0

Qui es va inventar que batent un òvul d’una miserable gallina se’n podria fer una truita?
Veus, això sempre m’ha encuriosit. Ahir estava fent precisament això, siguem sincers, batent la menstruació d’una gallina, i la dissolució d’ambdues parts, el rovell amb la clara, em va fer rodar el cap a mesura que anava remenant a polsos compassats i, com a conseqüència, hipnotitzadors (una cosa porta a l’altre). Aquell soroll al repicar contra el plat de ceràmica em foradava el cervell i a mesura que acreixia més m'incitava a seguir i a no despertar. El somni atrapava el malson! Realment, em feia ésser aquell utensili de la quarta dimensió. Jo, rovell i clara, ballàvem el so de la deslocalització més pura que cap nàufrag del passat havia sentit, per mirar el futur, a ulls de nàufrag, tot ballant la dansa de la gallineta cega.
Jo em decanto per fer-ho amb una forquilla, però ja aquell qui és va inventar un utensili ja preparat per això. De tant en tant m’agrada canviar de mitjans per comprovar que el resultat és el mateix i ridiculitzar una mica l’inventor. Perquè a mi m’agraden els inventors que no triomfen, i no els que triomfen. Ja m’imagino l’inventor d’aquest utensili (com no el faig servir no sé com es diu i us prego que no m’ho digueu i no em desperteu del somni), el dia de l’exposició, tot cofoi amb el seu nou invent per batre menstruacions. Quin honor, oi? Honestament, jo passo de col·laborar amb el seu èxit, és una estupidesa de les més grans inventades perquè amb una forquilla ja fas el fet i amb això només provoques l’arribada d’alienígenes (podent dir alienígenes perquè hem de dir aliens?), com a les pel·lícules que no saben trobar solució als acabaments. Què t’esperaves, graciós?
I el vi? Això ja és transcendental. És a dir, qui és el maco que va trepitjar el raïm amb els peus ronyosos d’un dia de sol? El procés de després, dius, mira, anar provant, anar temptejant la sort però... qui va ésser el friqui que va trepitjar el raïm aquell remot dia, gloriós per la seva existència? És que ja el veig, un anat d’olla amassant amb el peu el pobre raïm. Us imagineu, deuria flipar el raïm. Però què cony fots, boig? Que no em trepitgis! És que faré una beguda brutal, maco, calla la boca. Espontaneïtat, que és la mare de la ciència! O el primer que va mesclar el colacao amb l’oli. Fascinant. Quina brillantíssima idea. Veus, davant d’aquests prodigis no em queda cap altre remei que sentir-me una fracassada per no haver inventat res per l’estil, per ser una conformista amb el que hi ha i no deixar-me portar, més, per la meva imaginació. Néixer en un món nou, i tornar a construir-ho tot, em direu que no seria emocionant? Bé, sóc conscient que si passes em cagaria amb l’ara, quina feinada! Però seria una experiència del tot enriquidora i sé que en un futur, remot, on les gallines ja saben volar a altures inimaginables, quasi tocant l’espai, m’ho agrairia.
També podríem dir qui es va inventar el televisor, el mòbil o l’aire acondicionat però sincerament, no tenen tan mèrit. Aquests són uns cocos, uns empollons que no deixaran mai de fer càlculs fins a l’infinit. I l’infinit no existeix, ho sento! Així que jo em deixo portar pel colacao amb oli, el raïm i la menstruació de la gallina a veure si l’infinit (o el que és el mateix, el propi buit de l'espai) no em queda tan lluny. BUIT [...]
0

Porqué me da

1, 2, 3, 7, 8...

