PUTA FAÇANA: VOLEM EL CANVI.

El sistema està dissenyat així, diuen aquells conformistes. Que no hi podem fer res, que tot avança beneficiant els interessos d’aquells peixos grossos que remenen les cireres fins a trinxar-les en un mar de suc, aquest ranci, oxidat i poc comestible. Gairebé com un suc de mandarina, quines idees! Que horrible! Mira que fer suc de manda… manda huevos! Que no som ni un gra de sorra, tio. O potser sí, però som sorra trepitjada, aixafada, calcigada, cremada, feta merda. Sorra en terrenys requalificats, a punt per construir-hi. Ja veus tu de què ens serveix ser un gra de sorra si…

Hi havia una nena super obesa. És a dir, que gairebé feia més d’ample que de llarg. Molt bèstia, potser sí, però ho he descrit gràficament. Pràcticament, vaja. Xocava a la vista, feia por a ulls ordinaris, a ulls conformistes en un sistema dissenyat “així”. Feia patir, com un bitxo raro, com un extraterrestre acabat de baixar de la nau, o pitjor encara. I ella amb l’autoestima a Pokón, al fons de la terra entre nucli extern i intern, en la zona de transició... Allà s’hi havia quedat, per no sortir-hi mai més. Tancada amb clau, amb clau i baldó, per extrema seguretat. Perquè el sistema li ha xuclat l’autoestima, li ha xuclat la persona. Amb el cor cremant, però, això sí. Cremant de ràbia, d'injustícia, de ganes de menjar-se el món a queixalades i engegar-ho tot a pastar fang. A matar a tothom amb espases especials, de l'espai, des de la nau, fugint d'aquest planeta d'escorces desnodrides, d'escorces trepitjades. Com més lluny d'aquesta quadricula millor, per ser lliure, per no sentir-se mai més claustrofòbica. Ja no hi haurà raó de ser-ho, perquè ja no hi haurà espais tancats, ni sistemes tancats, ni ments tancades. Tothom viuria segons el "jo". I què és el "jo", us pregunteu? Doncs ets "tu" sense tonteries, sense físics i sense façanes, sense simulacions, sense murs i sense construccions. Sense ossos, sense greixos i sense ulls. Ja no us caldria veure.

(Altra vegada, de nou, reflexions en època d'exàmens): La inutilitat vol véncer.

Et lleves, tranquil, com cada dia dels anteriors, i ets un tros de paper. Bé, matitzo, ets una simple partícula d’aquest “tros”, perquè, ja em diràs tu com cony t’has quedat quan t'he dit que, doncs això, que ets un tros de paper. Suposo que al dir-te “partícula” ja t’has quedat molt més alleugerit, oi?

Doncs, imagina’t tio, això és la hòstia perquè a sobre de ser una partícula d’un maleït (ja me’l carrego) tros de paper, et trobes situat, concretament, en una zona un poc (com diría la meva companya de Menorca) feixuga (sí, ella també utilitzaria aquesta paraula). Sí, ni més ni menys! T’ha tocat! Potser qüestió de sort (o mala sort) o simple probabilitat d’aquella intel•ligent de gràfics i pocions de l’experiència… Putes classes socials!
T’ha tocat. T’ha tocat ser aquella partícula dins d’aquell tros de paper. Paper format per molts altres papers (la probabilitat s’engreixa) i recollida en un espiral ben bufó que uneix el vincle matrimonial fruit de l’amor desesperat i poc convincent… perquè sí, perquè n’hi ha d’altres, de papers, i tots ballen i es mouen, i surten a caçar truites al riu Anoia. Coses de la raça humana. I tu, precisament tu, particuleta del meu cor, has anat a parar, matemàticament, a la punta esquerra d’aquest paper. [Atenció espectador (pista, piiiiiista!): sabeu aquelles llibretes que es poden arrancar els fulls? Doncs sí, la partícula, protagonista d'aquesta paranoia catedràtica, forma part de la part no-full, és a dir, aquell tros de paper que queda annexionat a l'espiral i que té ben poca utilitat. Ens entenem, ara, oi?] Quina mala baba, tu! Quina mala hòstia! Així que formes part d'aquell tros poc útil, o altrament anomenat (molt més dèspota), inútil. Tu formes part d’aquell tros de paper, partícula. Desenganya’t, ningú et vol i tothom t’utilitza (sí, d'útil i poc inútil). Perquè tothom busca l’altra part, la part útil, l’intel•ligent, la poc sensible. Tu formes part d’aquella tireta de paper desenganxada del seu espiral carnívor que va a parar a les escombreries, oblidada, perduda, miserable, INÚTIL. Si tens moltíssima sort, et reciclaran, i si et reciclen molarà un huevo perquè, deixeu-m’ho dir, potser podràs arribar a ser un post-it d’aquells fluorescents que diuen coses molt importants i molt útils, o potser, i amb una mica més de mala sort (però tot és millor que la vida que dus ara, filla) un kleenex de cel•lulosa ple de substàncies al•lucinògenes que van molt bé en època de costipats, que m'ho diguin a mi!

