L’examen de demà no et venç; surts del soterrani que t’estreny les neurones a ritme homògraf, i et destapes. El carrer és fred, avui, però t’agrada sentir-te protegida sota una minsa bufanda i uns guants que et vas comprar per un euro i te’n van donar un parell. Les llums, quan baixes de l’autobús, són un incendi que, malgrat la pressa, te les mires i et semblen idèntiques a aquelles espelmes que l’àvia feia cremar quan havia de fer un examen, ara ja fa dies, per no dir anys. Perquè tingués sort, deia.
Seguim anant cremant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada