TRASLLAT ->

Ara cremo AQUÍ.

Petita Faye

La nena màgica que em va ensenyar a créixer, la que em va capgirar els colors fent del cel blau un de vermell intens, la que m’agafava de la mà i vorejàvem el camí que feien les formigues i la que em feia sentir l’olor a herba humida després d’una pluja d’hivern salvatge a Irlanda. La que em tibava la faldilla quan volia que l’alcés, la que em mirava i no ho deixava de fer, malgrat no em mirés, malgrat estesin tancats, malgrat la ceguera. La que trencava els núvols a pressió i en feia sortir el sol, en forma de raig, com de pluja, com de vent. La que durant 240 matins va saltar sobre el meu llit i em va despertar amb una veueta de fada dolça, una veueta acabada de florir, i jo que et collia, dia rere dia, i et veia créixer, lentament, i lentament t’estimava.

La nena màgica que tocava les meves mans suaument, tan suau, potser, com mai ningú sabria fer. La que em va encendre, la que em va il•luminar, la que em va fer imaginar com s’estima una mare a un fill.

La que em fa plorar quan la recordo... més que t'estimo, ja no puc més.

de les mirades (esbòs d'un projecte)

Sincerament, no te l’esperaves allà. Va ésser girar-se i veure’l, a darrere teu, a tan sols quatre passes. Era aquell noi que vivia just davant teu i cada matí us creuàveu per prendre direccions contràries: ell carrer avall i tu amunt, fins al metro. Aquell cabell arrissat, morè i els ulls d’un color verd bosc canadenc feien d’aquell estrany una combinació d’allò més irresistible. Encara recordo aquell primer dia d’un estiu plujós on va sortir de casa amb uns texans mig desgastats i una camisa de ratlles amb una americana negre a sobre. Vaig pensar que sabia combinar el que duia i que, malgrat la senzillesa, quedava elegant. Em va agradar. Cal dir, però, que el toc era una barba d’una setmana ben bona; bellesa masculina en essència.

Però no va ser fins aquell dia, en una cova fosca plena de gent tocada per l’alcohol i altres drogues, ell i jo. Tan sols una mirada per descriure tots aquells matins des d’aquell estiu de pluja. La seva retina es va petrificar en la meva i es van desfer plegades, barrejant-se fins a formar una massa que gairebé rascava l’essència homogènia, però amb uns grumolls clars que ens delataven com a intrusos de les nostres vides. Si hagués sabut córrer ho hagués fet, provar si s’atrevia a seguir-me a través de l’espessor d’aquella gent sonàmbula, però la por de no tornar-lo a veure en aquell estat em va fer estar immòbil tal i com si fos una estàtua de marbre.

Així que vam estar-nos tres cents segons despullant-nos en la distància i sentint el recorregut de les papallones en un cos ple d’explosions a punt d’estellar però retingudes tot esperant l’instant decisiu per sortir a la superfície en forma de foc. Llavors tot era aigua calmada tenyida de vermell, una espècie de llac ple de nenúfars per a solitaris amb canoes de fusta de pi. Tots els sentiments eren grans i forts, les pessigolles van esdevenir tremolors i les tremolors van esdevenir llàgrimes que no volien caure d’uns ulls a punt de deixar anar el tret final.

Com acaba? Acaba molt malament.

Que el infierno solo te quema cuando nunca el fuego te ha quemado.

Demonios, ESTOPA. ESTOPA ÉS MÀGIA. 

(ven te que te... vente, que te estoy esperando).

Ella i jo.

Com cada any que passa, el 25 de desembre te’n vas a Barcelona, a casa la tieta Beth. Omples la ment d’il·lusió i sospires fort tot pensant que hauràs de deixar un racó pels torrons quan et mengis la carn d’olla. No obstant, cada any és incomparable al darrer, i més incomparable si ho mires al cap dels anys. Recordes perfectament el sentiment que senties quan eres un bolet esquifit: Tu, tota embolicada per una bufanda de llana espessa i un vestit amb unes mitges grises que et queien avall i que et molestaven d’allò més, te n’anaves molt lluny de casa a una ciutat on tot era enormement gran i on tot estava il·luminat amb llums de colors i els teus ulls, humits pel fred, s’ho miraven tot com si d’una revolució es tractés. De cop, i acostumada a campar-la arreu sense cap preocupació, la mare t’agafava fort abans de creuar un carrer i et deia: Anna, compte! Això és Barcelona! I aquesta és la imatge que tens en ment d’una Barcelona gegantina, perillosa i interessant.

