar el conjunt de botonets que connecten amb els intèrfons dels pisos. Jo, allà, amb una motxilla de pell del Marroc i sense mòbil. Crec que mai m’havia sentit tan de poble. Hi havia, potser, set plantes amb quatre pisos a cada planta. Doncs miro embadalida tota la munió de botons delirosos per ser premuts i, calla-calla, no sabia en quin pis vivia, no me’n recordava. Típic, eh. No t’espantis, m’acostuma a passar. Allò que dius, Annaaaaaaaaaaaaa tiaaaaaaaaaaaaa (de la col·lecció de“L’anna un dia va perdre el cap”). Doncs no hi pots fer res, el millor que pots fer, en aquests casos, és emetre un somriure, probablement fals, però que en aquell moment t’aguanta dreta i et fa tenir la paciència que has anat conreant després de tants, deixeu-me dir, “sustos”. Perquè tots els botons m’eren familiars, tio. No sé, el típic 3er 2ona? Em direu que no l’haguéssiu premut? Cada barreja numèrica em sonava, era una muntanya paranoica sense sentit. Vaig anar provant, ni rastre de l’Aida. Jo em cagava amb tot, era tan a prop seu i tan lluny a la vegada... oh, per favor, n’escriuré una història romàntica. Tria, saps, tria un cony de botó que et fa arribar al paradís. Quina impotència, quina poca gràcia, tu.

Ja ens en sortirem, m’anava repetint. Em vaig encendre un cigarro i em vaig mirar l’edifici des de l’altre banda del carrer. Sempre va bé, no, mirar-se les coses fredament, exterioritzant-ho a una certa distància, analitzant el tarannà del conjunt arquitectònic... però el problema era que tot era igual. Puta quadricula! Intentar desxifrar un enigma de terrasses exactament iguals era impossible. On era, on en una nit d’estiu vam estar compartint unes hores de reflexió tot mirant con els núvols es preparaven per deixar anar el xàfec de la nostra vida? El meu càlcul aproximat (deduïa que no podia ésser més d’un tercer) no s’avenia a l’estricte posició dels botons. O és o no és, o comunisme o capitalisme. Uh, a mi aquestes preguntes em fan retòrcer els sentits. Doncs jo diria que si us plau, que m’ho deixessin mirar a distància, i llavors diria amb un xic de veu: Potser és un tercer...

Jo davant dels botons, de nou. Sobtadament (com aquell moment que te n’adones que tens una pedra a la sabata i penses com pot ser que abans no l’haguessis notat) el veus. A ell, sí, el de la foto, una aparició repugnantment màgica. Ho acostumo a fer, que quan estic ennuvolada em poso la foto d’un insecte al facebook, i no un insecte qualsevol eh, sinó la d’un cortapichas. Ho sento, eh, però és com li’n diuen al meu poble, un cortapichas, i punto. El meu amic entranyable. L’odies bastant, tot sigui dit, però també li tens un cert apreci. Total, va sortir de rere l’aparell ple de botons a velocitats siderals. Em va sorprendre tant l’arribada d’aquest nou alienígena enmig d’aquella situació... va ser com un: Oh, tu por aquí! Que era un cortapichas noi!¨El de la foto, el mateix, o potser el seu germà, bessó o no, i què. Que fill de puta. Jo flipant, vaig començar a entrar en un estat hipnòtic de la parra, si m’haguessis vist! Vaig començar a treure escuma per la boca, els ulls se’m van posar blancs i clar, tothom mirant, jo davant l’aparell, els botons ja sobresortien de la paret, els cortapichas que no paraven de sortir, i eren feliços i es reproduïen a mesura que les terrasses es duplicaven... i, sense saber què feia, com totalment posseïda, el meu dit índex es va alçar (no pateixis, no fa por) i va prémer decididament el botó del 1er 4ta. I, efectivament (fins llavors, havia estat molt poc efectiva, molt poc òbvia i molt poc clara), va respondre l’Aida, amb un xiscle d’emoció que trencava de soca arrel tota la màgia tenebrosa que m’havia emportat ves a saber on. I, de cop, és quan aterres de qualsevol manera "aterratge dificultós fruit d'una tempesta però, finalment, amb èxit", i com aquell que no vol la cosa deixes anar un: Aida, sí! Obra’m!

