[el tancar i obrir d'ulls]: Tomba la bala

Ja portava estona remugant sota els llençols. Estirava les cames i les tornava a arronsar; aquell clima angoixant m’absorbia, la teranyina se’m arrapava i no podia desempallegar-me’n.
A través de les escletxes dels porticons veia la llum tènue de les faroles d’aquell carrer on mai hi passava ningú. Era tard. Em vaig capgirar i vaig contraposar la cara amb el coixí. La respiració em va fer el salt i vaig girar la cara. No podia dormir. Vaig pensar que l'aroma de les espelmes de la nit anterior n'era la responsable. Instintivament, em vaig tornar a girar donant com a última oportunitat al cos per a desfer-se en el somni. Res, impossible. El meu cos era viu com una flama. De cop i volta el meu braç va alçar-se per a tocar alguna cosa però va caure repentinament sobre el cobrellit. Tantes nits plegats ja se’m van fer costum i ja no recordava què era dormir sola. Aquelles imatges d’ocells pidolaires i el t’estimo a cau d’orella de cada nit, en comptes de bona nit, m’era necessari. 

Les faroles del carrer es van anar apagant i el dia va créixer rutinàriament. No sabia ben bé si volia llevar-me o residir amargament sota els llençols però, sortosament, sempre m’acompanyava un xic d'esperança. Vaig posar els peus a terra. La catifa de l’habitació, però, no m’era agradable. Aquesta tenia un tacte arrogant d’allò més empipador. Vaig obrir els porticons. Desitjava trobar-me un dia radiant el qual m’il·luminés insistent per tenir la suficient força per córrer darrere seu però... però plovia i feia sol alhora. El temps va decidir tombar les regles del joc i posar en dubte la decisió que havia de prendre. Em vaig quedar mirant la pluja sota aquell sol esplèndid, palplantada, arrossegant l’angoixa i apuntant directe a l’esperança, esperant la revolució. Les llàgrimes em van recórrer el cos repicant al sostre de l’oblit. Tot era qüestió de punteria, vaig pensar.

Hassan el Hiry: Per què no em parleu en català?

Per a reflexionar...

Em rendeixo, renuncio, i la culpa és de tots vosaltres, i em refereixo als naturals del país, Catalunya. Fa uns quatre anys que visc aquí, quan vaig arribar no entenia l'idioma, ni el català ni el castellà. Primer al camp, després en un taller i ara en un restaurant vaig trobar feina per mantenir la meva família, dona, fill i filla. En sentir parlar el vostre idioma vaig intentar el més ràpid possible entendre'l i xampurrejar-lo, parlar-lo en la mesura del possible; i el mateix la meva dona i els meus fills que van a l'escola i els ensenyen a parlar i escriure i ho fan molt bé (em refereixo al català). Jo fixant-m'hi molt, i també la meva dona, hem intentat integrar-nos al poble a través de la llengua... Impossible! No ens deixeu. Intento atendre els clients que sento parlar en català en aquest idioma, i crec que no ho faig malament del tot, però ells em responen en castellà, hi insisteixo, fins i tot alguna vegada amb tota l'educació possible els he dit: si us plau, poden parlar-me en català, l'entenc perfectament, encara que no el parli correctament. Resposta: «caramba, vostè parla català?» I això m'ho diuen en castellà i continuen parlant-me així. I és clar, jo desisteixo, renuncio a seguir servint-los en el seu idioma.
A la meva dona li passa el mateix quan va a comprar, tots els que són catalans li parlen en castellà tot i que ella també s'esforça a respondre en català. I els meus fills, igual. A la classe, els professors els ensenyen majoritàriament en català, els meus fills el parlen ja perfectament com si fossin naturals d'aquí, fins i tot a casa ens ajuden i corregeixen el que pronunciem malament, ens fan de professors. Però ells només de sortir al pati o al carrer, els mateixos companys quan es dirigeixen a ells ho fan en castellà. Com pot ser això? Al restaurant hi ha tres diaris, un en català i un altre en els dos idiomes, però hi ha més preferència cap al castellà. El que només està en català, molts dies, ni l'agafen, i el mateix passa amb els esportius, n'hi ha dos en castellà i només un en català. Ningú mai no l'agafa, o quasi mai, només quan els altres estan ocupats.
Doncs bé em rendeixo, per què he de seguir esforçant-me a aprendre el vostre idioma natural si sembla que el menyspreu? Potser no tothom, uns quants segur que no. El veí que m'ha ajudat a escriure aquesta carta em diu que sent vergonya de no saber-la escriure en el seu propi idioma i ha hagut de redactar-la en un idioma diferent del que parlem ell i jo quan estem conversant, el català (perquè això sí, és dels pocs que he aconseguit que em respongui també en català). Ara bé, vull reiterar que m'estranya que m'insistiu tant perquè no aprengui el vostre idioma, penso que tots ens ho perdem.

Extreta: EL PUNT

(Ens deixem dur per la obvietat de que els ulls són els que miren)

Em va mirar amb aquells ulls de forma de tap de xampany vist en perspectiva cònica. La seva cua, enèrgica com un plat de llenties, es gronxava d’una banda a l’altre al ritme harmònic de la naturalesa. No sabia què em deia, només veia un cert neguit en les seves pestanyes bellugadisses, com si estigués mirant un centpeus embogit al veure aquella plataforma que s’eleva sobre seu, a velocitats d’impremta, i es desploma per davant seu sense cap mena de contemplacions, pobre centpeus!; i ella seguia amb la vista fixada en mi, detingudament sense moure aquella bola de vidre del color de l’argila, religiosament esperant algun comportament en mi que la deixés bocabadada. Jo quieta, no en vaig moure. Era allà, amb mi, quieta com jo, mirant-me.
Em vaig aixecar i me’n vaig anar disparada sense dir-li adéu; quan vaig tornar, encara em mirava. Em vaig enfadar amb ella perquè havia gratat les flors de la torreta perquè em trobava a faltar, però quan vaig tornar, encara em mirava. Me’n vaig anar de vacances a la Patagònia i es va posar a plorar. Quan vaig tornar, al cap de molt de temps, encara estava allà, mirant-me amb aquells ulls del color de l’argila i fent anar la cua de forma periòdica, a moviment de pèndol i intentant-me dir aquella cosa que a l’instant ja vaig saber entendre.

I em seguia mirant i mirant, i en aquell moment em va perjurar que ho seguiria fent sempre.

Gràcies Oneta.

NO ALS TRANSVASAMENTS

Ahir, abans de fer l’examen i per pal·liar el meu traumatisme nerviós encefàlic, em vaig enxufar als matins de TV3. El remei, almenys en aquest cas, no va servir per a transmetre calma al meu cervell, ans al contrari.
El tema del dia era la sequera que suposadament envairà la ciutat de Barcelona passat l’estiu. Els pagesos del Segre es queixaven del futur traspàs “temporal” que es vol fer del riu Segre (afluent de l'Ebre) al riu Llobregat.

Aniré al gra que estic submergida de feina i dic un gran “NO” als transvasaments com a regla general. Ni l’Ebre per les terres de Múrcia ni el Segre per Barcelona (Barcelona aquí, Barcelona allà, merda de centralisme!). Els transvasaments no són aigua clara, valgui la redundància. Primer de tot hem d'assimilar que el riu Segre no és el Danuvi. Van fins si es pensen que aquest, a part d’alimentar les boques d’aquelles terres (ja sigui literalment o per mitjà dels cultius) ens salvarà de la crisis aquàtica que estem patint. Segon, perquè els transvasaments són un mitjà psicòtic de repartir una substància la qual tothom vol, tothom necessita i tothom lluita per ella. Hi havia una vegada un dia que faltaria tanta aigua que jo faria una canonada que traspasses tot l’oceà pacífic (sí, no m'he equivocat, faria la ruta llarga expressament xd) i me n'aniria directament amb ella, subjectant-la per les espatlles, a Groenlàndia i, un cop allà, clavaria una palleta al terra gelat per relacionar l’aigua amb la canonada (i la palleta entremig) i, de retruc, evitaríem que els gels es desfessin perquè abans l’hauríem agafat nosaltres ahhhahhh!, no et fot! I tercer i últim, em nego a creure’m que un transvasament que comporta una forta depesa en inversió (a banda de l’impacte ambiental), només s’instal·li de forma temporal. Sembla que se’ns vulguin pixar a sobre, tu. I en Cuní, pesat com ell sol, anava repetint que “l’aigua és de tots” i que deixessin (els pagesos) de parlar en termes singulars. Bé, és obvi que l’aigua és de tots, només l’hem de gestionar correctament perquè és un bé escàs. Implícitament s’entén que la gestió correcte, com a pas previ (informo que actualment el pas previ no el tenim resolt), comportaria que moltes empreses (el màxim exponent xuclador del bé) s’haurien de conformar a utilitzar aigua ja feta servir o invertir en nous mitjans per a la reducció del consum d’aquesta. Posaré un exemple actual que veig que reflectirà bé les meves paraules: El gran complex lúdic-turístic que volen fer al desert aragonès dels Monegros amb varis camps de golf. I jo, pregunto: S’han begut l’enteniment? Primer ens van dir que ens traurien (sí, me la repenpimfla, parlo amb termes singulars) l’aigua de l’Ebre per a construir camps de golf a Múrcia, després que volen l’aigua del Segre per a la capital perquè aquesta pugui mantenir la gespa del parc de la Ciutadella i ara volen construir un complex monstruós amb varis camps de golf a un desert? Ho sento però no ho entenc.

