ADVOCADA DEL DIABLE

-          Tens vocació?

Quin acudit de pregunta. Varis cops m’han preguntat si tinc vocació, o no, de ser advocada, o alguna altre professió d’aquestes que semblen obvies que has de tenir, si estudies la llicenciatura de dret. Avui mateix, a la classe de seminari de Dret Processal, han preguntat quants, de nosaltres, voliem ser advocats. I bé, potser més de la meitat de la classe ha aixecat la mà, sense dubte, quasi instintivament... que sí, que tenien clar el que volien ser i que, de retruc, tenien aquesta vocació que tan és necessària per garantir-nos un futur de segones residències. I jo... potser no cal ni que ho digui, que no l'he aixecada. L’he recolzat juntament amb l’altra, i he seguit mirant endavant, com havia fet fins llavors. No, no he mirat avall, com quan no saps una pregunta i la vista se’t desvia directament a les cuixes on tens recolzada la carpeta amb un full que omples amb gargots inútils. No, aquest cop no.

Aquesta gent, implícitament, diuen a crits que tenen vocació, és a dir, que se senten plenament capacitats per defensar tot el conjunt de residus legislatius que hi ha a l’Estat veí. Orgullosos i convençuts. Vaja, com a mínim n’has d’estar convençut. Després, si ho fas bé o no, ja dependrà de la vocació aquesta o aquella, de tenir bona oratòria, de saber argumentar, saber dir i saber deixar de dir. Però t’ho has de creure, n’has de tenir fe. Per mi, com per a ells, la pregunta també és més que òbvia. Jo vaig submergir-me en aquest caos per rescatar la idea més verge de justícia que, per cert, trobo que manca força. Diguem somniadora, endavant. Jo vull que m’ensenyin la balança, no el que ells, els que tenen vocació o el que això creuen, hi han posat a sobre, a l’atzar, per posicions polítiques, per diners... fent així, desnivellar l’equilibri que la justícia reclama, quasi sense respiració, asfixiada entre volums d’articles rovellats.

I sovint es confon, aquí hi ha el problema, entre justícia i dret. És bastant bèstia pensar que tots els que tenen vocació, creuen que el dret que tenim o, millor dit, que tenen (ja em vull desvincular, definitivament) s’equipara a la idea de justícia. Molt bèstia, de fet. Normal, ho és, que estiguem estudiant el dret que hi ha, què vols, tampoc puc demanar la lluna en un cove,  però m’impregno de ràbia al veure que hi ha aquesta defensa radical al dret, passant per alt tota mena d’incertesa que hi pugui haver, tota mena de dubte, tota mena de canvi. No m’interpreteu com si ho intentés desmuntar tot, no acostumo a ser catastrofista; sóc conscient que capgirar el món amb una sola volta de full no és factible, que tot és un procés, un desenvolupament lent. Que el principi d’incertesa és un dels trets característics de l’ésser humà, que sempre hi ha una zona fosca i, de cop, una llum que es dilata suaument sense deixar-nos veure amb precisió si allò forma part de la llum o de la foscor. L’error. Sempre hi ha error.  Però el que no pot ser és el que estem vivint, senyors. I menys, que hi hagi fidels defensors convençuts i orgullosos de tals creences. Una cosa és anar-se’n del sistema, fugir, i l’altre és haver-hi de participar. Arriba un moment que et plantes i fins aquí has arribat. Que encara tenim lleis vigents en l’actualitat que es van constituir en ple període franquista! Jo no puc tenir-ne vocació, ho sento. Si passen per alt aquella deessa anomenada justícia que amb mi no comptin. Bé, tampoc els hi deu pas interessar, que m’hi foti pel mig, total, tenen més de mitja classe disposada a sotmetre’s sota les seves ordres...

Reclamo que aquesta bella damisel·la s’imposi per sobre del dret, que el trepitgi, si cal. Que el canvi és possible i que així no anem bé.

Aprofito la imatge de la portada d'ahir del diari ABC. Ells, però, difamant, en defensa del dret rovellat. Per mi és ella, la reprimida, l'asfixiada. És la meva deessa, aquella essència que mai penso abandonar. Diguin el que diguin!