TRASLLAT ->

Ara cremo AQUÍ.

Petita Faye

La nena màgica que em va ensenyar a créixer, la que em va capgirar els colors fent del cel blau un de vermell intens, la que m’agafava de la mà i vorejàvem el camí que feien les formigues i la que em feia sentir l’olor a herba humida després d’una pluja d’hivern salvatge a Irlanda. La que em tibava la faldilla quan volia que l’alcés, la que em mirava i no ho deixava de fer, malgrat no em mirés, malgrat estesin tancats, malgrat la ceguera. La que trencava els núvols a pressió i en feia sortir el sol, en forma de raig, com de pluja, com de vent. La que durant 240 matins va saltar sobre el meu llit i em va despertar amb una veueta de fada dolça, una veueta acabada de florir, i jo que et collia, dia rere dia, i et veia créixer, lentament, i lentament t’estimava.

La nena màgica que tocava les meves mans suaument, tan suau, potser, com mai ningú sabria fer. La que em va encendre, la que em va il•luminar, la que em va fer imaginar com s’estima una mare a un fill.

La que em fa plorar quan la recordo... més que t'estimo, ja no puc més.

de les mirades (esbòs d'un projecte)

Sincerament, no te l’esperaves allà. Va ésser girar-se i veure’l, a darrere teu, a tan sols quatre passes. Era aquell noi que vivia just davant teu i cada matí us creuàveu per prendre direccions contràries: ell carrer avall i tu amunt, fins al metro. Aquell cabell arrissat, morè i els ulls d’un color verd bosc canadenc feien d’aquell estrany una combinació d’allò més irresistible. Encara recordo aquell primer dia d’un estiu plujós on va sortir de casa amb uns texans mig desgastats i una camisa de ratlles amb una americana negre a sobre. Vaig pensar que sabia combinar el que duia i que, malgrat la senzillesa, quedava elegant. Em va agradar. Cal dir, però, que el toc era una barba d’una setmana ben bona; bellesa masculina en essència.

Però no va ser fins aquell dia, en una cova fosca plena de gent tocada per l’alcohol i altres drogues, ell i jo. Tan sols una mirada per descriure tots aquells matins des d’aquell estiu de pluja. La seva retina es va petrificar en la meva i es van desfer plegades, barrejant-se fins a formar una massa que gairebé rascava l’essència homogènia, però amb uns grumolls clars que ens delataven com a intrusos de les nostres vides. Si hagués sabut córrer ho hagués fet, provar si s’atrevia a seguir-me a través de l’espessor d’aquella gent sonàmbula, però la por de no tornar-lo a veure en aquell estat em va fer estar immòbil tal i com si fos una estàtua de marbre.

Així que vam estar-nos tres cents segons despullant-nos en la distància i sentint el recorregut de les papallones en un cos ple d’explosions a punt d’estellar però retingudes tot esperant l’instant decisiu per sortir a la superfície en forma de foc. Llavors tot era aigua calmada tenyida de vermell, una espècie de llac ple de nenúfars per a solitaris amb canoes de fusta de pi. Tots els sentiments eren grans i forts, les pessigolles van esdevenir tremolors i les tremolors van esdevenir llàgrimes que no volien caure d’uns ulls a punt de deixar anar el tret final.

Com acaba? Acaba molt malament.

Que el infierno solo te quema cuando nunca el fuego te ha quemado.

Demonios, ESTOPA. ESTOPA ÉS MÀGIA. 

(ven te que te... vente, que te estoy esperando).

Ella i jo.

