(Ens deixem dur per la obvietat de que els ulls són els que miren)

Em va mirar amb aquells ulls de forma de tap de xampany vist en perspectiva cònica. La seva cua, enèrgica com un plat de llenties, es gronxava d’una banda a l’altre al ritme harmònic de la naturalesa. No sabia què em deia, només veia un cert neguit en les seves pestanyes bellugadisses, com si estigués mirant un centpeus embogit al veure aquella plataforma que s’eleva sobre seu, a velocitats d’impremta, i es desploma per davant seu sense cap mena de contemplacions, pobre centpeus!; i ella seguia amb la vista fixada en mi, detingudament sense moure aquella bola de vidre del color de l’argila, religiosament esperant algun comportament en mi que la deixés bocabadada. Jo quieta, no en vaig moure. Era allà, amb mi, quieta com jo, mirant-me.
Em vaig aixecar i me’n vaig anar disparada sense dir-li adéu; quan vaig tornar, encara em mirava. Em vaig enfadar amb ella perquè havia gratat les flors de la torreta perquè em trobava a faltar, però quan vaig tornar, encara em mirava. Me’n vaig anar de vacances a la Patagònia i es va posar a plorar. Quan vaig tornar, al cap de molt de temps, encara estava allà, mirant-me amb aquells ulls del color de l’argila i fent anar la cua de forma periòdica, a moviment de pèndol i intentant-me dir aquella cosa que a l’instant ja vaig saber entendre.

I em seguia mirant i mirant, i en aquell moment em va perjurar que ho seguiria fent sempre.

Gràcies Oneta.