SENSE SENTIT ARTIFICIAL I ADÉU.
L’artificial ja se l’havien menjat en l’àpat d’ahir a la nit, que va ser tot un requisit, però que havien quedat més que tips i ja no volien repetir cap altre dia d’aquell invent que els precuinïstes mai sabrien fer. I ells què han d’entendre, de receptes de la memòria? Les cendres que van deixar a la nevera van acabar congelant-se per falta d’estimulació numèrica. Saps aquella sensació quan menges i avorreixes aquell gust? I penses, és que mai més. Doncs perquè te’n facis una idea, si fa o no fa.
Realment, el fa era la nota que em queia més malament. Era com repel·lent i un xic estúpid. No m’havia atacat mai directament, la veritat, però no hi trobàvem la sintonia. En canvi el do era un feliç de la vida, el re un espavilat i el mi un burleta. El sol, mare de déu, el sol era gras perquè li agradava disfrutar dels plaers i el la em jugaria encara alguna cosa que era de l’altre vorera. Ah, i el si! El si era un incomprès, no pas per mi sinó per les formigues. A voltes el recordo repenjat al pentagrama, acompanyat de silencis, murmurant i si això, i si allò altre...
Extermini massiu! A la paella! Que s’han pensat aquestes formigues, envaint el territori sense demanar permís? I a sobre, sense saber com han entrat! Em jugaria el coll que no hi ha cap forat, per molt petit que sigui. Almenys si ho sabés, podria atacar l’arrel que ja n’estic farta d’esporgar! I prometo a les estrelles que tota aquesta inquietud no és culpa meva, que tot aquest món està més o menys endreçadet, naturalment correcte, brutícia la mínima i justícia la màxima. Però elles, com soldats arrenglerats, no es paren a escoltar el so, o el si, només fan i desfan egoistament tot sota control, fugaç, passatger, 4, 5, 6...

HOLA!

I'M LOST.

I crec que no es mereix només sortir en el meu text de les cafeteres contradictòries. “Odio perdre coses”. No sabeu la ràbia que em fa perdre coses. En serio, és un sentiment d’indignació a tal extrem que si sabés on cony reposa la cosa perduda ja m’estaria bé que s’hi estigués allà, perduda, i us juro que no la tocaria. Au té, cosa bruta, estigue’t aquí sola si tan bé estàs, au, au, que a mi, pertinença per pertinença no em fa el pes! Jo vull (que no busco) aquell amor salvatge fruit de la passió de dues mirades juganeres que s’esvaloten quan la flama espatega ben amunt, quasi tocant el cim, observant com el gel regalima, ja aigua... traaaalaralalaaa! Doncs això, ho odio.
Però aquí no s’ha acabat la història perquè hi ha una cosa que odio perdre. Per sobre i per sota de tot, ho odio, m’és insuportable. Perdre El Tap del Subrallardor. Mira, només d’escriure-ho ja se m’incendia el pensament. Que injust, no trobeu? Perds el tap i l’altre meitat, de fet, la bona, es queda sense respiració. Ja no és per tu, perquè ves, un tap és un tros de plàstic que no té cap valor patrimonial que diguem, no és cap fortuna... és per l’altre! Només per solidaritat ja no hauria de fotre el camp, perquè i, n’estic més que segura, ho fa a consciència. Diu mira, a qui te quedas, yo me las piro i au, et deixa amb un pam de nas. I l’altre part, la pobre altre part, és queda esperant, melancòlica, somniant com hauria estat si... pam! Que trist! Això és dependència absoluta! Doncs sí, l’he perdut. I sí, efectivament, em cau millor l’altre part, el no-tap o com li vulguis dir. A part de ser més bona tia és la xixa i, què collons, que em passo la vida subratllant jo! Sóc una subratlladora professional, doctorada en ciències del subratllar exactes. Doncs he estat més de mitja hora buscant-la i, res de res, ni rastre del maleït tap, ni rastre de la maleïda màscara d’oxigen. És que això ja és brutal. A part de la solidaritat que hauria de tenir el marit amb la seva esposa o l’esposa amb el marit, o bé, el marit amb el marit o l’esposa amb l’esposa (crec que ja no hi ha cap més combinació possible) el súmmum dels súmmums és la perplexitat que regna mentre tu estàs buscant-la. Perquè estàs assentada a “x” lloc, perds una cosa al mateix “x” lloc, ho remenes tot, ho gires de cap per avall, o sacseges i rastre nul de la cosa perduda. Té tela, eh. Si això és normal, feu-m’ho saber que em retiro i deixo de subratllar d’una vegada per totes. I això que era una ciència exacta! Ja m’imagino el tap allà on siguis, oh pare déu, rient a ‘carcajada limpia’, bah! Ves a parir! És això que deia abans, m’agradaria saber només on és, i contemplar-ho i us ben juro que ja li podrien donar pel cul (que malparlada que sóc, no m’ho preneu literal!), que a l’altre part del subratllador, la bona, hòstia! li diria que jo et faig un “remendu” encara que no sigui doctora i només sigui subratlladora, que el tap t’ha fotut el salt més que segur però que de mitges taronges n’hi ha per donar i vendre (més per vendre que per donar) i que la independència és el camí a seguir, que aquí o allà i, de fet, a tot arreu, si no et mous amb independència no hi tens cabuda en aquest món de màscares.

