BUAAAAAAAAAAAAH!
M’encanta parlar amb desconeguts. Sí, vull dir, d’encantar. De fet, és un vici. Ho reconec, m’embogeix. Em va bé, se’m posa bé. M’entra. Em cau tan bé que m’hi estaria molta més estona, però em fa com vergonya. És el meu cel, un deliri. Em ve de gust, crec que sempre em ve de gust. M’agrada tant, eh, que fins i tot m’entusiasma i m’apassiona. Imagina’t. M’enamora, caic daltabaix, em captiva i, vermella, m’excita. Crec que la gent disposada a fer-ho, em cau amb gràcia, molta gràcia, em tronxo, m’encisa i em captiva. Em captiva de tal manera que m’enlluerno d’aquest encant tan màgic i desconegut. Desconegut i desvergonyit. Exòtic. Sí, i una mica descarat, m’atreviria a dir. És seducció, pur encanteri de serps. I pico de mans, perquè sóc feliç, i tiro confetti i bec, bec sense parar el cafè del rock’n’roll foraster. I em desfaig.
Però malgrat aquella fugacitat, coll avall encara hi era, com una pastilla de les que costen d’empassar. Un caramel immens, enorme. Molt animal, molt bèstia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada