I el crit al cel neix quan fulleges virtualment els voluntariats que es poden fer a l’estiu i de cop et trobes que, i per ficar un exemple de tants d’ells, la vigilància de nens i nenes durant les hores que es troben dinant, és a dir, al menjador, és un treball voluntari. Si senyors, això ja és oficial, ens estem tornant tots bojos. Amb perdó eh, però aquí estem confonent significats. Una cosa és que ara tot déu busqui feina desesperadament i l’altre, i molt diferent, és que se’ns prengui per burros. O sigui, primer ens arrossegarem per trobar feina i si no la farem sense cobrar perquè som tan bones persones que no ens cal una compensació econòmica. Diners? Ai, què dius! Si la compensació la tindrem moralment i ens sentirem super bé (i super guais) perquè el treball dignifica! A la merda, home! El treball no dignifica, el treball no és innerent a la naturalesa humana, que treballem per poder viure, que és totalment una qüestió útil, hòstia. El tema del voluntariat és una altra cosa. Aquest tema és com molt discrecional i molt ampli; personalment, n’estic a favor, i n’he viscut forces experiències com per tenir la potestat suficient com per ara parlar-ne. Però el que no pot ser és això, que es sobrepassin les fronteres de la dignitat. I no et pensis eh, que a sobre ho argumenten! Amb l’excusa de la puta humanitat se’ns pren el pèl de mala manera. Els hi vaig enviar un mail, a aquests sonats dels menjadors, i els hi vaig dir que de què anaven i em van contestar que ells creien en el voluntariat. Au va! Que creuen en què? Ells creuen en la imbecil·litat de les persones! I ja ho deien ja, aquells vells entesos en experiència de la vida, sense carreres ni títols ni maldecaps que: mentre hi hagi burros, aniran a cavall!!
Us deixo aquí un vídeo del gran mestre Rubianes sobre el treball. El trabajo dignifica el coño de tu abuela, mamón!
1 comentari:
Certament, hi ha senyors que es dediquen a confondre: el temps lliure de les persones —en llatí «otium»—, de la negació expressa de la dedicació que hom fa d'aquest temps; tot donat lloc al temps de treball o «negotium».
El capitalisme —que intenta mostrar la seva cara més simpàtica per tal de no espantar-nos— ha intentat barregar els dos conceptes i sovint quan les partides pressupostaries de determinades activitats no arriben per pagar certs complements bàsics; com ara els sous de les persones que han de realitzar l'activitat concreta per tal que d'altres gaudeixin dels serveis.
A la fi, resulta que nosaltres mateixos formem part de problema i no pas de la solució, en el moment en què anem caient com soldadets de plom en mans d'entitats, associacions, escoles i fins i tot administracions públiques que confonen els límits d'allò que feia temps anomenàvem «decència humana».
Publica un comentari a l'entrada