Contradiccions o cafeteres (text sense fi...)

[...]

Si ara hagués de triar l’adjectiu que més sento a dir de mi, matemàticament, seria 'feliç'. Dic matemàticament perquè a vegades no s’adequa a la realitat. I tothom, ‘ah, és que tu ets feliç’ i jo per dintre pensant: 'si tu sabessis'. Quan era petita em feia molta ràbia que la sorra de la platja se’m quedés enganxada entre els dits dels peus però ara ja no. Sóc alta i m’agraden els macarrons. Sóc alta però no extremadament alta. Sóc alteta. I els macarrons, doncs sí, i si són gratinats millor. Ah, i em dic Anna i ahir vaig conèixer una nena que també se n’hi deia. Ah, i també era rossa. Perdoneu, sóc rossa. Ara ja us lliga tot, oi? Doncs això del meu nom, que abans pensava que era lleig, suposo que per la poca originalitat. Però cada vegada més, li veig alguna cosa especial al meu nom. I no sé què és, eh. Potser és que comença i acaba igual? Doncs quin avorriment! Però, i què, eh eh? Ara cada vegada es fica menys aquest nom o m’hagués pogut dir cafetera o, “no a la guerra”. Llavors potser és més original del què sembla. Vergonya no en tinc. O si. O no. Ara me n’adono que tot és relatiu, hòstia. Me la pela el què diu la gent, o no, o si. Vale, prou! Me la pela molt més que a la majoria, o almenys, això intento. Però m’agrada la roba. Ara s’ensorra el castell de sorra (ensorra la sorra), teòricament, caram! Però jo encara veig onejar la bandera al capdamunt. No s’ha ensorrat! no s’ha ensorrat! us ho prometo! La gent me la sua però m’agrada la roba. Les dues coses crec que van amb mi. I ara sé que algú podria dir que això no és conseqüent, però també me la sua, com la gent. Sóc forta i ara també podria fer l’o no, o l’o si. Però no el faré. Jo sóc més forta que fluixa, que això no treu que sigui sensible. Sóc sensible i forta. No ho sé si tot plegat lliga, però jo encara veig onejar la bandera. Hi ha temporades que m’agafa per menjar moltes galetes. Aquestes, les suco amb la llet fins que queda aquell punt dur i tou alhora i que, si t’arrisques i esperes més, es trenca i se’n va al fons del got. Quina ràbia, oi? L’hagués matat (a la galeta!). Però m’agrada arriscar-me i esperar el punt just fins que s’està a punt de trencar pel pes de la llet que duu però que finalment no es suficient perquè la puguis aixecar, sencera, i se’t pugui desfer a la boca. I quan vaig amb tren per no perdre'm el paisatge m'encantaria tenir un ull a cada costat per poder veure les finestres de la dreta i de l'esquerra alhora. I odio les generalitzacions però ara en faré una: Puta Igualada! I sóc totalment una 'ment inquieta' i, com em van dir l'altre dia, un 'desbarajuste'. Quines coses de dir, oi? Ah, me n’oblidava, sóc independentista... si, dels Països Catalans i de qualsevol territori que així ho decideixi (perquè li ho han de deixar decidir com a dret que tenim, col·lectiu i individual). Per què? Perquè em sento catalana i no espanyola i ara estem a Espanya i no em sento bé estant-hi, perquè no em sento espanyola sinó que em sento catalana. És un cercle lògic. Per fi m’ha quadrat alguna cosa! I m'encanta dir les coses en percentatge i dir-les en minuts com: 'vull 20 minuts de truita de patata, mama!'. M’encanta perdre’m pel món, pels carrers i places de ciutats enormes sense saber on és el meu destí perquè, ben mirat, no tinc destí. I llavors i, de cop, parar a algú... aquell algú que el teu instint tria... i preguntar-li, tot ensenyant-li el mapa: On sóc? I llavors t’assenyalen el mapa i et quedes tot parat del tros que has arribat a caminar. I m'encanta quan el meu pare demana un 'carejilloderon' i ho diu tan ràpid que sempre ho ha de repetir dos cops i quan ho repeteix, sempre, somriu i li fa gràcia. I sovint penso per què he nascut jo i no ha nascut un altre, o, per què jo vaig ser l’espermatozoide elegit. Vaig ser