dimecres, 22 d’agost del 2007

Residències mòbils o residenciesmòbils

Malauradament el futur progrés...

Sí, ben aviat veig un futur de residències mòbils. El món s’haurà desenvolupat immensament, infinitament, desmesuradament tant, que no puc trobar un sinònim per a expressar aquest progrés tan DESORBITANT que ho he de ficar en majúscules. I podràs introduir la teva ENORME casa en una càpsula minúscula i endur-te-la. Te l’enduràs al teu jet privat cap a un altre indret, estrany, misteriós i, com no, desorbitant.
Però ara no vull parlar del futur. Vull parlar del present que crec, malauradament, que ja tenim prou feina. Mòbils i residències o residències i mòbils. Ja ho diuen que el creixement desmesurat, infinit i immens no col·labora amb el real progrés humà.

Per una banda, les residènciess. Sí, els geriàtrics, que quedà més tècnic-cool. I n’hi ha un colló, per això parlo en plural desorbitant. Ara, la gent desaturada (d’atur) i saturada (de saturar), deixa els seus familiars, grans i que no valen per a res (això últim, molt qüestionable) enxufats en una espècie de guarderia per a gent gran. I ara no es que estigui en contra d’elles, exactament com em passa amb els mòbils, d’aquí el títol. Sinó que estic en contra del creixement aquest, o el progrés, si és el mateix, clar. Ara es veu que la gent té més feina que mai, carai, i no poden tenir a casa la persona que sempre els ha cuidat, que els ha donat tot el que necessitaven i, que bé, els ha parit. I allà, entre aquelles quatre parets, al menjador principal, aquelles persones que, amb, no dos dits de front, sinó, tres, passen el dia fent trencaclosques d’allò més patètics. I què deuen pensar, mentre el fan? Han passat la guerra civil, la mundial, la internacional, i, joder, tot el que faci falta, i ara, es troben assentats entre gent afectada psicològicament, gent també respectable però més d’acord d’estar al lloc on estan, fent un simple joc infantil. Quin respecte és aquest? I ja tenia raó, la meva estimada àvia, ja, quan anava a visitar tots els malalts i no tan malalts de la residència. Aquells, els de tres dits de front, estaven amargats i mai ningú els visitava, deia. Són una nosa, ara els vells, Anna. Quin MALAURADAMENT més gran que dic a la societat i com ho nego jo. I diuen que les residències són el negoci del futur. Del futur i, del progrés? No n’estic segura que ambdós paraules vagin juntes, de moment, ho nego.
I, per l'altre, els
telèfons mòbilss. Aquell aparell que fa tres dècades, encara no, no haguessin sabut dir exactament què cony és. I veus, arreu, tot de gent agafant, entre mà-orella, aquest estrany aparell el qual et pots comunicar. Sí, gran invent, si senyor! Encara recordo, abans d’embarcar per anar a Escòcia, allà, a l’aeroport de Barcelona, ai! Del Prat de Llobregat, els problemes que vam tenir i la sort de dur mòbil. Gràcies, senyor mòbil. Però, societat humana, no n’estem fent un gra massa? Reflexionem-hi.
L’altre dia estava al consultori mèdic culpa de dracs que treuen foc per la boca, o, pel cul! (sí, em basaré en exemples que crec que és la forma més real de plasmar la crua realitat). Tota la sala plena de persones, persones i MÒBILS. Potser, durant tota l’
estona que va durar la llarga espera, fruit del nostre progrés TAN desorbitant, aquell que dèiem, de la sanitat, van sonar una vintena de telèfons. I, la meva pregunta, o una de les meves, és: Quina diferència hi ha ara, respecte fa 20 anys, o 30? Estem més ocupats? Som més necessaris o, coneixem més gent? Què passa? Per favor, fem un elogi a la independència! Anem on anem estem o, podem estar controlats. Depenem exageradament d’ells, tan que molts de vosaltres, els que llegiu això, em llançareu els plats pel cap dient-me que si vols, l’apagues. Sí, però no ho faràs. Ja estem (parlo amb la primera persona del plural però no m’incloc, de moment), dependents d’aquest aparell i, si no el duem amb nosaltres, apagat o encés, tan me fot, ja ens posem nerviosos, com si ens faltes alguna cosa per a caminar, beure d’una font o, jo que sé. I, torno a repetir, què passa? Això és el progrés del qual parlem? Persones i mòbils ja es converteix en personesmòbils. És una unió que, mica en mica, a pas d’elefant, és més evident. Avui, els nadons neixen amb un mòbil sota el braç, sense saber que aquest és radioactiu.
Residències mòbils, és futur.
És progrés?
HO NEGO!

diumenge, 12 d’agost del 2007

HOMENATGE: Xirinacs, el nostre Gandhi a seguir


Ràbia, impotència...

Xirinacs te'n vas però deixes marca. Te'n vas, fart d'aquest món covard. Te'n vas encara que no hagis sigut escoltat per aquell que ho hauria d'haver fet (tothom). Te'n vas però deixes marca, Xiri.
Sí, sento impotència i t'admiro. T'admiro tant que t'envejo. I, t'envejo tant...

Seguirem les teves passes.

Gràcies!


En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies

en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,

estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!


ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007


diumenge, 22 de juliol del 2007

Part I. S/T


Tot comença quan veus un verd que et mira, bé, podríem dir que en són dos. Et miren discretament, sense voler-te destorbar d’aquell pensament teu, espontani com és i com sóc, un pensament submergit en el més llunyà dels mons…
I te n'adones, i els teus ulls xoquen amb els seus. T’ha mirat i tu també ho has fet. Ell no ho ha fet abans, i tu no ho has fet després. Ho heu fet a la vegada, sense decidir-ho, junts, el pur inconscient dels dos. Ara ja no es podia recular i rebobinar, ara ja havia passat i ja era massa tard, tot començava a córrer. Vaig pensar que podia ser una casualitat, una d’aquelles accions triades a l’atzar que succeeixen sense haver-hi res al darrere. Jo no hi creia en les casualitats, jo no hi creia amb la senzillesa de no trobar el perquè de cada cosa, i, per aquest motiu, jutjar-la de casual. Això em va fer sospitar.

Jo tenia curiositat davant les coses noves i m’agradava experimentar-les. Trobava interessant cada petit detall, estrany, diferent, peculiar... Tenia especial interès amb aquells actes imprevistos que passen, continuant passant, i, finalment, marxen. No ho entenia i, el fet de no entendre-ho, em tibava a descobrir-ho. Passa i, se’n va. I, per què ha passat?

Abaixo la mirada i aprofito per mirar-lo. És d’aquelles que t’atrauen només veure-les. És atractiu. Duia uns texans, una samarreta qualsevol i al darrere portava penjant una motxilla d’aquelles d’excursionista, com els hi dic jo. És alt i prim, ros i amb barba, també rossa.

Durant aquell trajecte en aquella mena de cabina en moviment, que s’envela de cop i fa estrebades sobtades, no ens vam poder deixar de mirar. M'empipava la força d'aquell aparell boig i estrident, com si ens estés dient que el temps passa, feroç i, ràpidament, que si refuses l'oportunitat, la petita oportunitat quasi invisible en els nostres ulls, ho perds tot. I ens continuavem mirant, sempre discretament i amb un toc de vergonyositat que ens deixava en evidència. Eren aquelles mirades tendres, fent mig somriure subtil. Era simple, era completament i exageradament senzill. Ens volíem mirar i ho fèiem. En aquells moments regia un ambient tens, alhora amb una especial essència que et feia seguir aquella espurna que ens anàvem llençant amb la mirada.

La màgia durava. Ell es va apropar i es va repenjar al meu costat. Jo notava la seva presència i em moria de ganes de llençar-m’hi. Però, el què vols i el què s’ha de fer o, altrament dit, el que el teu cap et dicta que és i que no és allò moralment encertat, probablement fruit de la societat, està a quilòmetres de distància.

Ell i jo. Jo i ell. Un al costat de l’altre, però quiets, jo pensant amb ell i, ell...també pensant amb mi, no podia ser d’altra forma. Era aquella espurna que havia sentit i que encara perdurava. És un sentiment indescriptible, és una sensació tan estranya notar que et mira, quan tu no li veus la cara... Se sent, sense veure-ho, extrany tot plegat.

En aquell moment, tot es va acabar. Es va parar aquell aparell llarg i estrident i es van obrir les portes. Ens vam mirar durant un temps. Pip pip pip. Va baixar. A través del vidre vaig poder sentir que encara em mirava, com si esperés alguna reacció en mi, com si desitgés que aixeques la cara i el tornes a mirar, per últim cop. Però jo no vaig poder. Jo no el podia mirar i quedar-me indiferent. Mai més ens tornaríem a veure...

Pròxima estació, Urquinaona.