Com cada any que passa, el 25 de desembre te’n vas a Barcelona, a casa la tieta Beth. Omples la ment d’il·lusió i sospires fort tot pensant que hauràs de deixar un racó pels torrons quan et mengis la carn d’olla. No obstant, cada any és incomparable al darrer, i més incomparable si ho mires al cap dels anys. Recordes perfectament el sentiment que senties quan eres un bolet esquifit: Tu, tota embolicada per una bufanda de llana espessa i un vestit amb unes mitges grises que et queien avall i que et molestaven d’allò més, te n’anaves molt lluny de casa a una ciutat on tot era enormement gran i on tot estava il·luminat amb llums de colors i els teus ulls, humits pel fred, s’ho miraven tot com si d’una revolució es tractés. De cop, i acostumada a campar-la arreu sense cap preocupació, la mare t’agafava fort abans de creuar un carrer i et deia: Anna, compte! Això és Barcelona! I aquesta és la imatge que tens en ment d’una Barcelona gegantina, perillosa i interessant.

Obres els ulls i Barcelona és un lloc quotidianament màgic. Tot és al mateix lloc, simplement t’ho mires des d’una altra perspectiva. Els remolins del Gòtic, l’efervescència del Raval, la tranquil·litat de la plaça del Born... inclús la monotonia de l’Eixample té la seva gràcia, emmirallada en un progrés fictici i de quadricules a mig fer. Recordes i ets, ets i recordes. De cop i volta, la tieta obra la porta d’un pis tímid del carrer Aribau i et diu, mentre t’abraça: “No pares de créixer!”. Sorpresa, recordes aquella nena que cada any s’havia de canviar les mitges perquè les de l’any anterior li venien petites; llavors, sense que ningú et vegi, mires cap avall i ràpidament te n’adones que les mitges que dus, encara grises, ja fa tres anys que les portes. 

El degoteig constant en aquell punt del cervell et perfora els somnis.

Tornar-lo a veure et fa esborronar la pell fina d’una cara blanca com la neu. Tot és un retrocés, l’ahir infinit, el passat fosc i dens. Un vídeo rebobinat tan lentament que se't fa fàcil apreciar totes les escenes que van marcar un buit profund dins teu. Si t’hi fixes bé, pots arribar a veure infinitat d’instants: aquell petó amb gust de mel fruit d’una discussió anterior a un retrobament especial,  una mirada tendre després d’un matí de llençols, aquelles passejades pel bosc que hi ha al costat de casa teva on agafaves romaní sense saber que era espígol o aquells riures una nit d’estiu fred sota els plataners del costat del col·legi. Tots els records corren desesperats pel túnel d’un desig acabat i ara tan sols ets l’observadora d’una realitat passada i inexistent. Amb els ulls secs, ja, i amb un petit somriure als llavis afirmes poc convençuda que el futur anirà transportant el passat, ara present, per l’escala de l’oblit, fins arribar al núvol on les coses que il·luminen resideixen ofegades. Després, la boira fina s’endinsarà al món dels somnis per poder somniar-ho mentre dorms quan ja no hi hagi altre realitat que la llum d’un foc tranquil.


A tu. 

 Sea of Ice, Caspar David Friedrich.

mira el rellotge, I NO TE'L CREGUIS.

Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan -no lo saben, lo terrible es que no lo saben-, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia de comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

Julio Cortázar, again.

Aquest cop, he estat jo qui s'ha comprat un rellotge. Farta de la pressa, de la impuntualitat (o la puntualitat), farta del caotisme (encara que me l'estimo com res en el món), farta de tu, farta de la memòria i farta de la rapidesa. Aquest, però, d'agulles. Crec que és l'únic que acceptaria que acariciés el meu canell oprimit. Els digitals, exactes fins la medul·la on cada segon és del passat, on cada minut és decisiu, m'estripen la llibertat i m'arrosseguen fins morir.

El porto però... NO ME'L CREC, t'ho juro.

la sort no existeix, només el teu nom en forma d'estrella.

L’examen de demà no et venç; surts del soterrani que t’estreny les neurones a ritme homògraf, i et destapes. El carrer és fred, avui, però t’agrada sentir-te protegida sota una minsa bufanda i uns guants que et vas comprar per un euro i te’n van donar un parell. Les llums, quan baixes de l’autobús, són un incendi que, malgrat la pressa, te les mires i et semblen idèntiques a aquelles espelmes que l’àvia feia cremar quan havia de fer un examen, ara ja fa dies, per no dir anys. Perquè tingués sort, deia.

