Part III. S/T (7 mesos i mig més tard...)

Pip pip pip! El soroll del despertador es feia esgotador. Ja érem a mig curs i encara no se l’havia canviat.
La rutina m’envaïa. Sempre era el mateix però hi convivia bé amb aquella quotidianitat, suposo que el cos se’m va adaptar al costum d’un dia rere l’altre: Et lleves, beus llet i te’n vas a fer camí.
Em vaig aixecar del llit i vaig anar directe a la nevera. Vaig obrir-la i vaig beure’n un glop. Era freda. Vaig baixar les escales a corre-cuita, de dues en dues, intentant atrapar aquells minuts que faltaven per no fer tard. Normalment la jugada no em sortia massa bé, sempre apareixia algun obstacle pel camí que em feia retrocedir la meva petita batalla contra el temps. Aquella persona que es col·loca palplantada a la banda esquerra de les escales mecàniques, aquell aparell llarg i estrident que s’envela quan tu acabes d’arribar a l’andana, aquella iaiona a pas parsimoniós que circula pel mig de la vorera, aquell inesperat semàfor que parpelleja quan estàs disposat a creuar la Diagonal,... com si el temps, fastiguejat de tant córrer, decidís detenir petits instants fent-te esperar en moments que voldries que fossin fugaços. Malgrat tot, sense pendre'n exemple, seguia actuant contrarellotge. Les classes havien resultat entretingudes. Dic adéu i em desfaig entre la pluja. Camino a pas lleuger, sota un diari que m’ajuda a sentir l’eco d’aquelles gotes fredes que venen de l’infinit. Me n'adono que caminar sota la pluja amb un diari al cap és realment màgic. Quan començo a notar l’aigua rere el diari, accelero el pas i m’endinso a la cova.
Abans de fitxar la targeta se’m presenta un home vell, tot xop, que em demana cinquanta cèntims. Primerament dubto, però la innocència em fa treure el moneder. Em diu gràcies, em fa mig somriure i se’n va a treure una tarja. Encara sort –vaig pensar- que no li he negat. Sempre m’havien dit que no en fes cas, que podia resultar perillós, però no m’he pogut resistir a la carona d’un avi desemparat davant un aparell estrident.
Recupero el ritme, fitxo i baixo escales avall. Un minut seixanta-set segons. M’assec i trec aquell diari moll que m’havia ajudat a no mullar-me. Quasi no hi puc llegir res, però amb esforç desxifro un petit article d’opinió que diu: [...] T’ha mirat i tu també ho has fet. Ell no ho ha fet abans, i tu no ho has fet després. Ho heu fet a la vegada, sense decidir-ho, junts, el pur inconscient dels dos. Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava... [...]
El paràgraf em deixa fora de sí. Volia continuar llegint però el text continuava intraduïble. Vaig aixecar-me, vaig arrugar el diari gairebé a cops de puny i el vaig llençar amb empenta dins les escombraries. Seguidament sento el brunzit de la màquina, m’aixeco i em disposo a aixecar la palanca. Em quedo quieta i retrocedeixo. Agafo el diari i pujo al vagó. Pròxima estació, Urquinaona.
Baixo una mica abans de la meva parada establerta per definició, i camino carrer Gran de Gràcia amunt, disposada a trobar alguna botigueta amb menjar precuinat. Les carmanyoles de la mare ja s’havien acabat i tenia molta gana.
La ciutat era transparent, l’aigua feia camí cap a l’embornal i es deixava caure, sense impedir-ho, totalment convençuda de voler submergir-se allà per arribar a l’infinit. La pluja havia desinfectat tota aquella acidesa que caracteritza qualsevol ciutat amb més d’un milió d’habitants. Respiro profundament i miro al cel. Veig l’esfera de llum que em mira. Li torno la mirada i somric. Mentrestant, en pur inconscient, rebota en la meva ment l’eco dels intèrfons del tren quan fan anar el “pròxima estació” com aquell qui no digués res, com si aquelles paraules fossin indiferents i com si una pròxima estació fos la cosa més senzilla del món.
He trobat una botiga de menjar precuinat dos carrers més avall de casa. Compro canelons gratinats i peix arrebossat per 5,70€. - Serà el meu diumenge - vaig pensar. De diners, doncs, anava justa, i m’havia d’espavilar amb l’escàs sou de servir nens repel·lents en un menjador d’una escola de monges. A casa s’hi estava bé. El sol entrava per la finestra del menjador i deixava anar resplendor suficient per no haver d’encendre el fluorescent. Mentre dinava, em passaven pel cap aquelles paraules de l’article del diari. “Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava...”. Lògicament m’havia fet pensar en aquella sobtada trobada ara ja feia set mesos. Entre batzegada i batzegada, aquells ulls, aquell somriure, aquella vermellor de les galtes, aquella bogeria...
Aquells últims mesos gairebé no hi havia pensat però l’article em va fer tornar a reviure el moment. Vaig agafar el diari i vaig endinsar-me en aquells mots desconeguts però alhora tan propers. Commoguda pel caliu de la situació, vaig arrancar la portada del diari i vaig sortir de casa d'una revolada. Llavors el temps no em retenia.

[...]

Per no perdre el fil: Part I, Part II

Desitjos

Dins teu hi ha el sentiment més sorprenent
que mai siguis capaç d'imaginar.
Tot el que busques, tot el que has cercat
durant tota la teva vida, sempre ha estat dins teu.
Però, sovint, mentre ho cerques, acabes
amb les mans buides perquè buscaves fora
quan el que és vertader és a dins.
Quan puguis mirar dintre teu, hi trobaràs la joia
que sempre has desitjat.






Com tu, iaia :)

"Chapeau"

Escrit d'Alfons López Tena, vocal del CGPJ

DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA DE CATALUNYA

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.
Salvo efusiones, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfons López Tena, vocal del Consejo General del Poder Judicial.

PS: El text està en llengua imposada perquè els conqueridors se'n donin compte (malgrat el dubte però sense perdre l'esperança).

Per traduir-ho aquí.

+Més info:
Dependencia o independencia de Catalunya

Cercle d'estudis sobiranistes

El què de les discoteques

Entre empentes, mosques i discoteca, vaig pensar.

 

A quarts de dues de la matinada arribes a la destinació esperada. Sempre et proposes arribar una mica abans però mai ho aconsegueixes, ja sigui per a o per b, que la “b” és que ara està de moda començar la festa tard i la “a” ja no me’n recordo. Quina colla de sonats!

Hi ha com cinc-centes persones fent cua. T’ho mires esglaiada i, fins i tot, te'n rius, com si no pogués ser que existissin tants borregos al planeta disposats a fer tal bogeria. Pestanyeges, obres bé els ulls i te’n adones que realment forma part de la crua realitat.

Desesperada, intentes marxar, però la mala consciència del "ja hi som” et col·loca, com aquell qui realment no vol, a la cua d’aquestes cinc-centes. Totalment traint els teus sentiments, acotes el cap i segueixes el camí dictat per la majoria. És indignació, el que se sent.

A la cua si està com una llauna de sardines, com si els de la fàbrica s’haguessin equivocat i n’haguessin ficat tres de més. Entre un i l’altre, a part de no sobrar-hi ni un mil·límetre, la pressió és tan elevada que quasi et deixen sense respiració. De reüll, ja que moure un dit és totalment impossible, pots arribar a veure una part de la teva amiga mig torçada i recargolant-se de patiment. Commoguda per la situació, crides i fas saber a tothom que la vida és injusta. Tothom et mira amb cara de fàstic com si fer cua d'aquella manera i per anar a aquell lloc fos el més normal del món. Estàs predestinat a avançar al pas que marca el ramat i no hi pots fer res, no pots deixar-te anar, no pots fugir, no pots buscar el carnet de cotxe a la bossa perquè la bossa està massa ensota o massa endarrere. -Bossa! No pateixis! Aviat s’acabarà el patiment i ja podrem entrar a ballar!- “Per ballar s’ha de patir”, supera, fins i tot el “per presumir...”. Tot plegat supera els límits del patetiquisme però seguíem allà, com autèntiques guerreres.

Al cap d’una hora ben bona, i després d’haver-nos colat ja que era l’únic mitjà per a sobreviure, veiem l'entrada. Els segurates o, altrament dit, aquells mastodonts amb cara de mala llet i de cervell minúscul, fan encarrilar el ramat per a pagar. Si, la cosa té gràcia! Et pensaves que sortiria gratis, tant patiment?

Entrem gairebé a les tres. Ens sentim les persones més felices i afortunades de l’univers. La nit és llarga, la música està de puta mare i l’ambient s’aguanta però ja arriben.

Ja arriben els moscardons. Són aquells éssers siderals que els veus venir d’una hora lluny, et creues la mirada de pura casualitat, perquè miraves en aquella direcció o perquè miraves l’horitzó de la puta caixa de sabates, i ja s’han pensat que t’hi declaraves! Fot gràcia, realment.