l’elegida de trilions de peixets com jo! Que realment guai. La paraula ‘guai’ la faig servir molt però no m’agradalagentguai. M’agrada dir “en fi” perquè sempre queda bé quan no saps què dir. Per tant m’agrada quedar bé millor que quedar malament però sempre que no em contradeixi amb el que pensi, que no vol dir que contradexi dos paraules del llenguatge, d’aquelles inventades per aquells espermatozoides ditxosos que van guanyar. Ah, i odio la paraula "colla". Ai, perdoneu! m’he prohibit esborrar, odio el significat d’aquesta que no la paraula, ai pobre! Odio tota mena d’agrupacions limitades. Odio la gent tancada i odio les ments tancades. M'encanta aportar coses noves als meus ulls. Ulls! Mireu el meravellós món! I que el meu pare em vacil·li amb les capitals del món i que quan li expliqui alguna cosa em doni com a sol·lució una 'dita' m'enamora... vale, vale! El meu pare és molt guapo! M’agrada anar amb cotxe sola, de nit, i escoltar la música que em ve de gust en aquell moment... parar les llums del cotxe i mirar les estrelles. Sé que és perillós però ho he fet més d’un cop, de dos i de tres. I quan era petita li vaig preguntar a la mama: 'Per què hi ha guerres? I la meva mare em va respondre que sovint era perquè es barallaven per trossos de terra.... i jo em vaig imaginar pilons de sorra i tots lluitant per a veure qui se'n podia quedar més. Ara em fa molta gràcia! Santa innocència... No m’agrada que només em funcioni un casc de l’mp3 i prefereixo engegar-los a dida els dos plegats i que dormin en pau (tot i que fa més de mig any que vaig amb només un... en fi!). Em sé totes les lletres de les cançons dels Esquirols i canto fogosament la cançó del ciclista de pega, que va donar una volta i va caure dins del fang, que es va fer un foradet al culet i que se'l va tapar amb un paper i en el paper i deia tot això. Odio amb totes les meves forces quan vaig passejant pel carrer i em trobo un gos i em segueix durant tot el recorregut perquè llavors penso que es perdrà i no sabrà tornar a casa i em poso molt nerviosa, però moltíssim i penso sisplau gos no em segueixis i torna cap a casa. I em fot molt fàstic quan l’Administració diu que tanquem l’aixeta mentre ens raspallem les dents i, mentrestant, ells, malgasten l’aigua regant la gespa a les entrades dels pobles. I em fan molta pena els arbres de nadal que els han tallat expressament per adornar però m’encanten els rams de flors. M’enamoren els cementiris però només els que tenen les tombes a terra... i si estan abandonats, i són super tètrics i antics, millor. Ah, i adoro els chatarreros, m’hi perdria remenant, ho reconec! I..i.i.i.i visca els bidets! Realment són molt inútils però jo em prometo que en tindré un "quan sigui gran". I m'encanta buscar al google el tractat de la comunitat europea i que em surti 'traumatisme craneoencefàl·lic'! Que friqui! I quan estic trista dormo de cara amunt i quan estic feliç de panxa a terra. Tinc molts somnis, però el millor és caure al buit i poder volar mentre caus... al buit! M’encanta quan em creuo amb algú i els dos volem sortir pel mateix lloc i ens estem dos minuts per veure quan finalment l’instint ens deixa seguir el camí, el meu. I sempre m’han fet gràcia les botigues de llums, on en trobes d’aquests de tota mena, encesos com bojos de dia i de nit, pobres llums... deuen pensar que estem sonats, oi?! M’agraden molt les tortugues però encara que m’agradin molt no n’he tingut mai cap. Em fa molt feliç escoltar la Rosana i detesto que se m'obri el moneder i totes les monedes caiguin al bolso... ni t'ho imagines. Bé, però millor que no que caiguin al terra.... sort que sempre hi ha un pitjor! M'emociona parlar de química i quan en parlo veig que tot el món és absurd i que realment tot acaba sent possible. Odio els xampús de Camomilla a mort perquè et transformen