Seguim anant cremant...

"Los perfumes, los himnos órficos, las algalias en primera y segunda acepción… Aquí olés a sardónica. Aquí a crisoprasio. Aquí, esperá un poco, aquí es como perejil pero apenas, un pedacito perdido en una piel de gamuza. Aquí empezás a oler a vos misma. Qué raro, verdad, que una mujer no pueda olerse como la huele el hombre. Aquí exactamente. No te muevas, dejame. Olés a jalea real, a miel en un pote de tabaco, a algas aunque sea tópico decirlo. Hay tantas algas, la Maga olía a algas frescas, arrancadas al último vaivén del mar. A la ola misma. Ciertos días el olor a alga se mezclaba con una cadencia más espesa, entonces yo tenía que apelar a la perversidad –pero era una perversidad palatina, entendé, un lujo bulgaróctono, de senescal rodeado de obediencia nocturna-, para acercar los labios a los suyos, tocar con la lengua esa ligera llama rosa que titilaba rodeada de sombra, y después, como hago ahora con vos, le iba apartando muy despacio los muslos, la tendía un poco de lado y la respiraba interminablemente, sintiendo cómo su mano, sin que yo se lo pidiera, empezaba a desgajarme de mí mismo como la llama empieza a arrancar sus topacios de un papel de diario arrugado. Entonces cesaban los perfumes, maravillosamente cesaban y todo era sabor, mordedura, juegos esenciales que corrían por la boca, la caída en esa sombra, the primeval darkness, el cubo de la rueda de los orígenes. Sí, en el instante de la animalidad más agachada, más cerca de la excreción y sus aparatos indescriptibles, ahí se dibujan las figuras iniciales y finales, ahí en la caverna viscosa de tus alivios cotidianos está temblando Aldebarán, saltan los genes y las constelaciones, todo se resume alfa y omega, coquille, cunt, concha, con, coño, milenio, Armagedón, terramicina, oh cállate, no empecés allá arriba tus apariencias despreciables, tus fáciles espejos. Qué silencio tu piel, qué abismos donde ruedan dados de esmeralda, cínifes y fénices y cráteres…"

JULIO CORTÁZAR, Rayuela.

21 d'abril de 1907, Solidaritat Catalana guanya les eleccions.

"Les passions polítiques han estat ofegades com un no-res sota aquesta rierada patriòtica... Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s'alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d'ella més que un gran afany d'acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament". 

Paraules del poeta barceloní Joan Maragall, un 25 de novembre del 1905, després que un grup de militars de la guarnició de Barcelona assaltessin la redacció del Cu-Cut i de la Veu de Catalunya. 

 Manifestació per la Independència, 10 de juliol del 2010.

L'ARA ÉS EN BLANC I NEGRE.

LONDON, primavera del 2008.

Abans tenia la LUMIX, ara ja NO. 

Abans hi era JO, ara hi ets TU.

Abans i ara s'enfaden, es discuteixen fins que l'ara se n'adona que, per molt enfadat que estigui, no podrà fer res per canviar l'abans.

Assaltant gravetats a pas de cargol.

Avui és un d’aquells dies estranys. Un diumenge que et lleves a les vuit del matí ja podria ser-ne tot un detonant, però treure el cap per la finestra i veure un dia boirós, d’aquells de neu però sense veure les seves glorioses volves penjant del cel, ja ha estat estrident. M’he aixecat i he agafat la bicicleta. He recorregut tot Barcelona deixant anar l’aire calent provinent dels pulmons en una bufanda vella de la mare quan era més jove, d’aquelles que t’enrosques al coll com una serp a punt d’estrangular la seva esperada víctima i, finalment, després d’anar a olorar el mar –feia olor a musclos- , m’he enfilat amunt per la Gran Via fins arribar a petar a una plaça sense nom, allà on cada divendres agafo el tren que em porta fins al cau, aquell de la llar de foc al bell mig d’un oasis ennuvolat. Avui, però, no era divendres, sinó diumenge.

