dilluns, 12 de novembre del 2007

RES: 1pron. Alguna cosa

L’altre dia em va passar una cosa d’aquelles que et fan rumiar durant una bona estona. És una cosa d’aquelles que et mareja per dintre i no saps ben bé què carai passa perquè realment no ha passat res. M’hi endinso, doncs.

Vaig a buscar el metro. L’aparell que fa estrebades sobtades segueix el seu recorregut rutinari. M’assec. Extraordinàriament, sobraven seients.
Jo sóc d’aquelles que observa cada petit detall, aquella tarja de metro descuidada probablement pel seu desús fruit de l’esgotament, aquella flor que amb esforç a sortit d’entremig de les escombraries, aquell escarabat que no pot caminar pel simple fet que està a l’inrevés, aquell músic de carrer que s’amaga els diners com a fórmula publicitària per a rebre’n més... Tot allò que la gent passa per alt i que, malauradament, a ningú interessa.
Em trobava, doncs, embadalida davant les circumstàncies que em rodejaven. Una nen petit que es menjava els mocs delicadament, una dona de mitjana edat que, estranyament, mirava per la finestra el meravellós paisatge fosc i tenebrós característic per ser comú al panorama de tots els metros soterrats, una nena que es pujava les mitges sense cap mena de vergonya, i una dona vella. Una dona exageradament vella.
La dona vella, doncs, era baixeta i escarransida. La dona tenia la pell plena de plecs, fet que reflectia com el pas del temps feia el seu camí. La dona duia una faldilla de color salmó, d’aquelles típiques de les dones de la seva edat. La dona se la veia trista, apagada, però amb un rerefons feliç, malgrat tot.
Jo la mirava sorpresa, com si mai hagués vist una dona gran. La vaig mirar de dalt a baix, fixant-me en tots els detalls minuciosos que voleiaven en l’ambient i sense haver-hi un perquè a tanta indiscreció.
Ella anava amb compte. A cada parada mirava per tal de poder comprovar que no era el seu destí i, un cop comprovat, continuava concentrada en un punt fix. Era delicada, era fràgil, i un sol moviment, per petit que sigui, la deixaria sense estabilitat.
Va baixar i es va quedar quieta. Jo, vaig baixar al seu darrere. De reüll controlava el que feia, se la veia perduda. Vaig decidir apropar-me a la sortida i esperar-la allà.
Vaig sortir i em vaig fer la distreta. La dona no venia. Decideixo acostar-me a una botiga de sabates i contemplar, per tal de fer esperar el temps.
Aquella dona desconeguda, vella i indecisa, no m’era indiferent. Potser el que estava fent no tenia sentit, però em vaig deixar dur, un cop més, pel corrent natural de l'ésser humà que, sortosament, encara perdura.
Després de cinc minuts la dona va treure el cap. Arriba al cap de munt de les escales amb esforç, com l’empenta de la formiga per a dur a l’altra banda del jardí aquella llavor minúscula fins al niu. Llavors, totes les formigues la rebien amb un somriure i es menjaven la llavor feliçment. La dona, però, va veure un món ja construït als seus peus, un món enfeinat, un món on tothom era egoista i tothom mirava endavant, endavant per atrapar el seu objectiu, el meu i el d’ells.
Va aixecar les pestanyes i va mirar al cel. Reflectit a l’aparador, vaig veure aquells ulls petits amagats entre la pell. Ho va mirar tot. Va mirar aquella cantonada, va mirar aquella senyal de tràfic que prohibeix el pas a tot vehicle, va mirar aquells manobres carregats amb sacs de ciment, va mirar les finestres d’aquella casa modernista, em va mirar a mi.
Avança i s’atura altra vegada. El meu neguit creix.
No vaig poder més. Em vaig apropar i li vaig dir si necessitava ajuda. Va moure el cap de dreta a esquerra, em fa fer mig somriure i se’n va anar. Va fer dos passes i em va tornar a mirar. Llavors es va desfer entre la multitud.
Em vaig quedar quieta una estona i me’n vaig anar. Ben bé, no va passar res, però allò que se’n diu “res” ja té alguna essència que em va fer reflexionar.
Que aquests moments no s’esfumin en el no res!