el color del cabell. I de gran vull ser defensora del poble, amb un vestit de zebra i treballant, a les hores lliures, en una fàbrica de boles de patata d’aquelles del menjador de la Universitat. Buf, que dolentes! Odio les injustícies, fins la mort, i quan en veig una, encara que no sigui del meu interès, m’hi foto pel mig, fins la mort... tant que no em sé contenir les llàgrimes. Encara recordo quan, entre una enorme aglomeració de gent que quasi no es podia respirar, hi havia un arbre que encara podia respirar menys... entremig de la multitud...i jo, veient el pobre arbre com estava patint per culpa dels estúpids humans que de tant en tant se’ns envà la pinça i decidim ‘aglomerar-nos’ uns a sobre dels altres, vaig cridar, amb totes les meves forces: ‘vigileu amb l’arbre!’...encara recordo les mirades snobs,... puta España! I encara que a l'inici de Pulp Fiction diguin que els massatges als peus sempre són especials és mentida! Al Parc de la Ciutadella un desconegut me'n va fer un i no va ser especial. O si? Adoro adormir-me als transports públics i quan hi estic, asseguda i amb els ulls tancats, només espero que aquell moment sigui interminable. Quan era petita adorava de mala manera estirar les cintes dels cassets,... ara potser també però ja no m’hi dedico (ja hi podria haver l'ofici!). I em fa ràbia la gent diu 't'estimo' abans d'hora! I m’encanta l’acuarius però ara ja en començo a estar cansada. Suposo que em passarà com les croquetes. Detesto veure dos nens petits fent-se un petó a la boca o com aquests fan petons a la boca al pare o a la mare. Odio els joguets amb piles dels nens que no paren de sonar i són super estridents. I un dia m’estava dutxant a Irlanda i el mànec del telèfon es va despendre del tubo i em vaig quedar amb el mànec i l’aigua no queia... òbviament! I va ser un fet que em va xocar molt perquè tenia a la mà el mànec sense aigua i no ho sé... va ser molt paranoic, moltmoltmolt. Odio els cutres que es pensen que el mòbil és un radiocasset i obliguen a escoltar la seva música a tothom. És impressionant sentir quan l'avió està a punt d'arrencar el vol, i corre per la pista, com un ocell tocant la primera llibertat... enfadat per haver estat tant de temps engabiat, se m'encén l'instint! I m’agrada portar la contraria però no ho faig expressament, ho faig perquè m’agrada, per tant, no ho faig expressament. M’agrada fer el tonto i el faig i me’n surto prou bé, però tampoc ho faig expressament. Reconec haver fet moltes bestieses però crec que és la gràcia de viure. Que la monotonia no m’agrada sinó que la detesto. I per mi l'èter és aquella substància màgica que forma el buit.... el buit, allà on no hi ha res, o potser hi ha 'buit' que ja és alguna cosa. I hi torno! Jo hi vull caure tot volant! I em va fer molta ràbia quan em van prendre les sabates a l'hostal de Cork, però moltíssima! I m'hagués encantat veure el lladre i veure com cony ho va fer, tant, que si ho hagués vist fent-ho ja hagués valgut la pena haver-me-les robat. Les discoteques m’agraden però trobo a faltar els concerts perquè m’agrada més el seu rotllo. Doncs això, que sóc extremadament polivalent i que tinc una aliena estima a La Gossa Sorda. Sóc rara, eh? No!! Sóc extraordinària perquè no sóc ordinària. Retallar noticies de diaris o fotografies de revistes m’agrada. Les guardo totes en una carpeta i no les miro més, però ho segueixo fent i ho seguiré fent perquè potser algun dia me les miraré. Tinc moltes idees descabellades però com sóc ultrament instintiva les segueixo. Idea -> resultat! I vull una persona al meu costat que em pinti amb boli bic per tot el cos perquè m’encanta el contacte del boli sobre la pell. I quan se m’acut una idea interessant me l’apunto al mòbil i potser tinc més de cinquanta missatges amb idees. I m’encanta exprimir i mossegar