Entre el magnetisme de les rajoles contraposades i la flor de la vida, aquella esfera lluminosa que s’entusodia a entrar a través del vidre tintat, m’espurnava. Aquell espai era pintat de roig però les rajoles de terra, contraposades, castigades, lluitaven per veure quina d’elles guanyava la posta de sol. Blanc, negre, blanc, negre. I asseguda a la tassa del water s’hi estava bé, i allí reflexionava sobre les estones d’espera i es proposava que a partir d’aquell segon, d’aquella milèssima exacta d’instant, la puntualitat regnaria en el seu pas.
Enxufats, magnètics, contraposats de cara a la paret, castigats, rondinàires. Rondinàires per això, perque els havíen castigat de cara a la paret, enxufats, magnètics. Connectats, ciberenganxats, electrocutats.
Vaig intentar desfer-me’n. Pero intentar foragitar la ment després de la possió màgica que havia begut aquelles nits de sentiments forts, se’m va fer complicat perqué les connexions, a part d’estar ciberenganxades i electrocutades, estaven enxufades, magnètiques i contraposades de cara a la paret, esperant aquell destí que s’amagava entre la boira que la precisa possió anava escampant a mesura que l’anaves digerint.
I com se’m resistia, vaig seguir la corrent. I com se’m resistia, vaig contar les campanades. I com se’m resistia, vaig perdre el compte, un altre cop, sí, un altre. De campanades no n’hi havia segona part.
Vaig empenyer dins, doncs, tan fort com vaig poder. Ja no se’m resistia, notava que era el seu fluxe, la seva autopista sense límit de velocitat, la senda que conduia al seu paraís, boig, palpitant d’alegria. Però melancòlic, melancòlic per aquell passat alcohòlic de passió de possió, d’estrelletes alucinògenes pervertint la ment amb nines inflables, lluminoses, d’or i de plata, posseïdes, hipnotitzades.
Fins que arribi el dia esperat. I no va ésser fins aquell dia que et vas adonar que vivies del record fantàstic d’un passat que ara ja havia quedat enrere, guardat en una caixa sense clau per poder tornar a obrir-la. I que ara, després de molt de temps, no sabies com retornar-hi, fantàsticament o no, tan se val, per poder obrir-la de nou, obrir la maleïda caixa. El dia de les frustracions, de les poques il.lusions. El dia del retrobament rutinari, esclau, persistent, obligat. Aquell era el dia esperat.
I no és que haguessis perdut la clau, no. És que va quedar dins de la caixa i, lògicament (per molt poca lògica que hi pugui haver aquí), no la van poder rescatar.
Enxufats, magnètics, contraposats de cara a la paret, castigats, rondinàires. Rondinàires per això, perque els havíen castigat de cara a la paret, enxufats, magnètics. Connectats, ciberenganxats, electrocutats.
Vaig intentar desfer-me’n. Pero intentar foragitar la ment després de la possió màgica que havia begut aquelles nits de sentiments forts, se’m va fer complicat perqué les connexions, a part d’estar ciberenganxades i electrocutades, estaven enxufades, magnètiques i contraposades de cara a la paret, esperant aquell destí que s’amagava entre la boira que la precisa possió anava escampant a mesura que l’anaves digerint.
I com se’m resistia, vaig seguir la corrent. I com se’m resistia, vaig contar les campanades. I com se’m resistia, vaig perdre el compte, un altre cop, sí, un altre. De campanades no n’hi havia segona part.
Vaig empenyer dins, doncs, tan fort com vaig poder. Ja no se’m resistia, notava que era el seu fluxe, la seva autopista sense límit de velocitat, la senda que conduia al seu paraís, boig, palpitant d’alegria. Però melancòlic, melancòlic per aquell passat alcohòlic de passió de possió, d’estrelletes alucinògenes pervertint la ment amb nines inflables, lluminoses, d’or i de plata, posseïdes, hipnotitzades.
Fins que arribi el dia esperat. I no va ésser fins aquell dia que et vas adonar que vivies del record fantàstic d’un passat que ara ja havia quedat enrere, guardat en una caixa sense clau per poder tornar a obrir-la. I que ara, després de molt de temps, no sabies com retornar-hi, fantàsticament o no, tan se val, per poder obrir-la de nou, obrir la maleïda caixa. El dia de les frustracions, de les poques il.lusions. El dia del retrobament rutinari, esclau, persistent, obligat. Aquell era el dia esperat.
I no és que haguessis perdut la clau, no. És que va quedar dins de la caixa i, lògicament (per molt poca lògica que hi pugui haver aquí), no la van poder rescatar.
2 comentaris:
És l'orgia del Windoooows!! ;)
hahaha multiorgiesmultiorgasmiques:)
alive inside!
Publica un comentari a l'entrada