La teva màgia i el meu kaos s'encanten...

No em faig el llit. 

Ploro a les nits. 

Quan surto amb les amigues, 

menjo amb els dits. 

Truco a tothom, 

fins i tot a antics companys. 

(Però ell sap que és ell a qui jo busco...)

No em faig el llit.

El treball dignifica una merda.

I el crit al cel neix quan fulleges virtualment els voluntariats que es poden fer a l’estiu i de cop et trobes que, i per ficar un exemple de tants d’ells, la vigilància de nens i nenes durant les hores que es troben dinant, és a dir, al menjador, és un treball voluntari. Si senyors, això ja és oficial, ens estem tornant tots bojos. Amb perdó eh, però aquí estem confonent significats. Una cosa és que ara tot déu busqui feina desesperadament i l’altre, i molt diferent, és que se’ns prengui per burros. O sigui, primer ens arrossegarem per trobar feina i si no la farem sense cobrar perquè som tan bones persones que no ens cal una compensació econòmica. Diners? Ai, què dius! Si la compensació la tindrem moralment i ens sentirem super bé (i super guais) perquè el treball dignifica! A la merda, home! El treball no dignifica, el treball no és innerent a la naturalesa humana, que treballem per poder viure, que és totalment una qüestió útil, hòstia. El tema del voluntariat és una altra cosa. Aquest tema és com molt discrecional i molt ampli; personalment, n’estic a favor, i n’he viscut forces experiències com per tenir la potestat suficient com per ara parlar-ne. Però el que no pot ser és això, que es sobrepassin les fronteres de la dignitat. I no et pensis eh, que a sobre ho argumenten! Amb l’excusa de la puta humanitat se’ns pren el pèl de mala manera. Els hi vaig enviar un mail, a aquests sonats dels menjadors, i els hi vaig dir que de què anaven i em van contestar que ells creien en el voluntariat. Au va! Que creuen en què? Ells creuen en la imbecil·litat de les persones! I ja ho deien ja, aquells vells entesos en experiència de la vida, sense carreres ni títols ni maldecaps que: mentre hi hagi burros, aniran a cavall!!

Us deixo aquí un vídeo del gran mestre Rubianes sobre el treball. El trabajo dignifica el coño de tu abuela, mamón! 

sobre la crisi... mmm, PARLEM?

Caòtic, però del revés. Això és el que veus quan busques feina. Exactament, cada vegada que entregues un currículum hi ha algú davant teu que també entrega un paperet ple de títols i coses d’aquestes que ara es porten. Això és el pa que mengem avui. Potser, la persona en qüestió, o jo, o el veí, no val una merda, però si tu tens títols aniràs llunyíssim. La febre de la titulitis, la febre del diner. De fet, aquest juny em volia treure d’una vegada el first però em van dir que valia vora els 200€. Permeteu-me semblar antiga: 30.000 pessetes! Que amb això dels euros ens van ben prendre el pèl. Que em facin parlar, i deixem-nos de tonteries, no? Doncs no. Avui dia ja s’ha acabat l’ofici de l’aprenent, avui dia ho has de saber tot en base a títols indiferents que et pagaran els teus papis. Doncs bé, ens trobem davant d’una gran massa que busca feina desesperadament; el sol està tapat mentre ens expliquem les penes.

15 de setembre del 2008. Tot va començar quan Lehman Brothers, un dels bancs més antics de Nova York, va petar. La crisi del crèdit i l’hipoteca va germinar, els bancs es van quedar sense liquiditat i amb molts pisos de gent il·lusa que havia cregut que aquell sistema podria haver funcionat. Gent il·lusa i bancs llestos. Aquests últims van deixar anar literalment els crèdits, és a dir, van atorgar hipoteques a clients poc solvents. Vulgarment, els bancs van vendre cotxes amb  frens trencats, i llavors els hi van oferir assegurances d’accidents... i a vivir la vida, que són dos dies!

