Ets feliç? - Li va preguntar la locutora de ràdio a través del fil sonor que conduïa la veu d’un costat a l’altre.
Un punt i un a part que dictava la indecisió. Quants cops li havien preguntat el mateix i quants cops repetia, sense capficar-s’hi, afirmativament, un sí gegant?
Però aquest cop era diferent. Aquest cop no era un ésser de la seva mateixa espècie qui li feia la pregunta, mirant-lo intimidantment, pervers, prepotent, orgullós de ser humà sense saber que se sent no sent-ho. Aquest cop només podia palpar l’auricular del telèfon que l’àvia li havia deixat com a propietat el dia del seu adéu definitiu, fet un nyap però efervescent com el primer dia i una veu, anònima, potser imaginària, que li preguntava si era feliç.
Penja i se’n va al mar.
Atemorit, arraconat entre l’immensitat de l’oceà, si és possible, intentava trobar resposta: Nens corrent amunt i avall provocant un mullader que si no fos pel lloc, habituat a la humitat, seria declarat catàstrofe, eren uns dels paisatges de davant seu. Seguint el vent, també va veure aquelles dues gavines que jugaven intranquil.lament al so de les ones al xocar contra les roques. Aquells dos senyors de vora els setanta, caminant a pas de processor pels espigons, tèrvols, emboirats, mirant el cel esperant bonança, li feien aclucar els ulls. Una barca, la del paradís, solitària, marejada, nàufrega del passat. Un noi d’uns vint-i-pico, pensatiu, políticament reflexionant per què la noia dels seus somnis l’havia deixat plantat davant del cafè de l’engany i una petxina, rovellada, clandestina, nostàlgica memorant temps millors pero al cap i a la fi feliç, al pensar que més val sola que mal acompanyada.
Fins que va veure una elefanta. Bé, tot sigui dit, primer va sentir com s’apropava. Passos decisius, llampants, a so de canó. Per descomptat, l’ultim que feien era deixar indiferència. No s’ho creia o, més ben dit, no s’ho podia creure.
L’elefanta venia d’entre les ones, corrents. El so de les seves passes acompanyava el so dels vestits amb garlandes que duien les ones i feia, del conjunt, una orquestra sense nom. Sense nom i sense músics.
Allà, però, tot semblava que continuava igual. Els avis, el noi de vint-i-pico, la barca, les gavines i les petxines.
-Va, fes alguna cosa o t’esclafara! –Li va dir la ment, cansada del silenci que el deixava amortiguat ran la superfície.
Pero aquest cop no es va moure. Es va quedar quiet, silenciós, amortiguat, palplantat amb el peu dins la sorra, mentalment sentint-la, sensiblement pensant que, per fi, ja ho tenia clar.
I no es va despertar del somni. Tampoc es va morir.
L’ELEFANTA VA ALÇAR EL VOL I VA DESAPARÈIXER AL FONS DE LA REALITAT.
- Quin dia mes maco que fa, oi?
Un punt i un a part que dictava la indecisió. Quants cops li havien preguntat el mateix i quants cops repetia, sense capficar-s’hi, afirmativament, un sí gegant?
Però aquest cop era diferent. Aquest cop no era un ésser de la seva mateixa espècie qui li feia la pregunta, mirant-lo intimidantment, pervers, prepotent, orgullós de ser humà sense saber que se sent no sent-ho. Aquest cop només podia palpar l’auricular del telèfon que l’àvia li havia deixat com a propietat el dia del seu adéu definitiu, fet un nyap però efervescent com el primer dia i una veu, anònima, potser imaginària, que li preguntava si era feliç.
Penja i se’n va al mar.
Atemorit, arraconat entre l’immensitat de l’oceà, si és possible, intentava trobar resposta: Nens corrent amunt i avall provocant un mullader que si no fos pel lloc, habituat a la humitat, seria declarat catàstrofe, eren uns dels paisatges de davant seu. Seguint el vent, també va veure aquelles dues gavines que jugaven intranquil.lament al so de les ones al xocar contra les roques. Aquells dos senyors de vora els setanta, caminant a pas de processor pels espigons, tèrvols, emboirats, mirant el cel esperant bonança, li feien aclucar els ulls. Una barca, la del paradís, solitària, marejada, nàufrega del passat. Un noi d’uns vint-i-pico, pensatiu, políticament reflexionant per què la noia dels seus somnis l’havia deixat plantat davant del cafè de l’engany i una petxina, rovellada, clandestina, nostàlgica memorant temps millors pero al cap i a la fi feliç, al pensar que més val sola que mal acompanyada.
Fins que va veure una elefanta. Bé, tot sigui dit, primer va sentir com s’apropava. Passos decisius, llampants, a so de canó. Per descomptat, l’ultim que feien era deixar indiferència. No s’ho creia o, més ben dit, no s’ho podia creure.
L’elefanta venia d’entre les ones, corrents. El so de les seves passes acompanyava el so dels vestits amb garlandes que duien les ones i feia, del conjunt, una orquestra sense nom. Sense nom i sense músics.
Allà, però, tot semblava que continuava igual. Els avis, el noi de vint-i-pico, la barca, les gavines i les petxines.
-Va, fes alguna cosa o t’esclafara! –Li va dir la ment, cansada del silenci que el deixava amortiguat ran la superfície.
Pero aquest cop no es va moure. Es va quedar quiet, silenciós, amortiguat, palplantat amb el peu dins la sorra, mentalment sentint-la, sensiblement pensant que, per fi, ja ho tenia clar.
I no es va despertar del somni. Tampoc es va morir.
L’ELEFANTA VA ALÇAR EL VOL I VA DESAPARÈIXER AL FONS DE LA REALITAT.
- Quin dia mes maco que fa, oi?
3 comentaris:
Com l'etiqueta de la Coca cola!
e?
nyi!!
new blog!!!
Publica un comentari a l'entrada