S’apropen i et miren amb cara de "gato salvaje". Tu, que no et talles ni un pèl, els mires malament. Ells no s’immuten i fins i tot s’han pensat que era una mirada d'allò més sensual. Llavors, et gires i comences a fotre cops de colze al ritme de la música. I, ei! Tampoc s’immuten. Per mi que els posa catxondos i tot. Llavors rius de desesperació, pensant com cony és possible tal grau d’idiotesa. Tot s’aguanta, fins aquí. De cop i volta, però, sents com una mena de fregament mal disimulat. Et toquen, em giro amb mirada assassina i el paio em diu qualsevol xorrada per cridar l'atenció com un: "Hola, donde estudias?"I ja la tens. El miro, me’n ric a la seva cara i li dic que no l’importa i que foti el camp. Ho aconsegueixo. Llàstima, però, que de moscardons n’hi ha més que de mosques a la merda i la nit és llarga.
Podria seguir amb el tema del guardarobes, l'euro de més que has de pagar pels cubates de redbull i els balls exòtics de certs personatges però ho deixaré aquí.

La nit va estar bé, malgrat tot!

Part II. S/T

Pip pip pip! S'obren les portes. Com cada dia baixo a Arc de Triomf i em disposo a atrapar les escales, una rere l’altre, abans que l’aparell dispari i m’endugui per davant aquell vent càlid tan empipador. Ho aconsegueixo com pocs cops, atrapo la sortida abans del llançament. Estic satisfeta per la feina aconseguida. Per fi veig la claror però no aquells ulls. Que ximpleta, què creia, que me’l trobaria a la sortida, esperant-me? Em vaig quedar una estona embadalida davant una morera. Un avi que caminava mirant el terra, tot concentrat, va alçar la vista i em va mirar sorprès. Jo vaig mirar-me l’hora. Eren les 8:56, 240 segons per començar la rutina de cada dia.
Vaig anar camí contrari al meu destí quotidià per atrapar el destí d’aquell dia. Sabia que era totalment impossible trobar-me’l, aquell noi, aquella espurna que no vaig saber encendre, però no vaig dubtar.
Aquella placeta m’agradava. Mig camí entre Arc de Triomf i Plaça Catalunya, amagada i vergonyosa com si volgués desfer-se de l’ambient de ciutat, coloms afamats, ombres denses i gent de totes les edats. Plaça Urquinaona. Em vaig asseure a un banc, al costat d’un home de color que tocava l’acordió. Em va mirar sense posar-hi èmfasi i va seguir tocant. El cor m’anava ràpid. Vaig observar la plaça, havien passat 15 minuts des de l’ultima mirada. Ni rastre.
Totalment enfonsada vaig recular. En aquells moments recordo aquella bullícia que em recorria tot el cos, com una nena petita que no sap el què vol i lluita per allò, allò que no sap. Barcelona era gran i nosaltres dos quedàvem amagats dintre d’aquella massa conglomerada. Arbres, edificis, asfalt, gent, coloms, flors, papers i acordinons. Semblava que no hi cabia lloc per a ningú més, cap espai per a nosaltres perquè tot ja estava construit. Era impossible.
Aquella tarda me la vaig passar a l’habitació, escoltant música i fent anar el cap. Estava força desanimada i no hi veia sortida al meu problema. Problema de connexions, problema adolescent, problema de destí humà o, vés a saber. Volia veure’l, era l’únic que volia en aquells moments. Vaig anar a dormir d'hora, quan el sol es despedia rere Montjuic.
Em va llevar el despertador del meu company de pis. Sempre l’havia odiat i sempre insistia perquè se’l canvies. Ell em deia que no, que aquell soroll estrident l’ajudava a despertar-se. Jo, en canvi, necessitava un soroll suau per a sortir dels somnis, aquelles visions imaginàries que sortien del inconscient sense trobar-hi un perquè, com de casualitat. Jo no hi creia en les casualitats, en aquelles coses que passen, continuen passant i, finalment, et despertes amb aquell soroll estrident del despertador.
Vaig palpar el cartró de llet que havia deixat la nit passada al peu del llit i vaig beure’n un glop. Era calenta.
Em vaig llevar d’un bot, i embadalida per l’efecte matiner, vaig anar trontollant cap al balcó. Vaig sortir i vaig respirar ben fort. Vaig mirar l’horitzó, el sol m’enfocava i no parava de mirar-me, com si tota la seva expressió, mitjançant la llum i la calor, es concentrés en mi, envermellint-me les galtes, no sé si per l’efecte solar o per la vergonya de tanta indiscreció.

[...]