Durant el camí m’he plantejat moltes coses: per què el carril bici se’l passen pel forro, què se n’ha fet d’aquelles flors, per què només hi ha avis un diumenge al matí, què és l’amor i què carai tenen d’especial les sargantanes. Però, quan estaves a punt d’arribar a l’esperada conclusió, quan ja la tenies aferrada sota un puny gelat mig moribund de fred, se’t posa per davant un pamflet electoral que et fa esborrar els teus pensaments forassenyats. És la cara del President de Catalunya, Jose Montilla, tot untat de vermell i manifestant una “garantia de progrés” veritablement invisible a la davallada que estem vivint. Garantia de progrés? Sincerament, ets un primo, Jose. Aquí si que has demostrat que, com a mínim, se t’envà l’olla. Després, quan veig que acceptes fer un “cara a cara” amb el Mas quan prèviament només has fet que ridiculitzar-te segon si segon també, ja remarques que hi ha un problema de Comic Sans amb majúscules. És allò que ja et mires les coses amb altres ulls, que ja no fitxes a la primera i les il•lusions, malauradament, abans de viure-les, te les penses. Efectivament, doncs, el dia estrany és el dia de les eleccions.

Pujo al tren, vull marxar. Marxar que és fugir, que és obrir desenllaços i destapar introduccions guardades en caixes dels somnis, d'aquelles poc fugaces i que acaben amb un “per sempre”. Tan sols vols trencar esquemes. Però de cop, te n’adones que, com has estat fent sempre des d’aquell dia d’octubre quan el metge va gosar obrir la panxa de la mare amb una destral i, decidit, t’hi va treure malgrat els plors, segueixes trepitjant el terra, segueixes trepitjant el fang. La gravetat, aquella que se’t fa feixuga i maliciosa, és a hores d’ara molt més que irrefutable i el tren, un cuc ple de publicitat a les seves parets, no escala universos.

Així doncs, votes.

(Són la deu i poc d'una nit que segueix espessa. Diuen que el Montilla se'n va ben lluny. No vull pensar que n'arriba un de pitjor; francament, veure la dona del Mas, aquella "pepa pintorrejiada", com diria ma mare, m'ha fet venir arcades d'aquelles profundes).

2) Fruit de les contradiccions anteriors...

L'equilibrista no sabia com se’n podia sortir d’aquella maleïda història anomenada ‘existència’. La indecisió aquella que tan se’n reia ara el feia perdre’s, aquell anhel boig que el conduïa a passar per la corda sota un precipici de metres infinits, a hores d’ara era nul; un pessigolleig de sensacions que acaben en l’absurditat més profunda. Inconscientment, en forma de publicitat enganyosa, les coses que es feien en aquell sistema el van captivar de tal manera que cansat de tot plegat va decidir acabar amb el seu propi horitzó. Decidit, per fi, va agafar un paperet, el va doblegar fins que no va poder més i el va col·locar sota aquella pota de la taula que ja feia dies que ballava. De cop, la tremolor que havia conduit l’equilibrista a passar per la corda, aquell orgasme viu i intens que remarcava cada centímetre del recorregut, va passar a ésser una carretera pavimentada de tres carrils per banda. L’estabilitat va passar a regnar dins el seu propi cap però l'equilibrista, contràriament al que havia fet tota la seva vida, va morir atropellat per un transatlàntic.

