El degoteig constant en aquell punt del cervell et perfora els somnis.

Tornar-lo a veure et fa esborronar la pell fina d’una cara blanca com la neu. Tot és un retrocés, l’ahir infinit, el passat fosc i dens. Un vídeo rebobinat tan lentament que se't fa fàcil apreciar totes les escenes que van marcar un buit profund dins teu. Si t’hi fixes bé, pots arribar a veure infinitat d’instants: aquell petó amb gust de mel fruit d’una discussió anterior a un retrobament especial,  una mirada tendre després d’un matí de llençols, aquelles passejades pel bosc que hi ha al costat de casa teva on agafaves romaní sense saber que era espígol o aquells riures una nit d’estiu fred sota els plataners del costat del col·legi. Tots els records corren desesperats pel túnel d’un desig acabat i ara tan sols ets l’observadora d’una realitat passada i inexistent. Amb els ulls secs, ja, i amb un petit somriure als llavis afirmes poc convençuda que el futur anirà transportant el passat, ara present, per l’escala de l’oblit, fins arribar al núvol on les coses que il·luminen resideixen ofegades. Després, la boira fina s’endinsarà al món dels somnis per poder somniar-ho mentre dorms quan ja no hi hagi altre realitat que la llum d’un foc tranquil.


A tu. 

 Sea of Ice, Caspar David Friedrich.