Però seguiràs sent una particuleta, diminuta i oculta, exiliada rere una paret sense finestres ni balcons, sense aire que respirar.

A rebentar-ho tot! Estigues orgullosa de ser qui ets, nena!

Esquemorament (una pedra a la sabata)

Feia dues setmanes que tenia una pedra a la sabata. Era petita, és a dir, no era massa gran i, sincerament, no em molestava.

Encara recordo el primer dia que la vaig notar. Ho he de reconèixer, em va fer ràbia! No em va agradar gens, vaig pensar: Què hi fas tu aquí? Com si d’entrada, m’hagués de molestar pel simple fet de ser una pedra dins d’una sabata. Estúpids prejudicis! Hi poden haver pedres, dins de sabates, maques, meravelloses, exquisides, no?

Com estava a la frontera entre molestar i no, mai recordava de treure-la. I cada dia, quan tornava a posar-me les piles, i les sabates, i sortia gairebé corrents cap a qualsevol lloc, la tornava a notar i pensava com n’era de despistada de no haver pensat en desempallegar-me’n, d’una vegada per totes, d'aquella maleïda pedra…

Fins que la rutina del pas a pas se’m va fer còmode. Notava que hi era i això em feia feliç. Hi era en una sabata, i no a l’altra, i m’agradava. M’agradava això, deixar una lliure i l’altra sotmesa al poder d’aquell gran diamant. Per res en concret, simplement per la gràcia de la diferència. Gairebé sempre, corria des dels dits fins al taló, com una rodeta de hamster, repetitiva, monòtona, incansable. Potser era feliç, ella, de canviar de medi, o potser infeliç de no ser-hi, en el seu niu anterior, tampoc m’ho vaig plantejar llavors. De fet, en aquell estat d’èxtasi, gairebé esquizofrènica, no em vaig plantejar res de res.

M’agradava cada vegada més. Fins al punt que, l’altra sabata (i, en concret, l’altre peu) estava gelós i tot era com una bomba perquè de cop i volta no vaig tenir suficient amb un únic diamant dins d’una sabata. Volia més diamants, dins de sabates, més cames, més peus i més cordons. Res era suficient per pal·liar el meu desig de tenir més. Era impossible posar-me una sabata diferent! Us ho podeu imaginar? No hagués tingut sentit. Va arribar el moment, doncs, que tot el que feia era per sentir-la, sota els meus peus, corrent a força de canó, bellugant-se com una truita a punt de ser caçada, sense contemplacions, cada vegada més segura de sí mateixa, com menys ho estava jo… i, de fet, era exactament així: ella anava guanyant terreny i jo l’anava perdent. Aquella dependència em conduïa a l’absurd però m’atreia, em perdia, m’enamorava…

