Capbussant-me

[...] Avui, per matar impureses, he omplert d’aigua el cul de la banyera i, així, canviar la rutina. A vegades, trencar la quotidianitat és la millor alternativa per a refrescar la ment retinguda en el temps, com si la història l’hagués clausurat en un dels seus llibres i com si la gàbia de l’ocell s’hagués atrofiat i hagués fet desaparèixer la seva porta que condueix a l'emancipació, per sempre més.
De fons, sona la ràdio. Ella, connectada a l’endoll de sota la repissa de la finestra, deixa anar un dels seus millors sons. Feliu Ventura és el protagonista d’una frisança de llibertat que em recorria tot el cos, com si tot el temps gloriós viscut que m’havia semblat fins aleshores, fos d’allò més frívol i insípid.
Em vesteixo. Amb un tres i no res ja estava llesta per a enlairar-me. Les ales ja estaven refetes i el sentiment desenfrenat, com aquell primer dia de primavera, ja m'envaïa.

Tot comença quan giro el regulador de l’aixeta cap a l’indicador de color blau. L’aigua tant calenta em provocava símptomes de claustrofòbia. Abans d’entrar encara podia sentir la flairança d’estar amb ell. Estar tota la nit junts, encantats per la passió del moment, deixava empremta. Era aquella olor vigorosa que se’n duia a través tot el que se’ns posava al davant, sense cap mena de pietat perquè aquesta ja no ens era profitosa.
Entro a la banyera amb la tremolor pròpia d’un cos nu en ple mes de desembre congelat, sense calefactor, i m’enfonso en l’aigua embassada. La docilitat del moment és inexplicable. Em capbusso deixant mig cos al descobert. Sento el contrast de la realitat contra aquell món fictici que havia deixat de banda ja feia mesos. Me’n adono que no vull sortir a la superfície i que vull residir allà al fons, on la mansuetud regna sense tenir una autoritat dirigint el què de tot plegat. La força hidrodinàmica ascensorial, doncs, ja no hi tenia res a fer.
Obro els ulls. Tot plegat era meravellós! [...]