Part IV. S/T. (Busca't...)

Vaig córrer sense parar. La mà agafava aquella pàgina amb tantes ganes que la suor regalimava fins arribar al colze. Tenia els ulls humits i els llavis inflats.
Després de mitja hora de córrer instintivament pels carrers em vaig parar davant d’un quiosc. Una noia estrambòtica en va sortir amb una revista d’aquelles que surten cada mil·lenni. Vaig entrar-hi.
La botiga semblava una conillera. Tots els avis feien el xafarder i comentaven la jugada del partit de la nit anterior. Quan vaig obrir la porta, miraculosament, el silenci va fer-se espai entre tant aldarull. Aquells avis amb veu estreta van deixar de parlar al mateix segon. Em va recordar un director d’orquestra. Em vaig fer espai entre mirades arrugades i encuriosides i, a la fi, vaig arribar al taulell. A darrere d’aquest hi havia un home d’uns cinquanta-bastants, bigoti inclòs i ulleres de cul d’ampolla. Em va mirar sense dir-me res, implícitament dient-me què volia. Realment no en tenia ni idea.

-Miri, sí... Que tinc aquest diari d’ahir...
- Sí, la portada de la Veu de Barcelona.
- Sí, i a les cartes al director he trobat un escrit que... bé, no l’he trobat, sinó que només n’he pogut llegir un tros. És a dir, l’he trobat però no el text complet perquè l’he agafat per no mullar-me, ahir va ploure molt i clar...
- Bé, noieta, tinc molta feina. Ben bé què volia?

Després d’haver reflexionat exteriorment, provocant un conjunt de frases inconnexes entre elles i una mica de ridícul d’acompanyament, vaig aconseguir deslligar els cables cranials.

-En guarda algun, de la Veu de Barcelona d’ahir?
- Osti, haguessis hagut de començar per aquí! Doncs no, se’ls acaben d’endur fa una horeta. Els diaris que no es venen es tornen a la mateixa impremta que els fabrica.

Vaig marxar fotent empentes. Vaig sentir lo injust que era la vida i potser sense motius. Des de darrere, alçant la veu més que ningú, vaig dir una frase que, després de dir-la, em va semblar del tot absurda:

- Ei, ha tirat avall el camió?

El ramat d’avis es va posar a riure i l’home que m’havia despatxat em va fer un gest indicant-me la direcció del carrer. El director va aixecar la batuta i la marxa Radetzki va començar a sonar. Vaig sortir com un coet i em vaig dirigir corrent carrer amunt, tal i com m’havia indicat el botiguer. Vaig córrer i córrer. L’Avinguda Valldaura es resistia i vaig haver de parar. Em vaig agenollar, desesperada. Les llàgrimes s’escorrien avall, sense traves. De cop i volta, una noia d’una edat similar a la meva es va acotar i em va atansar un mocador.

- Estàs bé?

Farta de comèdia vaig explicar-li tot, sense embuts. M’havia precipitat, les il·lusions em van menjar viva i els somnis em van vèncer... una altra vegada.
Em va fer seguir-la fins a casa els seus avis. Dos homes grans van obrir la porta, agafats de bracet, desconfiats. Quan van veure la seva neta va aparèixer el somriure més dolç del món. Els avis em van donar la direcció de l’impremta on van treballar de joves i em van explicar que els diaris que no es venien es retornaven allà i, un cop allà, eren trinxats per a fer diaris nous. Els hi vaig estar molt agraïda, vaig somriure i vaig marxar. Vaig arribar a la fàbrica amb un tres i no res; per sort, era a prop. Un gegant de formigó s’alçava als meus peus i una voleiada de papers formava part del paisatge urbà. Camions que descarregaven i que carregaven, obrers a punt d’entrar a la dura jornada laboral i obrers que en sortien per a seguir el caminet de les seves vides. Vides plenes d’il·lusions o potser desil·lusionats de la vida. Potser els esperava algú o potser no volien ser esperats. Potser no els esperava ningú i potser volien ser esperats.

Jo només volia acabar de llegir.

[...]