11 comentaris:

Unknown ha dit...

Mol wai. Realment impressionant.
Quantes coses es poden dir del no res...

Segueix aixi noia!

Alba* ha dit...

jajja p.sepe xd sembla un profe enrotllat amb aquet: segueix aixi noia! xD es queeeee.....xDDD
poss ress annetaaaa a mi també m'ha agradatt :) ja no n'hi ha de gent com tu xD no en seriu xd i axo del no res, a mi és el que més em fa pensar, el no res, però que en el fons per tu és alguna cosa, per tan ja no es no res xD vale ja paru de dir xorrades! un pettó*

Anna Caterina Fuster ha dit...

hahaha el Sepe és l'amo. xD
Gent tant emparanoiada com jo? Aix, millor, millor! :P

no al no-res!
guaaaapa x)

Anònim ha dit...

jajaja dios tiaaa si k escrius be ;) mola mola xDD

ns veiem aviat wapaaa ;)

xaoooo! :*:*

//**@LbA**//

Anònim ha dit...

Déu n'hi do Anna, ja veig que aquesta curiosa experiència et va donar bastanta cosa per parlar, eh?

Molt sovint passa, et fixes en una persona en concret i sents curiositat per parlar amb l'individu/a en qüestió. Suposo que hi devem veure alguna cosa curiosa, de vegades és una certa llàstima, de vegades és indignació, de vegades és curiositat...

Haig de confessar que hagués preferit que l'àvia t'hagués contestat alguna cosa més que un simple somriure. Llàstima de final que m'ha deixat amb intriga, amb el regust d'una pel·lícula de final obert, on et quedes amb el misteri. Això, però, a molta gent li agrada, no saber mai més què hagués passat, i quedar-se amb la famosa pregunta "I si...?".

En fi, petons.

Anna Caterina Fuster ha dit...

Ja et dic, Quim, que el somriure va ser el millor que m'hagués pogut respondre.

Els isis són odiosos :p
Els en fi's són genials!

Salut nano!

Anònim ha dit...

viisca!!
Com sempre, no m'he quedat gens indiferent després de llegir un dels teus escrits. És que encara no entenc com de cada moment del dia, per comú que sigui, en saps treure una visió totalment...teva(no trobo cap paraula per descriure-ho i aquesta és la menys pitjor xdd) i fas que es converteixi en singular i especial. Però buenu, paru que encara t'ho creuràs... ;)
Gràcies per arrencar-nos un somriure amb les teves històries! Que no s'acabin mai!!! Això si, primer fes tots els treballs i estudiaa!!! que sinó ja saps que passa!!
Au doncs, vagibé!!!
Un petó!!

Anònim ha dit...

Ei escrius molt bé! Els petits detalls que sembla que no aportin res, sovint et descriuen una història més gran que allò que sembla grandiloqüent i acaba essent insignificant.

Anònim ha dit...

Tan de metro et tornarà lela xD jo l'altre dia anava al metro i em va venir un que deia que era conductor de metros i em va preguntar quina hora era. Li vaig dir i em va dir que portar metros era una merda i que et feia parar boig perquè sempre era igual, mai plovia, mai feia sol, sempre era fosc i tantes hores allà com un talp el trastocaven. Per sort venia la meva parada i em vaig escapar d'escoltar-lo més, com rallen els desconeguts que et prenen per psiquiatre, a més mai son noies maques sempre penya rara amb problemes raros. xD

Anna Caterina Fuster ha dit...

xDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD
Anti de merda ets un nazi! No valores l’essència de la vida, aquella essència produïda per aquells éssers desconeguts que et commouen interiorment sense un perquè obvi. Més que res, perquè l’obvietat és tan subjectiva que és infinita en la seva essència (?).
Valeeeeee, ja paro amb els aparells llargs i estridents que fan estrebades sobtades, jolin!:$, xD

Arnau, ha dit...

Vaia iaia més borde!