Obres els ulls i Barcelona és un lloc quotidianament màgic. Tot és al mateix lloc, simplement t’ho mires des d’una altra perspectiva. Els remolins del Gòtic, l’efervescència del Raval, la tranquil·litat de la plaça del Born... inclús la monotonia de l’Eixample té la seva gràcia, emmirallada en un progrés fictici i de quadricules a mig fer. Recordes i ets, ets i recordes. De cop i volta, la tieta obra la porta d’un pis tímid del carrer Aribau i et diu, mentre t’abraça: “No pares de créixer!”. Sorpresa, recordes aquella nena que cada any s’havia de canviar les mitges perquè les de l’any anterior li venien petites; llavors, sense que ningú et vegi, mires cap avall i ràpidament te n’adones que les mitges que dus, encara grises, ja fa tres anys que les portes. 

El degoteig constant en aquell punt del cervell et perfora els somnis.

Tornar-lo a veure et fa esborronar la pell fina d’una cara blanca com la neu. Tot és un retrocés, l’ahir infinit, el passat fosc i dens. Un vídeo rebobinat tan lentament que se't fa fàcil apreciar totes les escenes que van marcar un buit profund dins teu. Si t’hi fixes bé, pots arribar a veure infinitat d’instants: aquell petó amb gust de mel fruit d’una discussió anterior a un retrobament especial,  una mirada tendre després d’un matí de llençols, aquelles passejades pel bosc que hi ha al costat de casa teva on agafaves romaní sense saber que era espígol o aquells riures una nit d’estiu fred sota els plataners del costat del col·legi. Tots els records corren desesperats pel túnel d’un desig acabat i ara tan sols ets l’observadora d’una realitat passada i inexistent. Amb els ulls secs, ja, i amb un petit somriure als llavis afirmes poc convençuda que el futur anirà transportant el passat, ara present, per l’escala de l’oblit, fins arribar al núvol on les coses que il·luminen resideixen ofegades. Després, la boira fina s’endinsarà al món dels somnis per poder somniar-ho mentre dorms quan ja no hi hagi altre realitat que la llum d’un foc tranquil.


A tu. 

 Sea of Ice, Caspar David Friedrich.

mira el rellotge, I NO TE'L CREGUIS.

Piensa en esto: cuando te regalan un reloj te regalan un pequeño infierno florido, una cadena de rosas, un calabozo de aire. No te dan solamente el reloj, que los cumplas muy felices y esperamos que te dure porque es de buena marca, suizo con áncora de rubíes; no te regalan solamente ese menudo picapedrero que te atarás a la muñeca y pasearás contigo. Te regalan -no lo saben, lo terrible es que no lo saben-, te regalan un nuevo pedazo frágil y precario de ti mismo, algo que es tuyo pero no es tu cuerpo, que hay que atar a tu cuerpo con su correa como un bracito desesperado colgándose de tu muñeca. Te regalan la necesidad de darle cuerda todos los días, la obligación de darle cuerda para que siga siendo un reloj; te regalan la obsesión de atender a la hora exacta en las vitrinas de las joyerías, en el anuncio por la radio, en el servicio telefónico. Te regalan el miedo de perderlo, de que te lo roben, de que se te caiga al suelo y se rompa. Te regalan su marca, y la seguridad de que es una marca mejor que las otras, te regalan la tendencia de comparar tu reloj con los demás relojes. No te regalan un reloj, tú eres el regalado, a ti te ofrecen para el cumpleaños del reloj.

Julio Cortázar, again.

Aquest cop, he estat jo qui s'ha comprat un rellotge. Farta de la pressa, de la impuntualitat (o la puntualitat), farta del caotisme (encara que me l'estimo com res en el món), farta de tu, farta de la memòria i farta de la rapidesa. Aquest, però, d'agulles. Crec que és l'únic que acceptaria que acariciés el meu canell oprimit. Els digitals, exactes fins la medul·la on cada segon és del passat, on cada minut és decisiu, m'estripen la llibertat i m'arrosseguen fins morir.

El porto però... NO ME'L CREC, t'ho juro.