Tot ve de la gran bombolla mundial, però aquí, per subnormals, ens ha afectat el doble. A qui? Als de sempre! Que malgrat la patacada, els bancs segueixen guanyant eh, i a sobre han rebut una forta dosi de diner públic així que quasi més bé que mai, tu. I d’aquesta manera, la corrupció segueix robant caramels a la botiga de barri. I et penses que aquests han anat a la presó? Perquè hi ha màfia per aquí enmig, deixa de somniar! Que són vampirs, vampirs del capitalisme. I res, tu, si al cap i a la fi no han fet res “il·legal”... així que tampoc poden ser castigats. Avanti! Passin, passin, que veuran el piset! Estafes legals, barra lliure per a tothom. Perquè el populaxo també s’hi va amuntegar en tota aquesta merda... El paleta del segon comprava el pis del tercer per vendre’l dos anys després i guanyar el doble del que li havia costat. Tot sense sentit, excepte el sentit de la bombolla especulativa. Ahí, ahí. Tot té un preu, amic. Doncs aquesta era el mecanisme de fa tres anys. I mentrestant, la política s’ho contemplava tot de reüll, amagava el cap sota l’ala, tenia por. Però... ben mirat, quina política? La política de les empreses i els bancs, desenganyem-nos, aquesta és la nostre política. Ells es seguiran enriquint, i nosaltres seguirem sent els pringats de turno que se’ns retallaran els sous i ens apujaran els impostos. Nosaltres som els que ens quedem sense feina, els que pararem l’altra galta, nosaltres serem trepitjats i nosaltres som els que ens agenollarem i recollirem els plats trencats de tot això... per garantir, submisament, que aquells encorbatats es segueixin engreixant de les seves pròpies mentides. Tot seguirà sent legal, però.

A UN RITME CAÒTIC.

[Truco l’encenedor perquè faci una llum de vertigen que em deixi encegada encara més estona de la que porto pensant en tu que n’és molta gairebé malaltís si ho exagero una mica i que la monotonia no ens atrapi si us plau si us plau ni que la costum ens faci traïdors del desig persistent que només demano que el vent solitari ens emporti com un gat salvatge d’aquells del Marroc per l’aire volant com coloms de colors sense pausa sense pressa com aquell vi dolç que té molta paciència i que es fa a poc a poc producte del temps en contacte amb aquella fusta en forma circular en espirals de passió salvatge al celler del paradís].

Remember this, dels Flying Pickets

Quinze anys després...

A l’obrir la porta de fusta que conduïa a casa meva, un conjunt de formigues vermelles em van pessigar el cervell. I és que, només tocar-la, vaig sentir que aquell gest l’havia fet infinitat de cops abans. Gairebé instint, moviment mecànic, estat de pura inèrcia. Maleïda inèrcia! Segur que Taylor m’hagués considerat un bon obrer... Sense dubtar-ho, doncs, vaig passar la mà a l’altra banda i vaig obrir el baldó. Un baldó rovellat rere la porta: són aquelles imperfeccions que trobes a les cases i que només les coneix la gent que hi viu. Encara me’n recordo, quan mon pare el va posar. Un dia la maneta es va trencar, es veu que era dolenta, i vam deixar un baldó que cada vegada l’havíem d’obrir i tancar, i jo em rallava, i mai el tancava i llavors la porta s’obria amb el vent i el gos sortia i els meus pares em rondinaven i cridaven enfurismats i em deien que no ho tornés a fer que el gos sortia i molestava als veïns i que no costava res tancar la porta amb el baldó. Ara, era com si tot fos idèntic. Era l’abans convertit en ara, una cosa molt rara. La part psicològica de tot plegat, fins i tot la meva, era exactament igual, només que tot s’havia anat atrofiant, fins i tot jo.

Vaig baixar les escaletes. Vaig tenir una època que cada tarda les saltava, i cada dia saltava un esgraó més, era el meu repte. Ho recordo a la perfecció; vaig arribar a saltar 8 esgraons seguits, que era el meu número preferit. El 9 era massa alt. Pujaves a aquell esgraó i era com si hi hagués molta més distància que del 7 al 8, i la por em paralitzava. Fins que va arribar aquell dia, el dia que no el vaig veure tan alt. Allà dalt, dempeus, flexionant les cames i escoltant el dimoni que em deia: Va, tonta, salta! I jo donava petits impulsos, contava fins a tres però no hi havia manera. Un, dos... ai, no, no, no. Un, dos, tres! Uf, no... un, dos, tres! Sí! Per fi!

Res, genolls pelats durant dues setmanes.

