*

La bellesa d’un cos nu en ple cel estrellat em va commoure tant que no ho vaig saber explicar amb paraules i ho vaig haver de fer amb silencis. Mireu-ho sinó. El cel i tot aquell seguit de meravelles volàtils feien una decoració perfecte per a dibuixar-hi la bellesa corporal d’aquell cos tan desitjat, juntament amb el meu i, fer, de tot, un somni imprevisible.

Vaig agafar el pinzell i vaig començar a inundar l’habitació amb pintura blava. Em vaig cansar i vaig tirar enfurismada la pintura per les parets. La paciència ja no m’era de profit, el temps ja s’havia cansat de tanta comèdia i ja contava a l’invers com a càstig per a la poca eficiència en l’amor. La pintura regalimava com les llàgrimes fluctuoses cara avall en aquells temps difícils, com remolins de vent en un mar blau, blavíssim. Els buits mal pintats deixaven traspassar aquell color del silenci esperançador, el blanc.

Les estrelles brillaven com mai sota aquell cel entelat de passió. El desig era persistent a voltes, tant, que el temps no hi va poder posar remei.

I, de fet, ja m’agradava.