els fils que pengen del jersei perquè tenen un gust a suavitzant comestible que t’hi cagues. La persona que estimo i que trobo a faltar més al món és la meva àvia... i només em cal mirar les mans per recordar-la. M’encanta aprendre coses curioses i en general m’agrada aprendre. I quan era petita separava les mosques quan follaven i me les quedava mirant quan es fregaven les mans i m’agradava fer llistes amb paraules que comencessin per “ll” com llimona o lluç. Estar sola m’encanta però massa no, només una mica. Si, i només una mica però m’encanta. M’encanta el significat de la paraula ‘encantar’... no trobeu que és màgica? Hipnotitza! Hipnotitza el triple que la paraula hipnotitza. I m'encanta adormir-me sentint el soroll de la pluja encara que sigui hiper típic. I què, eh eh. A mi m'agrada moltíssim! I no m'agrada gens els pals de les piruletes que estan mal fets, molt mal fets, i se't desfan a la boca. I em fa molta gràcia els parabrises del cotxe quan van a tota merda, oi? Ieah! I es veu que quan era petita, estava al jardí i ma mare tallava l'herba, ella estava super enfeinada, suava i estava cansada, i jo va i li faig parar la màquina i li pregunto tota seria: 'mama, per què talles l'herba?'. Em mola escriure les paranoies que em passen pel cap i fer-ne metàfores que només entenc jo. Jo i cadascú, cadascú amb la seva interpretació. La cosa que em fa sentir més ignorant del món es buscar al diccionari anglès-català una paraula en anglès i no entendre el significat en català. És la polla! A ple hivern m'agrada sortir amb tirants al jardí i sentir aquell fred tan horrible per després córrer i seure al costat de la llar de foc. I sé que mai entendre quan he de 'push' i quan he de 'pull' però també sempre ho intentaré entendre. El meu número preferit és el 8 perquè quan tenia 6 anys el meu número preferit era el 6, quan en tenia 7, el 7 i quan en vaig tenir 8 em vaig cansar. Quan m’avorreixo encenc mistos i els apago i tot això per esnifar l’olor del fum lliure que surt del foc conservador. I sempre toco la pera però l'any que ve tocaré el violoncel, de nou, una altra vegada! I m'encanten les patates, les de bossa, i quan estan super recargolades són una obsessió. I odio a mort quan esta plovent i fa molt vent i el paraigües no s'està quiet, t'ho juro que el mataria a cops de puny. Viatjar crec que serà una de les coses que faré més tot i que també m’agradaria tindre una vida tranquil·la, amb una casa tranquil·la i una família tranquil·la. M’agrada això i m’agrada allò, no sé on aniré a parar. Quina emoció!!! Odio els calendaris que el primer dia és el diumenge i no em preguntis el perquè però trobo que el diumenge ha de ser l’últim. La meva frustració infantil màxima va ser mai haver estat elegida als zoo’s per a tocar un dofí. Vull anar al Camerun, a Nicaragua o a l’India i anar amb una moto per tot Sud Amèrica com el Che. I no és broma! I m’encanta quan sovint somnio coses sense sentit perquè em llevo tota exaltada i ric del què he somniat. No vull ser mai una maniàtica i agafar la forquilla de la flor, tot i que em fa riure i acabo barallant-me per ella. I visca el quién es quién i aquells hipopòtams que menjaven boles i que feien aquell soroll tan escandalós. M’emociono quan veig una ambulància amb les sirenes enceses perquè veig com tots els cotxes s’aparten i es solidaritzen i llavors somric. I visca els coloms que no són rates amb potes sinó coloms de la pau. I buf! Odio les gomes que no esborren però encara és més horrible quan no trobes la punta del celo. Sistema caòtic. M’encanta iniciar una frase amb “bé”. Així que: bé, vull disfrutar de la sorra que trepitjo, fer-ne un castell ben aaaaaaalt i ficar-hi una bandera a dalt de tot. I que no caigui, que no caigui mai... que la sorra, aquella que s'enganxada entre els dits, ja no em fa res!