A la basseta encara hi havia aquells peixos vermells que compràvem a la botiga d’animals de Capellades, i que ens els posaven en una bossa de plàstic. Jo l’agafava fort, tenia molta por que caiguessin els peixos i es morissin per culpa de la meva negligència. El fet de deixar-los sense respiració em preocupava molt i no ho volia de cap de les maneres. Llavors sortia del cotxe disparada, amb les mans cansades d’estrènyer la bossa, i deixava anar els peixets i aquests es desfeien en aquella aigua verda pròpia d’estany de gripaus però una mica més neta. I jo me’ls imaginava que jugaven amb les granotes i que feien guerres amb aquells bitxos que la meva mare deia que es deien tisoretes, que tenien unes potes molt primes i llargues. Llavors jo els caçava, als enemics, a aquelles tisoretes, i els posava en un pot amb aigua i els portava al cole.

Ara, però, hi havia moltes plantes aquàtiques. Devien ser les que ma mare va plantar i que deia que mai sortien. L’aigua ja s’equiparava a la d’un estany verd ple de gripaus.

L’hamaca, allà al fons, estava coberta de fulles. Les vaig treure i m’hi vaig estirar. La imatge del cel, des d’aquella posició mig horitzontal, era molt similar a la de llavors. El contorn dels arbres era el mateix, tret dels núvols, que aquests sempre fan el seu camí. No tenen destí, ni final, talment com un cercle tancat, com un espiral inacabat, com un món que gira i gira sense mirar-ne el sentit. Dreta o esquerra, aquesta és la qüestió. M’hi vaig estar una bona estona, allà, potser deu minuts. Dreta o esquerra, tic, tac, tic, tac. Era com estar en una barqueta, sentint el moviment de les ones tot navegant per aquell passat que es va quedar fixat en un racó del meu cervell.

El nesprer, el noguer, el cirerer.

Els estius que feia molta calor, pujava als arbres del jardí, despullada. El nesprer era el meu preferit per a pujar-hi, perquè tenia moltes branques i era molt fàcil. Allà dalt menjava nespres, i tocava les fulles aquelles verd fort tan gruixudes. I agafava la mànega, després. Primer havies de deixar córrer una mica l’aigua perquè si no et cremaves: el sol l’havia escalfat tant que les primeres gotes bullien. I després era freda, tant freda que no notaves el sol que fins llavors havia estat d’allò més emprenyador, i l’agafaves, i feies formes amb l’aigua, que si ara una estrella, que si ara un cor. I cridava a ma mare, i li deia que em tirés des de la terrassa una galleda d’aigua, i me’n tirava una, i jo deia que en volia una altra, i ella em deia que ja n’hi ha prou, que no estem en un país per gastar aigua. Llavors pujava al gronxador del noguer. Em gronxava tan fort com podia i feia caure nous amb els peus. Pilotes, tot era ple de pilotes. M’encantava fer-les alçar, com feia algun jugador d’aquells que cobra tants diners per a fer-ho. I hi havia dies, que els veïns venien, fins i tot aquells alemanys de la cantonada, o una nena petita de dos anys que la cuidàvem com si fos la nostra filla, la Clàudia. I les flors del cirerer esclataven de goig, anunciant la primavera. I després arribaven les cireres, aquell cirerer era ple de cireres, no n’hi cabia ni una més. Jo me’n menjava moltes, fins que em feia mal la panxa.

Ara tot havia canviat, les fulles del nesprer tocaven gairebé el terra, i les heures ja començaven a pujar pel tronc. El noguer es recolzava amb les columnes de la pèrgola. Unes tempestes se’l van mig emportar, i aquest va caure però no del tot. Increïblement, l’arbre estirat, encara és viu. Unes branques van començar a créixer de forma nova, mirant al cel, i aquestes ara són gruixudes, substituint l’arbre vell que descansa estirat encara; és el seu descendent, en una mateixa peça. I el cirerer, pobre, aquest si que va morir. Es va cansar i ens va deixar. Encara recordo que a ma mare li va saber molt de greu, que se l’estimava molt perquè li havia donat el seu pare, el meu avi. Ara només hi havia el tronc, de record, tot remarcant que allà hi havia estat present, anunciant que la primavera arribava, rere l’hivern, any rere any.

Avui he baixat al jardí i hi havia molta herba. He decidit que ja era hora de fer neteja.

Quina olor d’herba acabada de tallar...