NO ALS TRANSVASAMENTS

Ahir, abans de fer l’examen i per pal·liar el meu traumatisme nerviós encefàlic, em vaig enxufar als matins de TV3. El remei, almenys en aquest cas, no va servir per a transmetre calma al meu cervell, ans al contrari.
El tema del dia era la sequera que suposadament envairà la ciutat de Barcelona passat l’estiu. Els pagesos del Segre es queixaven del futur traspàs “temporal” que es vol fer del riu Segre (afluent de l'Ebre) al riu Llobregat.

Aniré al gra que estic submergida de feina i dic un gran “NO” als transvasaments com a regla general. Ni l’Ebre per les terres de Múrcia ni el Segre per Barcelona (Barcelona aquí, Barcelona allà, merda de centralisme!). Els transvasaments no són aigua clara, valgui la redundància. Primer de tot hem d'assimilar que el riu Segre no és el Danuvi. Van fins si es pensen que aquest, a part d’alimentar les boques d’aquelles terres (ja sigui literalment o per mitjà dels cultius) ens salvarà de la crisis aquàtica que estem patint. Segon, perquè els transvasaments són un mitjà psicòtic de repartir una substància la qual tothom vol, tothom necessita i tothom lluita per ella. Hi havia una vegada un dia que faltaria tanta aigua que jo faria una canonada que traspasses tot l’oceà pacífic (sí, no m'he equivocat, faria la ruta llarga expressament xd) i me n'aniria directament amb ella, subjectant-la per les espatlles, a Groenlàndia i, un cop allà, clavaria una palleta al terra gelat per relacionar l’aigua amb la canonada (i la palleta entremig) i, de retruc, evitaríem que els gels es desfessin perquè abans l’hauríem agafat nosaltres ahhhahhh!, no et fot! I tercer i últim, em nego a creure’m que un transvasament que comporta una forta depesa en inversió (a banda de l’impacte ambiental), només s’instal·li de forma temporal. Sembla que se’ns vulguin pixar a sobre, tu. I en Cuní, pesat com ell sol, anava repetint que “l’aigua és de tots” i que deixessin (els pagesos) de parlar en termes singulars. Bé, és obvi que l’aigua és de tots, només l’hem de gestionar correctament perquè és un bé escàs. Implícitament s’entén que la gestió correcte, com a pas previ (informo que actualment el pas previ no el tenim resolt), comportaria que moltes empreses (el màxim exponent xuclador del bé) s’haurien de conformar a utilitzar aigua ja feta servir o invertir en nous mitjans per a la reducció del consum d’aquesta. Posaré un exemple actual que veig que reflectirà bé les meves paraules: El gran complex lúdic-turístic que volen fer al desert aragonès dels Monegros amb varis camps de golf. I jo, pregunto: S’han begut l’enteniment? Primer ens van dir que ens traurien (sí, me la repenpimfla, parlo amb termes singulars) l’aigua de l’Ebre per a construir camps de golf a Múrcia, després que volen l’aigua del Segre per a la capital perquè aquesta pugui mantenir la gespa del parc de la Ciutadella i ara volen construir un complex monstruós amb varis camps de golf a un desert? Ho sento però no ho entenc.

Per tant, i fent un anàlisis a vista de satèl·lit, jo prioritzo la reducció de l’aigua a gran escala, que aquesta es centra en les empreses que són les principals xucladores. És a dir, que no ratllin dient que Barcelona es quedarà sense aigua a les aixetes, perquè això és una mentida com una catedral, el problema no rau aquí, tenim aigua de sobres per a cobrir totes les boques, el que no tenim és aigua per escampar a mansalva. I, si tan malament estem, que es posin a punt les maleïdes dessala-dores que fa temps que van predicant, collons. És que al final, sembla que no em vulgueu entendre! (Rahola dixit xd). Així doncs, de solucions, abans que transportar l'aigua d'una banda a l'altre del planeta com autèntics psicòtics, n'hi ha. Senyors polítics, ja som grandets, l’home del sac va marxar fa temps.

Tal i com diuen els companys del sud: "Lo riu és vida!"