[...]

ED [4], 234

2.
El menjar precuinat en sí no m’entusiasmava. Si no hagués estat pel fuet que vaig portar de casa se n’hagués anat de pet a les escombraries. Era una aixerreïda amanida d’espiancs.
El fuet, que va fer la funció de pa, em recordava a casa meva. Encara recordo l’obrir la porta i sentir aquella flairança de fusta barrejada amb un perfum propi indescriptible en paraules, només deduïble a la pràctica. Era el perfum de la meva pell. I no era res estrany, de fet, cada racó de món tenia la seva pròpia olor.
La mescla de l’amanida d’espinacs amb el fuet, doncs, atrapava el punt d’ebullició i em feia tocar el cim després de fer esbategar les ales efusivament per tal de sentir el ‘no sé què’ propi d’aquells éssers que caminen amb certa inquietud pel món.
En resum, la barreja de tasts feia que sentís un regust amarg al paladar i, instintivament, em fes pensar en la nit passada on en aquella cova rogenca vaig experimentar el significat de l’efervescència de l’amor. Amor o, potser, ni això.

3. Cansada d’esperar l’oportunitat, em vaig obrir pas entre la multitud. En aquest món ens hem d’aferrar a l’embranzida del moment i no deixar-nos dur per la inèrcia monòtona i repetitiva. Aquella gola de llop era a rebentar de gent. L’atapeïment em feia circular amb dificultat però vaig aconseguir arribar a la barra. El cambrer, sense deixar anar paraula, em va mirar les mans. Encegat en elles, em va dir que eren les més maques que mai havia vist. Vaig alçar-les a la llum dels meus ulls i vaig contemplar la vermellor que hi havia en elles. El contrast, a l’entrar, les va transformar fogosament en color vermell sangonós. La picor punxeguda del mateix contrast em feia sentir com si tingués milions de formigues entre els dits que em foradaven lentament la pell fins a fer-hi nius en l’interior. Em va donar una gerra gegantina de cervesa negra que em va fer necessàries les dues mans per sostenir-la. Les formigues em van ajudar. Abans d’obrir-me pas entre la multitud distreta, vaig apropar els llavis i vaig beure-me'n un glop; estava a punt de sobreeixir... que amarga! I que bona...



4. Ell era a la meva esquerra. La mirada de reüll només em servia per percebre els seus cabells. Aquell color terrós fluorescent barrejat amb el rínxol més superb de muntanya russa però capgirat, gairebé atrapant els tres-cents seixanta, deixava anar un caliu amarg, però bo. Nectari! Llavors em vaig girar de cop, donant un gir sobtat de coll que ningú al planeta Barruf se l’hagués imaginat mai i... els seus ulls!, els dos nius de mel, palplantats entre la foscor, fogosos com una serp de cascavell en un desert gelat, geladíssim, em miraven. De fet, res de tot allò hagués tingut sentit si no m’haguessin estat mirant. Llavors, em va deixar anar mig somriure, idèntic a la millor obra de Da Vinci però en versió cinematogràfica, i el joc ja va destapar-se per entrar a iniciar la marxa de les mirades. I un, dos...dos. I és que a mi, els espinacs sols no em tibaven gens ni mica!

L'EQUILIBRI DESEQUILIBRAT [3]

Cansada d’esperar l’oportunitat, em vaig obrir pas entre la multitud. En aquest món ens hem d’aferrar a l’embranzida del moment i no deixar-nos dur per la inèrcia monòtona i repetitiva. Aquella gola de llop era a rebentar de gent. L’atapeïment em feia circular amb dificultat però vaig aconseguir arribar a la barra. El cambrer, sense deixar anar paraula, em va mirar les mans. Encegat en elles, em va dir que eren les més maques que mai havia vist. Vaig alçar-les a la llum dels meus ulls i vaig contemplar la vermellor que hi havia en elles. El contrast, a l’entrar, les va transformar fogosament en color vermell sangonós. La picor punxeguda del mateix contrast em feia sentir com si tingués milions de formigues entre els dits que em foradaven lentament la pell fins a fer-hi nius en l’interior. Em va donar una gerra gegantina de cervesa negra que em va fer necessàries les dues mans per sostenir-la. Les formigues em van ajudar. Abans d’obrir-me pas entre la multitud distreta, vaig apropar els llavis i vaig beure-me'n un glop; estava a punt de sobreeixir... que amarga! I que bona...

[3]

Per veure 1 i 2: prinre