Fins que, un bon dia, cansada d’aquell cercle tancat, viciós i amb molt poca resposta, em vaig estirar al llit i em vaig treure les sabates amb tanta rapidesa i poca gràcia que la pedreta va caure. Enbojida en un mar posseït i poc seu, vaig començar a buscar-la desesperadament com si sense ella no pugués continuar navegant per aquell indret… llavors fred, inòspit, sense haver-hi un fil conductor el qual seguir. L’interruptor es va fondre. Estava perdut, semblava mentida. Era jo qui no trobava llum en l’horitzó, en canvi ella, tot i no ser-hi, havia recuperat el seu estat anterior, s’havia deslliurat de la dependència que ens unia, era tot llum, perquè potser no va ser mai feliç o potser perquè… i això ho vaig saber després: “No li agradaven els desequilibris”.

Acabo de matar un bitxo d’aquells que fan tanta pudor.

Es pot dir o pensar coses i després arrepentir-se’n. Un canvia, així és la vida, evolucionem, madurem i inclús ens contradiem. Hem de poder evolucionar i per això necessitem el dret a l’oblit. És la possibilitat de dir algun dia: Em retiro del sistema.

(Edito: Totalment circumstancial)

/cor

El cor es va menjar a la ment. I no t'ho pensis, la ment també es va menjar al cor. I van quedar tips, a rebentar un de l’altre i l’altre de l’un.

Després d’haver-se menjat, no es podien ni veure, ni tocar-se l’esquena amb els dits dels peus, ni ballar aquell disc ratllat que feia tanta gràcia de sentir atabalar.

Ja no podien més. Els fideus sortien per les orelles i la sopa de peix d’aquells fideus cansats d’estar en remull regalimava longitudinalment fins a aquell punt fix, estàtic, assentat rere la finestra (sempre darrere, no sé com s’ho feia). Violent i valent. Insensible.
Potser no ho haguessin hagut de fer, de menjar-se un de l’altre. No s’haurien ni d’haver casat, ni conegut, ni res de tot aquell origen fix que ho desendollava tot.
Només ser tu i jo, d’una vegada. Cor i ment per separat, dividits, divorciats però companys de convivència, d'existència. L'ansietat de viure, l'inquietud d'ésser i tota aquella impaciència que els feia tremolar quan es miraven als ulls feia bullir qualsevol fruit que la natura generava. I, en contrapartida, l'arbre creixia.

Ara i aquí,

*******

a tu...

El maremàgnum de la felicitat

Ets feliç? - Li va preguntar la locutora de ràdio a través del fil sonor que conduïa la veu d’un costat a l’altre.

Un punt i un a part que dictava la indecisió. Quants cops li havien preguntat el mateix i quants cops repetia, sense capficar-s’hi, afirmativament, un sí gegant?
Però aquest cop era diferent. Aquest cop no era un ésser de la seva mateixa espècie qui li feia la pregunta, mirant-lo intimidantment, pervers, prepotent, orgullós de ser humà sense saber que se sent no sent-ho. Aquest cop només podia palpar l’auricular del telèfon que l’àvia li havia deixat com a propietat el dia del seu adéu definitiu, fet un nyap però efervescent com el primer dia i una veu, anònima, potser imaginària, que li preguntava si era feliç.
Penja i se’n va al mar.