 

3) CONTRADICCIONS

Blanc. Negre. Fer. Desfer. Fred. Calor. Introducció. Desenllaç. Viure. Morir. Enlluernat. Desenlluernat. Nòmada. Sedentari. Moll. Sec. Pujar. Baixar. Hola. Adéu. Centre. Perifèria. Ençà. Enllà. Hivern. Estiu. Somniar. Despertar. Ràpid. Lent. Estimar. Odiar. Pacient. Impacient. Fil. Agulla. Opac. Transparent. Rígid. Elàstic. Valent. Poruc. Pau. Guerra. Profund. Superficial. Encantar. Desencantar. Bonic. Lleig. Desmeravellar. Meravellar. Sol. Lluna. Físic. Psíquic. Protegit. Desprotegit. Matrimoni. Divorci. Ficció. Realitat. Policia. Lladre. Mar. Muntanya. Colonitzador. Aborigen. Coherent. Incoherent. Avui. Demà. Cargol. Femella. Ordenat. Desordenat. Emigrar. Immigrar. Dret. Estirat. Sí. No. Llop. Ovella. Esclau. Amo. Il·legítim. Legítim. Avantguarda. Rereguarda. Veritat. Mentida. Final. Principi. Desobeir. Obeir. Petit. Gran. Dia. Nit. Corrent. Contracorrent. Singular. Plural. Ric. Pobre. Convergència. Divergència. Coma. Punt. Obrir. Tancar. Fort. Fluix. Drama. Comèdia. Home. Dona. Essencial. Accidental. Extraordinari. Ordinari. Modern. Antic. Ennuvolar-se. Desennuvolar-se. Llarg. Curt. Estret. Ample. Col·lectiu. Individual. Enllaminir. Desenllaminir. Aigua. Foc. Guany. Despesa. Cor. Ment. Poble. Aristocràcia. Alt. Baix. Enterrat. Desterrat. Llum. Foscor. Nord. Sud. Càstig. Premi. Opressor. Oprimit. Culpable. Innocent. Difícil. Fàcil. Guanyar. Perdre. Molla. Crosta. Àfrica. Europa. Futur. Passat. Aspirar. Expirar. Conscient. Inconscient. Dictadura. Democràcia. Afinar. Desafinar. Caure. Aixecar. Ésser. Desésser. Selva. Desert. Immaterial. Material. Infant. Adult. Orientat. Desorientat. Salat. Dolç. Justícia. Injustícia. Amor. Odi. Creu. Ratlla. Congelar. Descongelar. Cobrir. Descobrir. Gos. Gat. Aparèixer. Desaparèixer. Cel. Terra. Soroll. Silenci.

O KAÒTIKA O RES.

:)

RES ETERN

Si no hi ha res etern, ni els calés ni la feina, ni els amics ni els amants, els somnis somiats, els moments viscuts, són com fulles al vent, se les emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a sofrir, tornaràs a plorar, tornaràs a sentir, tornaràs a somriure, tornaràs a somiar, i la lletra de l’himne, sobreviurà a la cançó, els petons robats, els tresors perduts, els oblidats, són com fulles que el vent s’emporta enllà i capriciós les fa tornar, tornaràs a mentir, tornaràs a pregar, tornaràs a creure, tornaràs a fer-ho veure, tornaràs a volar. Si no hi ha res etern, la ressaca de dia i la botella de nit, els somriures forçats, els sanglots fingits, són com paraules al vent, malentesos passats que arreglaràs qui sap quan, tornaràs a sentir, tornaràs a plorar, tornaràs a veure, tornaràs a viure, tornaràs a tremolar.

Tornaràs a tremolar, MISHIMA.

Empassa’t la saliva, em va dir.

Era un home amb un bigoti infinit, de mirada perduda i tot ell molt negre. No ens coneixíem –de res- però a l’instant em vaig sentir compresa per aquell ésser que s’acabava de plantar davant meu. Era massís, compacte, espès, atapeït, consistent i molt, molt dens. De sobte, aquella mirada perduda es va centrar en la meva –com si fos el primer cop que es dirigia a un ésser humà- i va deixar anar amb una veu esgargamellada com un formatge sec potser mig podrit: “Empassa’t la saliva, au va, i no oloris, acabo de ruixar el cel amb matamosques...”

Sincerament, aquell comentari em va omplir el cos de ràbia però vaig callar, me la vaig empassar. La paciència aquella que et va ensenyar i que tan poc va funcionar... una veu dins meu m’anava ametrallant: “aguanta’t, va”.

EL FEBRER HA MORT.

Com si mai abans l’hagués llegit, avui, de nou, hi he tornat: Lo mariner. Cada vers m’ha recordat quan amb un fil de veu, gairebé insonor, l’entonava: “A la vora de la mar, n’hi ha una donzella que en brodava un mocador [...]”. No m’ho devia ni plantejar, qui la va escriure o qui eren aquells dos protagonistes enamorats o què carai era l’amor, llavors; però aquell punt de nostàlgia tenebra que tenien els seus fragments m’agradava. Recordo el tros que més em feia tremolar: “[...] i amb el soroll de la mar ella es desperta. Quan ella s’ha despertat, ja no en veu terra […]”.  

Davant teu

Una flama en deixa anar una altre, com una cadena de diamants vermells i brillants. No saps veure on acaba una i on comença l’altra. Tot és una continuïtat fogosa, un remolí salvatge d’arenes movedisses, un desig persistent en el temps amb tan sols un nom rebotant a l’aire: present. Just en aquest punt és on es determina tot; la vida no té un altre fil que aquell, creia, només el present més poderós, la mà que estreny els llençols de bon matí, sense força però convençuda que després, fins i tot , els podrà estripar. Llavors, només calia esperar.

Convençuda que n’extrauràs alguna cosa més, no deixes de mirar-lo. Quin foc! Aquell planeta em captivava. De sobte, però, te n’adones d’una cosa. Aquelles substàncies que donen força a les flames, es perden amb el seu contacte: Les escorces del tronc, concebudes per a protegir, es desintegren. Els branquillons fa estona que s’han convertit en filaberquins prims i llargaruts fins que desapareixen en l’oblit. Les pinyes, bombes de l’amor, cremen esbojarrades pensant que ja no es pot tornar. Finalment, el tronc, espetegant de ràbia, resisteix com pot aquella calor inhumana, fins que aixeca bandera blanca i cau rendit, fuig, mor, marca aquell punt i final que acaba explotant boletes d’Homeopatia per tot arreu. El present ens deixa. Cal més combustió per a passar la nit...

La claror és tan estrident, tant, que costa fixar la retina a aquell sistema a pressió. Enlluerna tant! i com més troncs, més flames, i com més flames, més enlluerna. És una cadena de producció en massa que si prems l’interruptor d’off el desastre podria ser tal que només quedaria aquella substància del record: la brasa.

Tan sols per tornar a començar. Només una guspira per tornar-hi... dona’m la mà!

"Elige la vida. Elige un empleo. Elige una carrera. Elige una familia. Elige un televisor grande que te cagas. Elige lavadoras, coches, equipos de compact disc y abrelatas eléctricos. Elige buena salud, colesterol bajo y seguro dental. Elige hipoteca a interés fijo. Elige un piso franco. Elige a tus amigos. Elige ropa deportiva y maletas a juego. Elige pagar a plazos un traje de marca en una amplia gama de putos tejidos. Elige bricolaje y preguntarte quién coño eres los domingos por la mañana. Elige sentarte en el sofá a ver tele-concursos que emboban la mente y aplastan el espíritu mientras llenas tu boca de puta comida basura. Elige pudrirte de viejo cagándote y meándote encima en un asilo miserable, siendo una carga para los niñatos egoístas y hechos polvo que has engendrado para reemplazarte. Elige tu futuro. Elige la vida... ¿pero por qué iba yo a querer hacer algo así? Yo elegí no elegir la vida: elegí otra cosa. ¿Y las razones? No hay razones".