Remember this, dels Flying Pickets

Quinze anys després...

A l’obrir la porta de fusta que conduïa a casa meva, un conjunt de formigues vermelles em van pessigar el cervell. I és que, només tocar-la, vaig sentir que aquell gest l’havia fet infinitat de cops abans. Gairebé instint, moviment mecànic, estat de pura inèrcia. Maleïda inèrcia! Segur que Taylor m’hagués considerat un bon obrer... Sense dubtar-ho, doncs, vaig passar la mà a l’altra banda i vaig obrir el baldó. Un baldó rovellat rere la porta: són aquelles imperfeccions que trobes a les cases i que només les coneix la gent que hi viu. Encara me’n recordo, quan mon pare el va posar. Un dia la maneta es va trencar, es veu que era dolenta, i vam deixar un baldó que cada vegada l’havíem d’obrir i tancar, i jo em rallava, i mai el tancava i llavors la porta s’obria amb el vent i el gos sortia i els meus pares em rondinaven i cridaven enfurismats i em deien que no ho tornés a fer que el gos sortia i molestava als veïns i que no costava res tancar la porta amb el baldó. Ara, era com si tot fos idèntic. Era l’abans convertit en ara, una cosa molt rara. La part psicològica de tot plegat, fins i tot la meva, era exactament igual, només que tot s’havia anat atrofiant, fins i tot jo.

Vaig baixar les escaletes. Vaig tenir una època que cada tarda les saltava, i cada dia saltava un esgraó més, era el meu repte. Ho recordo a la perfecció; vaig arribar a saltar 8 esgraons seguits, que era el meu número preferit. El 9 era massa alt. Pujaves a aquell esgraó i era com si hi hagués molta més distància que del 7 al 8, i la por em paralitzava. Fins que va arribar aquell dia, el dia que no el vaig veure tan alt. Allà dalt, dempeus, flexionant les cames i escoltant el dimoni que em deia: Va, tonta, salta! I jo donava petits impulsos, contava fins a tres però no hi havia manera. Un, dos... ai, no, no, no. Un, dos, tres! Uf, no... un, dos, tres! Sí! Per fi!

Res, genolls pelats durant dues setmanes.

A la basseta encara hi havia aquells peixos vermells que compràvem a la botiga d’animals de Capellades, i que ens els posaven en una bossa de plàstic. Jo l’agafava fort, tenia molta por que caiguessin els peixos i es morissin per culpa de la meva negligència. El fet de deixar-los sense respiració em preocupava molt i no ho volia de cap de les maneres. Llavors sortia del cotxe disparada, amb les mans cansades d’estrènyer la bossa, i deixava anar els peixets i aquests es desfeien en aquella aigua verda pròpia d’estany de gripaus però una mica més neta. I jo me’ls imaginava que jugaven amb les granotes i que feien guerres amb aquells bitxos que la meva mare deia que es deien tisoretes, que tenien unes potes molt primes i llargues. Llavors jo els caçava, als enemics, a aquelles tisoretes, i els posava en un pot amb aigua i els portava al cole.

Ara, però, hi havia moltes plantes aquàtiques. Devien ser les que ma mare va plantar i que deia que mai sortien. L’aigua ja s’equiparava a la d’un estany verd ple de gripaus.

L’hamaca, allà al fons, estava coberta de fulles. Les vaig treure i m’hi vaig estirar. La imatge del cel, des d’aquella posició mig horitzontal, era molt similar a la de llavors. El contorn dels arbres era el mateix, tret dels núvols, que aquests sempre fan el seu camí. No tenen destí, ni final, talment com un cercle tancat, com un espiral inacabat, com un món que gira i gira sense mirar-ne el sentit. Dreta o esquerra, aquesta és la qüestió. M’hi vaig estar una bona estona, allà, potser deu minuts. Dreta o esquerra, tic, tac, tic, tac. Era com estar en una barqueta, sentint el moviment de les ones tot navegant per aquell passat que es va quedar fixat en un racó del meu cervell.

El nesprer, el noguer, el cirerer.

Els estius que feia molta calor, pujava als arbres del jardí, despullada. El nesprer era el meu preferit per a pujar-hi, perquè tenia moltes branques i era molt fàcil. Allà dalt menjava nespres, i tocava les fulles aquelles verd fort tan gruixudes. I agafava la mànega, després. Primer havies de deixar córrer una mica l’aigua perquè si no et cremaves: el sol l’havia escalfat tant que les primeres gotes bullien. I després era freda, tant freda que no notaves el sol que fins llavors havia estat d’allò més emprenyador, i l’agafaves, i feies formes amb l’aigua, que si ara una estrella, que si ara un cor. I cridava a ma mare, i li deia que em tirés des de la terrassa una galleda d’aigua, i me’n tirava una, i jo deia que en volia una altra, i ella em deia que ja n’hi ha prou, que no estem en un país per gastar aigua. Llavors pujava al gronxador del noguer. Em gronxava tan fort com podia i feia caure nous amb els peus. Pilotes, tot era ple de pilotes. M’encantava fer-les alçar, com feia algun jugador d’aquells que cobra tants diners per a fer-ho. I hi havia dies, que els veïns venien, fins i tot aquells alemanys de la cantonada, o una nena petita de dos anys que la cuidàvem com si fos la nostra filla, la Clàudia. I les flors del cirerer esclataven de goig, anunciant la primavera. I després arribaven les cireres, aquell cirerer era ple de cireres, no n’hi cabia ni una més. Jo me’n menjava moltes, fins que em feia mal la panxa.

Ara tot havia canviat, les fulles del nesprer tocaven gairebé el terra, i les heures ja començaven a pujar pel tronc. El noguer es recolzava amb les columnes de la pèrgola. Unes tempestes se’l van mig emportar, i aquest va caure però no del tot. Increïblement, l’arbre estirat, encara és viu. Unes branques van començar a créixer de forma nova, mirant al cel, i aquestes ara són gruixudes, substituint l’arbre vell que descansa estirat encara; és el seu descendent, en una mateixa peça. I el cirerer, pobre, aquest si que va morir. Es va cansar i ens va deixar. Encara recordo que a ma mare li va saber molt de greu, que se l’estimava molt perquè li havia donat el seu pare, el meu avi. Ara només hi havia el tronc, de record, tot remarcant que allà hi havia estat present, anunciant que la primavera arribava, rere l’hivern, any rere any.

Avui he baixat al jardí i hi havia molta herba. He decidit que ja era hora de fer neteja.

Quina olor d’herba acabada de tallar...