Quan aquell aparell, tan familiar a hores d’ara i tan peculiar que se’m feia, feia uns segons, va reprendre la marxa, la realitat també ho va fer. Tornava a ser jo, sola, amb aquell pensament meu, espontani com és i com sóc, un pensament submergit en el més llunyà dels mons... Pip pip pip! Era ell, aquell ésser desconegut m’anava interrompent el viatge.

Hi era, el notava, el sentia, era dintre meu. Tot era qüestió de sentiments. Però al costat, a la realitat, hi havia una dona de la neteja, disposada a netejar totes les andanes.

Commoguda, vaig actuar infantilment, deixant-me dur per tota aquella situació. La dona es va girar i jo li vaig llençar una mirada amenaçant. Era indignant, jo no la volia tenir al costat. Ella me’n va clavar una altra que em va fer recular la batalla. Ho vaig deixar estar.

[...]

dilluns, 11 de juny del 2007

Parcialitat del Defensor del Poble, és injust!

ENRIQUE MUGICA DIU QUE LA PARAULA "NACIÓ" INVALIDA L'ESTATUT I ANUNCIA LA "DESVERTEBRACIÓ D'ESPANYA"
Sempre m’ha encuriosit la figura del Defensor del Poble. Quin nom, carai. Sembla un heroi amb capa i espasa. Doncs no, tu. Aquest té nom, és diu Enrique Múgica i, com a Defensor del Poble espanyol, defensa els drets fonamentals davant la inadequada activitat de les Administracions públiques, teòricament parlant.
Molt bé, un cop presentat em basaré en una noticia que he trobat que, sincerament i sense conèixer la figura a fons anteriorment, m’ha decebut força. Sí, ara digueu-me il·lusa.
Aquest senyor ataca fort contra l’estatut retalladíssim que està actualment al TC per encara linxarlo més. Esmenta, en el seu informe anual (29-5-07), que el terme Nació utilitzat a l'Estatut (article 1), no només tanca una inconstitucionalitat manifesta sinó que, a més a més, invalida gran part de la normativa estatutària. Ara hem veig obligada a afirmar que la paraula Nació es troba validada a la CE(títol preliminar, article 2), és a dir, està clarament dient que la CE és inconstitucional. També, a més a més, assenyala que no pot imposar-se el deure de coneixement d’una llengua diferent del castellà als residents de Catalunya. Per acabar-nos d’apunyalar, també apunta que el concepte de "llengua pròpia" és constitucionalment qüestionable i que se li doti d’una substantivitat jurídica superior a la del concepte “llengua oficial” per a pretendre justificar així una posició de la llengua cooficial respecte el castellà. I bé, podríem apuntar altres temes com ara la part del Síndic de Greuges al nostre Estatut, Múgica apel·la la Constitució (ara interessa), i apunta la rellevança del Defensor del Poble davant el Síndic, etc.
I ara parlo jo. Ara podria deixar anar la llengua i dir el què penso sobre les seves paraules. No vull tirar per aquí així que únicament diré que estic totalment en descord, òbviament, i que aquest, com tants d’altres, és un motiu més que fa encendre el foc.
Bé, on volia arribar, trobo del tot desorbitada la figura del Defensor del Poble. Aquest, segons el meu parer, no podria reflectir la seva opinió en un text formal, sinó que hauria de mostrar imparcialitat en tots els sentits. No pot ser que al Defensor del Poble se li vegi, a primer cop d’ull, el seu centralisme PSOE, tot i havent estat votat per majoria de les 3/5 parts de les Cambres i tot això que ara em sona a comèdia. El Defensor del Poble, donat la importància que li dóno, moltíssima, hauria de ser un òrgan encarregat únicament i exclusivament d’atendre als ciutadans que, veient el retrocés de la justícia, apunta per accedir a aquesta figura per tal de ser ajudada en la mesura del possible. És a dir, posem pel cas que acudeix al Defensor del Poble un ciutadà de Catalunya reclamant que ell ha accedit a un local públic X i no se li ha entès en el seu idioma, el català, llengua pròpia del Principat, miri els orígens, senyor. Davant d’això, es veu clara l’actuació del suposat Defensor del Poble. Actuarà espanyolment, tal i com ha fet constància a l’informe, clar i espanyol.
Cada vegada veig la independència com el camí encertat, aquest no ens duu enlloc, només fem que claudicar i deixar-nos trepitjar el què som i el què sentim. Si el mateix defensor del poble es delata, menysprea el nostre idioma i ho diu públicament! Era el que em faltava per sentir...