Atemorit, arraconat entre l’immensitat de l’oceà, si és possible, intentava trobar resposta: Nens corrent amunt i avall provocant un mullader que si no fos pel lloc, habituat a la humitat, seria declarat catàstrofe, eren uns dels paisatges de davant seu. Seguint el vent, també va veure aquelles dues gavines que jugaven intranquil.lament al so de les ones al xocar contra les roques. Aquells dos senyors de vora els setanta, caminant a pas de processor pels espigons, tèrvols, emboirats, mirant el cel esperant bonança, li feien aclucar els ulls. Una barca, la del paradís, solitària, marejada, nàufrega del passat. Un noi d’uns vint-i-pico, pensatiu, políticament reflexionant per què la noia dels seus somnis l’havia deixat plantat davant del cafè de l’engany i una petxina, rovellada, clandestina, nostàlgica memorant temps millors pero al cap i a la fi feliç, al pensar que més val sola que mal acompanyada.
Fins que va veure una elefanta. Bé, tot sigui dit, primer va sentir com s’apropava. Passos decisius, llampants, a so de canó. Per descomptat, l’ultim que feien era deixar indiferència. No s’ho creia o, més ben dit, no s’ho podia creure.
L’elefanta venia d’entre les ones, corrents. El so de les seves passes acompanyava el so dels vestits amb garlandes que duien les ones i feia, del conjunt, una orquestra sense nom. Sense nom i sense músics.
Allà, però, tot semblava que continuava igual. Els avis, el noi de vint-i-pico, la barca, les gavines i les petxines.
-Va, fes alguna cosa o t’esclafara! –Li va dir la ment, cansada del silenci que el deixava amortiguat ran la superfície.
Pero aquest cop no es va moure. Es va quedar quiet, silenciós, amortiguat, palplantat amb el peu dins la sorra, mentalment sentint-la, sensiblement pensant que, per fi, ja ho tenia clar.
I no es va despertar del somni. Tampoc es va morir.


L’ELEFANTA VA ALÇAR EL VOL I VA DESAPARÈIXER AL FONS DE LA REALITAT.


- Quin dia mes maco que fa, oi?

PART I: la campanada

Entre el magnetisme de les rajoles contraposades i la flor de la vida, aquella esfera lluminosa que s’entusodia a entrar a través del vidre tintat, m’espurnava. Aquell espai era pintat de roig però les rajoles de terra, contraposades, castigades, lluitaven per veure quina d’elles guanyava la posta de sol. Blanc, negre, blanc, negre. I asseguda a la tassa del water s’hi estava bé, i allí reflexionava sobre les estones d’espera i es proposava que a partir d’aquell segon, d’aquella milèssima exacta d’instant, la puntualitat regnaria en el seu pas.

Enxufats, magnètics, contraposats de cara a la paret, castigats, rondinàires. Rondinàires per això, perque els havíen castigat de cara a la paret, enxufats, magnètics. Connectats, ciberenganxats, electrocutats.
Vaig intentar desfer-me’n. Pero intentar foragitar la ment després de la possió màgica que havia begut aquelles nits de sentiments forts, se’m va fer complicat perqué les connexions, a part d’estar ciberenganxades i electrocutades, estaven enxufades, magnètiques i contraposades de cara a la paret, esperant aquell destí que s’amagava entre la boira que la precisa possió anava escampant a mesura que l’anaves digerint.
I com se’m resistia, vaig seguir la corrent. I com se’m resistia, vaig contar les campanades. I com se’m resistia, vaig perdre el compte, un altre cop, sí, un altre. De campanades no n’hi havia segona part.
Vaig empenyer dins, doncs, tan fort com vaig poder. Ja no se’m resistia, notava que era el seu fluxe, la seva autopista sense límit de velocitat, la senda que conduia al seu paraís, boig, palpitant d’alegria. Però melancòlic, melancòlic per aquell passat alcohòlic de passió de possió, d’estrelletes alucinògenes pervertint la ment amb nines inflables, lluminoses, d’or i de plata, posseïdes, hipnotitzades.
Fins que arribi el dia esperat. I no va ésser fins aquell dia que et vas adonar que vivies del record fantàstic d’un passat que ara ja havia quedat enrere, guardat en una caixa sense clau per poder tornar a obrir-la. I que ara, després de molt de temps, no sabies com retornar-hi, fantàsticament o no, tan se val, per poder obrir-la de nou, obrir la maleïda caixa. El dia de les frustracions, de les poques il.lusions. El dia del retrobament rutinari, esclau, persistent, obligat. Aquell era el dia esperat.
I no és que haguessis perdut la clau, no. És que va quedar dins de la caixa i, lògicament (per molt poca lògica que hi pugui haver aquí), no la van poder rescatar.