[MIRAMAR]

Llavors estava esperant a mons pares, asseguda al banc de la Plaça de Missa de Capellades. Un cop asseguda, em vaig descalçar. M’agrada molt anar descalça, em sento més salvatge, més lliure. Pum-pum, pum-pum, recordava el ritme del cor, i de com se’n riuen de Manuel Torreiglesias els d’APM. Qui espera desespera. Pum-pum, pum-pum. El rellotge del campanar marcava amb prou feines la una del migdia però l’ambient ja començava a despendre aquella olor forta de sopa amb carn d’olla, pròpia d’un dia festiu amb temps per cuinar. I jo que tenia gana!

El sol, allà dalt, etern. Els núvols anaven ensenyant els seus dots màgics de la seducció. De tant en tant tapaven al sol, provocant el dia i la nit en un sol dia, de dia. Al costat, reposava aquella motxilla de pell que el Marroc m’havia deixat per herència i a les mans hi duia uns quants papers arrugats en forma de con: el manual de les meses electorals per la consulta sobre la independència de Catalunya. I és que, com de costum, no paro massa atenció a les reunions i llavors no m’era de més fer-hi una ullada. I a tot això que havíem quedat a la una, i ja passaven deu minuts i no apareixien. Els faig un truc. Em respon mon pare amb el to burleta de sempre:

- Hola Anna, t’estàs esperant?

- Doncs sí papa.... on esteu?

- Estem a Igualada, que ta mare s’està emprovant uns vestits pel casament!

Ironia de la fina, la seva, oh, oh. És a dir, traduint-ho seria alguna cosa tal com: espera’t aquí tres quarts d’hora, xata, que això va per llarg. Qué dice usted? El vaig penjar sense més, quina barra tu! Allà, al mig de la plaça, no m’hi pensava quedar, massa rebombori. Em poso les avarques de qualsevol manera i me’n vaig a buscar algun lloc que hi hagi menys tensió que en una maleïda Plaça de Missa.

Vorejo el barret del Capelló. Sempre m’havia agradat sentir aquell vertigen sota els meus peus. Les alçades em feien ballar el cap d’una manera caòticament increïble. Em vaig parar, volia paralitzar el moment. La muntanya de Miramar, davant. Palplantada a la barana la veia mirar trista cap al mar. És la muntanya on cada 11 de setembre pujo a dalt de tot i la corono amb una senyera. Però estava trista, s’enyorava d’aquella terra d’abans. I és que havia de mirar massa lluny i la nostàlgia li pesava massa per atrapar aquells 50Km fins al mar. Em xiulava, em deia que abans no li calia girar el cap, que era suficient mirar endavant i deixar-se portar per l’energia d’aquella aigua al caure pel penya-segat. Tota l’aigua que sorgia on actualment hi ha la Bassa, baixava a corre-cuita per tota la plana i es deixava caure al buit en forma de cascada. I aquells éssers grossos com Tarzans i peluts, pescant al riu Anoia, llavors cristal•lí, observant fascinants com l’aigua es despenjava sobre seu fent cruixir les roques de Travertí i que finalment es despullava, lliure, al caure al riu...

M’estiro a l’herba, estava humida. Malgrat aquell sol, la pluja d’aquesta setmana encara residia ofegada a la terra, encara la podia sentir, s’olorava. Remeno dins la motxilla, a veure què hi ha d’interessant. Un encenedor, la càmera de fotos, un pintaungles fúcsia, un tàper amb truita de patates de fa una setmana, una Constitució de Catalunya promoguda per Carretero i... un llibre de la Llucia Ramis. Trio l’últim objecte. Aleatòriament, l’obro. Llegeixo: “Doncs jo vaig deixar la meva psiquiatra perquè només em repetia que he de veure les coses positives de la vida. No sé què es pensa, que no ho sé? Acabes creient que et retreuen la teva sort. Sé quines són les coses bones que m’envolten, sóc un artista. Però de vegades no em ve de gust veure-les. La felicitat no m’inspira”.

Pum-pum, pum-pum. Vaig tornar a mirar Miramar. Seguia allà, quieta, indecisa, pacient, trista. Llavors vaig entendre que l’endavant (que no el futur) era molt més gros que tota una humanitat junta enfadada entre sí.