[i+]
(Obro la conya d'avui que ens ha fet passar una bona estona: Jo Defensora del Poble, amb cavall zebra vestit de playboy, i tu, Glòria, oferint-me ajuda amb el teu disparador de pinyols de cirera. Ànims, guanyaràs el concurs, n'estem segures! Pensa que podràs omplir un bon currículum i et podran agafar a la millor empresa del món, l'empresa de fer boles de patata. És la millor feina que et pot tocar en aquesta vida, i... què vols més!¿? xDD)

diumenge, 3 de juny del 2007

Quina vergonya!

Per flipar.
Josep Cunit, Pilar Rahola i tres votants de Plataforma per Catalunya, el nou partit racista i feixista.

Per veure el vídio complet (seria interessant ja que aquest només és un breu resum del final): http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/tvcServei.jsp?seccio=tvcat&servei=multimedies
(Títol: Per què van votar Plataforma per Catalunya)

No hi ha altre nom: Sou uns IGNORANTS.


dijous, 31 de maig del 2007

Benvingut al Paradís

Iep! Avui música!
Obrint Pas ha tret nou CD. Benvingut al Paradís no deixa indiferent. Us deixo amb una de les cançons, "Viure", immillorable!

Salut i sempre anirem, Obrint Pas!

dimecres, 30 de maig del 2007

Puta Erasmus. Quina excusa!

Avui estic indignada. Estic indignada hi he estat indignada durant tota la tarda, gairebé. Ho estic amb la societat que em rodeja i el sistema el qual estem i vivim, si es pot dir viure, d’això. Sí, i ara digueu-me exagerada, endavant!
Havent acabat dret Romà II el delegat (sí, és cursiva fruit de la poca democràcia que ha comportat la seva elecció) s’ha disposat a parlar. Ha dit que havia rebut queixes sobre l’ús del castellà a les classes i que es demanava l’ús del català. Recordo: Català, llengua oficial i reconeguda, també (el també m’agradaria suprimir-lo, però, malauradament , l’he d’enxufar darrere la paraula “català”, com si aquesta no pogués caminar soleta).
Bé, un cop sentides les paraules del delegat, la professora ha dit uns quants arguments, força pèssims, segons el meu parer, com ara el famós Erasmus ditxós, tu. Els nens arriben, venen per fer les seves enterteining parties i, nosaltres, la gent d’aquí, hem de fer totes les classes de l’any en castellà per ells, toca’t els collons. D’acord, he de reconèixer que hi cap la possibilitat que n’hi hagi que no vinguin a desfasar-se sinó al contrari, a aprendre. Aquests, però, considero que haurien d’estar informats que aquí, Catalunya, es parla el català i que, per tant, es trobaran les classes en aquest idioma. Potser s’ho pensen i se’n van a la ciutat imperial o, venen igualment (la majoria, la dificultat la tenen igual, tant en català com en castellà).
Tot i així, sé els motius pels quals no s'informa, reputació i negoci universitari, si senyor. Vinga va, no em vingueu amb aquesta excusa.
El delegat, després de l’incís tranquil·litzador que ha volgut transmetre la professora, ha fet votacions, ara a finals de maig (sentit?), per decidir si volíem fer les classes en català o, en castellà. És més, a dit que, qui estava en contra del castellà, literalment. Òbviament, resultat de la rapidesa i la poca base que tenia la situació la qual ens trobàvem, a guanyat el conformisme, que és més còmode i costa menys.
I jo ara, pregunto, per què s’ha de fer votacions? Aquí no hi ha d'haver opció. L’ensenyament s’ha de realitzar en català perquè és la llengua pròpia de Catalunya, Comunitat Autònoma dins l’Estat Espanyol amb característiques pròpies, culturals i històriques (dóno la definició legal, malauradament). No hi ha més aquí. Estic totalment en contra de realitzar votacions per motius tan rellevants com ara la llengua i els problemes que ha suportat i segueix suportant actualment, ja sigui d'integració o ja sigui d'acceptació.
A més a més, i, sortint del tema, considero que la manera la qual s’ha relitzat la votació ha sigut totalment errada. Així i, d’aquesta manera, contribueixes al naixement de confrontacions i particions dins d’una mateix grup de persones.

N’estic farta. Estic farta de ser d’Espanya, virtualment. Estic farta d’aprendre en castellà i de viure en castellà, en la inconsciència més pura de la societat.
Jo sóc catalana. Sóc catalana realment perquè ho sento. Què podeu dir, vosaltres, dels meus sentiments? Vull aprendre en català, el meu idioma. Vull ser jo, persona de Catalunya i viure-hi en ella, ella... ella i no pas una altre.

Feu i deixeu fer!

El sentiment continua brollant...