Ella i jo.

Com cada any que passa, el 25 de desembre te’n vas a Barcelona, a casa la tieta Beth. Omples la ment d’il·lusió i sospires fort tot pensant que hauràs de deixar un racó pels torrons quan et mengis la carn d’olla. No obstant, cada any és incomparable al darrer, i més incomparable si ho mires al cap dels anys. Recordes perfectament el sentiment que senties quan eres un bolet esquifit: Tu, tota embolicada per una bufanda de llana espessa i un vestit amb unes mitges grises que et queien avall i que et molestaven d’allò més, te n’anaves molt lluny de casa a una ciutat on tot era enormement gran i on tot estava il·luminat amb llums de colors i els teus ulls, humits pel fred, s’ho miraven tot com si d’una revolució es tractés. De cop, i acostumada a campar-la arreu sense cap preocupació, la mare t’agafava fort abans de creuar un carrer i et deia: Anna, compte! Això és Barcelona! I aquesta és la imatge que tens en ment d’una Barcelona gegantina, perillosa i interessant.

Obres els ulls i Barcelona és un lloc quotidianament màgic. Tot és al mateix lloc, simplement t’ho mires des d’una altra perspectiva. Els remolins del Gòtic, l’efervescència del Raval, la tranquil·litat de la plaça del Born... inclús la monotonia de l’Eixample té la seva gràcia, emmirallada en un progrés fictici i de quadricules a mig fer. Recordes i ets, ets i recordes. De cop i volta, la tieta obra la porta d’un pis tímid del carrer Aribau i et diu, mentre t’abraça: “No pares de créixer!”. Sorpresa, recordes aquella nena que cada any s’havia de canviar les mitges perquè les de l’any anterior li venien petites; llavors, sense que ningú et vegi, mires cap avall i ràpidament te n’adones que les mitges que dus, encara grises, ja fa tres anys que les portes.