Per tant, i fent un anàlisis a vista de satèl·lit, jo prioritzo la reducció de l’aigua a gran escala, que aquesta es centra en les empreses que són les principals xucladores. És a dir, que no ratllin dient que Barcelona es quedarà sense aigua a les aixetes, perquè això és una mentida com una catedral, el problema no rau aquí, tenim aigua de sobres per a cobrir totes les boques, el que no tenim és aigua per escampar a mansalva. I, si tan malament estem, que es posin a punt les maleïdes dessala-dores que fa temps que van predicant, collons. És que al final, sembla que no em vulgueu entendre! (Rahola dixit xd). Així doncs, de solucions, abans que transportar l'aigua d'una banda a l'altre del planeta com autèntics psicòtics, n'hi ha. Senyors polítics, ja som grandets, l’home del sac va marxar fa temps.

Tal i com diuen els companys del sud: "Lo riu és vida!"

Definitivament, l'ONU és una broma.

A veure si m’explico, o jo sóc una il·lusa (a banda de les il·lusions que crec que no van alhora malgrat la cançó), o realment la ONU és l’acudit més metafòric que s’han inventat per tal de provocar el riure esquizofrènic de la ciutadania.
EUA, després de ser atacat pels terroristes d’Al Qaeda l'11 de setembre del 2001, van desplegar l’operació contra el govern talibà d’Afganistan, en virtut de la legítima defensa.
Repassant els meus apunts, aprofitant que tinc l’examen de dret Internacional Públic II (no tinc altre remei que buscar-li una utilitat a la “pèrdua de temps”, ja que la meva ment quan tinc exàmens desvarieja a base de bé), la legítima defensa (regulada a l'article 51 de la Carta de l'ONU) és l’excepció a la norma general de prohibició d’ús de la força (2.4 de la Carta).
Si mireu l’article 51 referit a la legítima defensa (a sota hi ha el link per veure la Carta de l'ONU), aquesta només s’admet quan es tracta d’un atac armat a un membre de les Nacions Unides. I, què és un atac armat? Segons els EUA l’atac terrorista d’Al Qaeda que va produir 2.992 morts a coneixença, és un atac armat. Tradicionalment, veient la jurisprudència relativa al cas i les diverses interpretacions doctrinals que s'han fet, un atac terrorista no és un atac armat. La legítima defensa tradicional, doncs, opera entre subjectes internacionals (entre Estats), però els atacs terroristes normalment els realitzen els particulars no subjectes internacionals. Així doncs, s’ha d’atribuir aquest atac terrorista a un Estat per poder recórrer a la legítima defensa. No obstant, com queda palès, l’atribució de la relació significant-significat no està clara.
Un cop vist la relació dels fets amb els articles, passarem a veure, a grans trets, la coherència de l'actuació de l'ONU. Realment, és fascinant. Un cop ocorregut els fets de l'11-S, l'ONU va emetre la Resolució 1368 (2001) la qual esmenta que "decideix a combatre per tots els mitjans les amenaçes a la pau i la seguretat internacionals creades per actes terroristes". Bravo! Plas, plas, plas. EUA ja es veu amb la potestat (i, per tant, legitimitat) de fer esclatar una arma biològica enmig de l'oceà pacífic; tot sigui per combatre les amenaçes a la pau, vinga.
Així doncs, després de la immensa gravetat de l'expressió de la Resolució 1368, els EUA, sense el consentiment del Consell de Seguretat (organisme essencial, juntament amb l'Assamblea General, de l'ONU, estableix com a requisit clau per a realitzar la legítima defensa la seva supeditació) va envair Afganistan mitjançant l'ús de la força i va imposar un govern "provisional" per a regnar el territori, al·legant sempre, la legítima defensa.
A banda d'aquesta incongruència monumental referida a l'expressió, l'ONU, després dels atemptats i tota la pesca, va emetre més resolucions enfocades a restaurar el govern d'Afganistan, ignorant així, les il·licituds comeses pel gran gegant imperial.

No cal dir més, vaig a estudiar que això no s'acaba. L'ONU no deixa de ser un satèl·lit dels Estats Units, sense legitimitat pròpia i esclava d'aquesta. A la mier.

Links (la merda és que tot està en ecspanish):

- Carta de les Nacions Unides
- Resolucions enfocades a l'Afganistan i als atacs de l'11-S

Me de miedo el punto muerto,
y la marxha atràs,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.

Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.


Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.


Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.


Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.


Me entristecen quienes me venden clinex
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.


Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.


Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.


Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.


Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Ideario. F.M Ortega.
_______________________________________________


Stand by, Extremoduro

Eleccions'o8: Les ovelles no s'avorreixen

- Que ve el llop, que ve el llop!
I el ramat votà al pastor.











Putos borregos!
(Les ovelles no s'avorreixen)